ݺߣ

ݺߣShare a Scribd company logo

Els dialectes geogràfics

•Download as PPT, PDF•
•
Dept. de Valencià de l'IES Joanot Martorell
Dept. de Valencià de l'IES Joanot Martorell
1 of 50
Downloaded 13 times
ELS DIALECTES GEOGRÀFICS Material de treball per a 1r de batxiller. IES Joanot Martorell de València. Professor Ferran Ruiz
Fes doble clic en la icona i sentiràs tres cançons corresponents a tres dialectes geogràfics: el central, el balear i el valencià. Fixa-t’hi en la pronunciació. Ací tens les lletres: ► SA XIMBOMBA (tradicional mallorquina) ► COLLITA DE FRUITS (Salvat-Papasseit) Jo tenc una ximbombeta que és molt bona de sonar, Si la despullava perquè en sa nit fa aixecar oh, la meva amor! ses dones en camieta un botó que queia ja em donava goig Sa ximbomba sona trista, —ara la bruseta madona, no la sentiu? això senyal que no teniu i el cinyell tot pret, aigordent pes ximbombista. mel rosada i fresca la sina després: Sa ximbomba ja no sona, ni sona ni sonarà, perquè té sa pell de ca i al mig de la toia i sa canya que no és bona. clavellets vermells. I es sonador que la sona que no la sap fer sonar.
► ELS AMANTS (Vicent Andrés Estellés) No hi havia a València dos amants com nosaltres Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliments i teles. És desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats a terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
► Acabeu de sentir tres audicions de variants estructurals o dialectes geogràfics més importants de la nostra llengua. Diem variants estructurals perquè afecten:  La manera concreta de pronunciar algunes paraules (variació fonètica).  El significat d’alguns mots (variació semàntica).  La forma d’algunes paraules o la manera de construir algunes frases (variació morfosintàctica)
► Aixòens permet identificar l’origen geogràfic d’una persona mitjançant la seua manera de parlar. Si en anglés sentiu que algú diu elevator i subway en comptes de lift (ascensor) i underground (metro), podem suposar que parla el dialecte anglés d’Estats Units i no el d’Anglaterra.
► Encastellà també passa el mateix. Per exemple si sentim que algú diu les paraules següents, de seguida pensarem que parla un dialecte castellà del sud (andalús):  [mu∫ a∫ o], [muhé], o [sine] en comptes de muchacho, mujer o cine.  Tengo un coche muy chico, o Pon el libro en lo alto de la mesa en comptes de Tengo un coche muy pequeño o Pon el libro encima de la mesa.  Ustedes estáis contentos en comptes de Ustedes están contentos.
► Hi ha qui creu que això de parlar un dialecte és parlar malament o parlar una llengua de segona divisió. Això no és així de cap manera. Tothom parla un dialecte d’una llengua (recordeu que la llengua és la suma de tots els dialectes), no hi ha ningú que parle la llengua. ► La nostra llengua no és una excepció en aquest assumpte. També n’hi ha de dialectes. ► Atenent els tres tipus de variacions tenim:
1. VARIACIÓ FONÈTICA: DIALECTE OCCIDENTAL: ► distinció de a, e àtones: pare [pare], casa [kaza] ► distinció de o, u àtones: posar [pozar] DIALECTE ORIENTAL: ► confusió (neutralització) de a, e àtones en → ´ : pare [par´] ► confusió (neutralització) de o, u àtones en → u: posar [puzar]
Els dialectes geogràfics
2. VARIACIÓ MORFOSINTÀCTICA: ► Primera persona del singular del Present d’Indicatiu DIALECTE OCCIDENTAL: ► Desinència en –o : jo canto, jo penso------→NORD-OCCIDENTAL ► Desinència en –e: jo cante, jo pense ----→VALENCIÀ GENERAL
Els dialectes geogràfics
2. VARIACIÓ MORFOSINTÀCTICA: DIALECTE ORIENTAL: ► Desinència en –i : jo canti, jo pensi --------------------→ROSSELLONÉS ► Desinència en –o [u] : jo canto [kantu], jo penso [pensu]--→CENTRAL ► Desinència en –∅ : jo cant, jo pens ----------------------→BALEAR
Els dialectes geogràfics
3. VARIACIÓ LÈXICA: ► OCCIDENTAL ► ORIENTAL espill mirall melic llombrígol corder xai/be llaurador pagès fesols mongetes granera escombra xic noi roig vermell eixir sortir bes petó
Quadre resum del català oriental i el català occidental DIALECTE ORIENTAL DIALECTE OCCIDENTAL Variació fonètica Variació fonètica ► Confusió (neutralització) ► Distinció de a, e àtones: de a, e àtones en → ´ : pare [pare], casa [kaza] pare [par´] ► Distinció de o, u àtones: ► Confusió (neutralització) posar [pozar] de o, u àtones en → U: posar [puzar]
Així, paraules com telèfon, Carme, Isidre, alcohol o oportú sonen de forma diferent segons que les pronuncie un parlant occidental o un altre d’oriental Occidental Oriental telèfon [ te’lEfon] [t ´’l E fun] Carme [´karme] [´karm´] Isidre [i’zidre] [i’zidr´] alcohol [alko’ol] [´lku’ol] oportú [opor’tu] [upur’tu
DIALECTE ORIENTAL DIALECTE OCCIDENTAL Variació morfosintàctica Variació morfosintàctica ► La primera persona del ► La primera persona del present d’indicatiu acaba en present d’indicatiu acaba en o (pronunciat –u), en i, o en Ø: e o en o: jo menge, jo menjo. jo menjo (jo menju), jo mengi, jo menj. ► Els verbs incoatius presenten les formes següents: ► Els verbs incoatius presenten les formes següents: Present d’indicatiu: pateix Present d’indicatiu: patix Present de subjuntiu: pateixi Present de subjuntiu: patisca ► En la seua evolució històrica, algunes paraules en plural ► En els mateixos casos, aquestes provinents d’antics mots paraules en plural conserven la esdrúixols acabats en n, perden n: homines > hòmens aquesta consonant: homines > homes
DIALECTE ORIENTAL DIALECTE OCCIDENTAL Variació lèxica Variació lèxica ► Lèxic específic: ► Lèxic específic: mirall, noi, llombrígol, espill, xic, melic, xai/ be, pagès, corder, llaurador, roig, vermell, sortir, eixir, fesols, bes, mongetes, petó, granera ... escombra ...
CATALÀ OCCIDENTAL: 1. Varietat nord-occidental 3. Valencià general
La varietat nord-occidental S’estén per Andorra, les comarques de Lleida, la Franja de Ponent a l’Aragó, sud de Tarragona i el nord de Castelló.
1. La varietat nord-occidental ► Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo. ► Pronúncia amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals: ell tenia > ell tenie, tindria > tindrie. ► Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics.
2. El valencià general 2.1. El valencià septentrional 2.2. El castellonenc 2.3. L’apitxat 2.4. El valencià meridional 2.5. L’Alacantí
2.1. El valencià septentrional Es parla als Ports, l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat.
2.1. El valencià septentrional Pèrdua de la –r final: anar > anà. ► Manteniment de la –d- intervocàlica en el sufix –ador: caçador > caçadó. ► Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo.
► Pronúncia amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals: ell tenia > ell tenie, tindria > tindrie. ► Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics. ► Pretèrit imperfet de subjuntiu amb les desinències –és, -ís: cantés, temés, patís en comptes de cantara, temera o patira.
2.2. El castellonenc Es parla a l'Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa.
2.2 El castellonenc ► Canvi en la pronúncia d’algunes consonants: ► la ts es pronuncia com la tx : potser >potxer. ► la tz es pronuncia con la tg i la tj : dotze > dotge. ► Terminació –e per a la 3a persona del present d’indicatiu (ell parla>ell parle) que s’estén a la 1a i 3a de l’imperfet d’indicatiu, condicional i imperfet de subjuntiu: cantave, cantarie, cantare.
2.3. El valencià apitxat Es parla a les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, el Camp de Túria, la Ribera Alta, part de la Ribera Baixa i les ciutats de Gandia i Xàtiva
Els dialectes geogràfics
2.3. El valencià apitxat ► Ensordiment de la esse sonora que es transforma en sorda: casa > cassa. ► Ensordiment de les consonants g, j, tg i tj que es pronuncien com a tx: gent > txent, platja > platxa, germà > txermà.
2.3. El valencià apitxat ► Ús quasi exclusiu del perfet simple: aní, vinguí, torní. ► Abundància de castellanismes: *entonces, *después, *adiós, *roïdo.
2.4. El valencià meridional Es parla a les comarques de la Safor, part de la Ribera Baixa, la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa.
Els dialectes geogràfics
2.4. EL VALENCIÀ MERIDIONAL ►Tendència a l’harmonia vocàlica: tota –a final àtona es pronuncia com la o oberta tònica anterior (porta>pOrtO) o com la e oberta tònica anterior (terra >tErrE).
2.4. EL VALENCIÀ MERIDIONAL ►Dins del valencià meridional s’inclou el parlar de les localitats de Tàrbena i de la Vall de Gallinera, que, com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, van ser repoblades per mallorquins al segle XVII i en mantenen alguns trets, com ara l’article salat : es=el, sa=la, es cotxe, sa cadira.
Per terres de moriscos
2.5. L’alacantí Les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó
2.5. L’alacantí ►També és dóna l’harmonia vocàlica. ►Pèrdua sistemàtica de la -d- intervocàlica: roda > roa. ►Supressió de la –r final: cantar > cantà. ►El diftong –ou s’obri en –au: pou > pau.
2.5. L’alacantí ► Ús de l’adverbi aquí en lloc d’ací. ► Utilització de la forma astò en lloc d’açò. ► Ús de la forma impersonal ha hi en lloc de hi ha. ► Abundància de castellanismes: llevar (portar). ► Arcaismes: dintre, ans, devers, naixtre, coneixtre
CATALÀ ORIENTAL ► La varietat septentrional o rossellonés ► La varietat central ► La varietat balear ► L’alguerés
1. La varietat septentrional o rossellonés Es parla a les comarques de la Catalunya Nord, les quals passaren a dependre de l’estat francés l’any 1659 en virtut del Tractat dels Pirineus.
1. La varietat septentrional o rossellonés ►A més a més de la neutralització de les vocals àtones, i de la 1a persona del present d’indicatiu en –i. ► Pas de la o tancada a u: mosca > musca
► Caiguda de la –a final dels esdrúixols: família > famili. ► Negació amb pas, sense no : vindré pas avui. ► Arcaismes, occitanismes: peirer (obrer de vila), veire (got) i gal·licismes: buata (caixa) muleta (truita) bolanger (forner)...
2. La varietat central És, juntament amb el valencià, el parlar de més pes demogràfic, econòmic i polític i el de més vitalitat. S’estén per les comarques de Girona, Barcelona i nord de Tarragona.
2. La varietat central ►A més a més de la neutralització de les vocals àtones, i de la 1a persona del present d’indicatiu en –o [-u]. : parlo >parlu ► Desinències del present de subjuntiu en –i : digui, escolti ► Possessius femenins amb v: meva, teva, seva. ► Iodització: abella > abeia, ull > ui . ► Gran nombre de castellanismes.
3. La varietat balear Es parla a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, les quals foren repoblades durant el segle XIII per parlants de la varietat oriental. És, amb l’alguerés, el dialecte més diferenciat de tots, a causa del seu aïllament geogràfic.
3. La varietat balear ► L’articlesalat: derivat del llatí IPSE, IPSA, IPSUM: es, sa, es, ses, so. Es cotxe, sa taula. ► Caiguda de la –a final dels esdrúixols: família > famili. ► Iodització: abella > abeia. ► Desinències –am, -au: cantam, cantau ► Lèxic específic: al·lot / al·lota (xic / xica), moix (gat), ca (gos), doblers (diners)
4. L’alguerés A la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya, s’hi va instal·lar al segle XIV un grup de catalans per repoblar-la. Des d’aleshores s’hi ha mantingut la llengua amb moltes interferències del sard i de l’italià.
4. L’alguerés ► La1a persona del present d’indicatiu desinència –Ø: jo cant, jo pens. ► Formes de l’imperfet d’indicatiu en – eva(creieva), -iva (colliva). ► Arcaismes:gonella (faldilla), llong (llarg), ver (veritat). ► Sardismes i italianismes: assai (prou)
Els dialectes geogràfics

More Related Content

Els dialectes geogràfics

  • 1. ELS DIALECTES GEOGRÀFICS Material de treball per a 1r de batxiller. IES Joanot Martorell de València. Professor Ferran Ruiz
  • 2. Fes doble clic en la icona i sentiràs tres cançons corresponents a tres dialectes geogràfics: el central, el balear i el valencià. Fixa-t’hi en la pronunciació. Ací tens les lletres: ► SA XIMBOMBA (tradicional mallorquina) ► COLLITA DE FRUITS (Salvat-Papasseit) Jo tenc una ximbombeta que és molt bona de sonar, Si la despullava perquè en sa nit fa aixecar oh, la meva amor! ses dones en camieta un botó que queia ja em donava goig Sa ximbomba sona trista, —ara la bruseta madona, no la sentiu? això senyal que no teniu i el cinyell tot pret, aigordent pes ximbombista. mel rosada i fresca la sina després: Sa ximbomba ja no sona, ni sona ni sonarà, perquè té sa pell de ca i al mig de la toia i sa canya que no és bona. clavellets vermells. I es sonador que la sona que no la sap fer sonar.
  • 3. ► ELS AMANTS (Vicent Andrés Estellés) No hi havia a València dos amants com nosaltres Feroçment ens amàvem des del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliments i teles. És desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats a terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.
  • 4. ► Acabeu de sentir tres audicions de variants estructurals o dialectes geogràfics més importants de la nostra llengua. Diem variants estructurals perquè afecten:  La manera concreta de pronunciar algunes paraules (variació fonètica).  El significat d’alguns mots (variació semàntica).  La forma d’algunes paraules o la manera de construir algunes frases (variació morfosintàctica)
  • 5. ► Aixòens permet identificar l’origen geogràfic d’una persona mitjançant la seua manera de parlar. Si en anglés sentiu que algú diu elevator i subway en comptes de lift (ascensor) i underground (metro), podem suposar que parla el dialecte anglés d’Estats Units i no el d’Anglaterra.
  • 6. ► Encastellà també passa el mateix. Per exemple si sentim que algú diu les paraules següents, de seguida pensarem que parla un dialecte castellà del sud (andalús):  [mu∫ a∫ o], [muhé], o [sine] en comptes de muchacho, mujer o cine.  Tengo un coche muy chico, o Pon el libro en lo alto de la mesa en comptes de Tengo un coche muy pequeño o Pon el libro encima de la mesa.  Ustedes estáis contentos en comptes de Ustedes están contentos.
  • 7. ► Hi ha qui creu que això de parlar un dialecte és parlar malament o parlar una llengua de segona divisió. Això no és així de cap manera. Tothom parla un dialecte d’una llengua (recordeu que la llengua és la suma de tots els dialectes), no hi ha ningú que parle la llengua. ► La nostra llengua no és una excepció en aquest assumpte. També n’hi ha de dialectes. ► Atenent els tres tipus de variacions tenim:
  • 8. 1. VARIACIÓ FONÈTICA: DIALECTE OCCIDENTAL: ► distinció de a, e àtones: pare [pare], casa [kaza] ► distinció de o, u àtones: posar [pozar] DIALECTE ORIENTAL: ► confusió (neutralització) de a, e àtones en → ´ : pare [par´] ► confusió (neutralització) de o, u àtones en → u: posar [puzar]
  • 10. 2. VARIACIÓ MORFOSINTÀCTICA: ► Primera persona del singular del Present d’Indicatiu DIALECTE OCCIDENTAL: ► Desinència en –o : jo canto, jo penso------→NORD-OCCIDENTAL ► Desinència en –e: jo cante, jo pense ----→VALENCIÀ GENERAL
  • 12. 2. VARIACIÓ MORFOSINTÀCTICA: DIALECTE ORIENTAL: ► Desinència en –i : jo canti, jo pensi --------------------→ROSSELLONÉS ► Desinència en –o [u] : jo canto [kantu], jo penso [pensu]--→CENTRAL ► Desinència en –∅ : jo cant, jo pens ----------------------→BALEAR
  • 14. 3. VARIACIÓ LÈXICA: ► OCCIDENTAL ► ORIENTAL espill mirall melic llombrígol corder xai/be llaurador pagès fesols mongetes granera escombra xic noi roig vermell eixir sortir bes petó
  • 15. Quadre resum del català oriental i el català occidental DIALECTE ORIENTAL DIALECTE OCCIDENTAL Variació fonètica Variació fonètica ► Confusió (neutralització) ► Distinció de a, e àtones: de a, e àtones en → ´ : pare [pare], casa [kaza] pare [par´] ► Distinció de o, u àtones: ► Confusió (neutralització) posar [pozar] de o, u àtones en → U: posar [puzar]
  • 16. Així, paraules com telèfon, Carme, Isidre, alcohol o oportú sonen de forma diferent segons que les pronuncie un parlant occidental o un altre d’oriental Occidental Oriental telèfon [ te’lEfon] [t ´’l E fun] Carme [´karme] [´karm´] Isidre [i’zidre] [i’zidr´] alcohol [alko’ol] [´lku’ol] oportú [opor’tu] [upur’tu
  • 17. DIALECTE ORIENTAL DIALECTE OCCIDENTAL Variació morfosintàctica Variació morfosintàctica ► La primera persona del ► La primera persona del present d’indicatiu acaba en present d’indicatiu acaba en o (pronunciat –u), en i, o en Ø: e o en o: jo menge, jo menjo. jo menjo (jo menju), jo mengi, jo menj. ► Els verbs incoatius presenten les formes següents: ► Els verbs incoatius presenten les formes següents: Present d’indicatiu: pateix Present d’indicatiu: patix Present de subjuntiu: pateixi Present de subjuntiu: patisca ► En la seua evolució històrica, algunes paraules en plural ► En els mateixos casos, aquestes provinents d’antics mots paraules en plural conserven la esdrúixols acabats en n, perden n: homines > hòmens aquesta consonant: homines > homes
  • 18. DIALECTE ORIENTAL DIALECTE OCCIDENTAL Variació lèxica Variació lèxica ► Lèxic específic: ► Lèxic específic: mirall, noi, llombrígol, espill, xic, melic, xai/ be, pagès, corder, llaurador, roig, vermell, sortir, eixir, fesols, bes, mongetes, petó, granera ... escombra ...
  • 19. CATALÀ OCCIDENTAL: 1. Varietat nord-occidental 3. Valencià general
  • 20. La varietat nord-occidental S’estén per Andorra, les comarques de Lleida, la Franja de Ponent a l’Aragó, sud de Tarragona i el nord de Castelló.
  • 21. 1. La varietat nord-occidental ► Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo. ► Pronúncia amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals: ell tenia > ell tenie, tindria > tindrie. ► Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics.
  • 22. 2. El valencià general 2.1. El valencià septentrional 2.2. El castellonenc 2.3. L’apitxat 2.4. El valencià meridional 2.5. L’Alacantí
  • 23. 2.1. El valencià septentrional Es parla als Ports, l’Alt Maestrat i el Baix Maestrat.
  • 24. 2.1. El valencià septentrional Pèrdua de la –r final: anar > anà. ► Manteniment de la –d- intervocàlica en el sufix –ador: caçador > caçadó. ► Desinència –o en la 1a persona del present d’indicatiu: jo canto, jo treballo.
  • 25. ► Pronúncia amb una –e final de la 3a persona del singular d’alguns temps verbals: ell tenia > ell tenie, tindria > tindrie. ► Ús de l’article masculí lo/los: lo carrer, los amics. ► Pretèrit imperfet de subjuntiu amb les desinències –és, -ís: cantés, temés, patís en comptes de cantara, temera o patira.
  • 26. 2.2. El castellonenc Es parla a l'Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa.
  • 27. 2.2 El castellonenc ► Canvi en la pronúncia d’algunes consonants: ► la ts es pronuncia com la tx : potser >potxer. ► la tz es pronuncia con la tg i la tj : dotze > dotge. ► Terminació –e per a la 3a persona del present d’indicatiu (ell parla>ell parle) que s’estén a la 1a i 3a de l’imperfet d’indicatiu, condicional i imperfet de subjuntiu: cantave, cantarie, cantare.
  • 28. 2.3. El valencià apitxat Es parla a les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, el Camp de Túria, la Ribera Alta, part de la Ribera Baixa i les ciutats de Gandia i Xàtiva
  • 30. 2.3. El valencià apitxat ► Ensordiment de la esse sonora que es transforma en sorda: casa > cassa. ► Ensordiment de les consonants g, j, tg i tj que es pronuncien com a tx: gent > txent, platja > platxa, germà > txermà.
  • 31. 2.3. El valencià apitxat ► Ús quasi exclusiu del perfet simple: aní, vinguí, torní. ► Abundància de castellanismes: *entonces, *después, *adiós, *roïdo.
  • 32. 2.4. El valencià meridional Es parla a les comarques de la Safor, part de la Ribera Baixa, la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa.
  • 34. 2.4. EL VALENCIÀ MERIDIONAL ►Tendència a l’harmonia vocàlica: tota –a final àtona es pronuncia com la o oberta tònica anterior (porta>pOrtO) o com la e oberta tònica anterior (terra >tErrE).
  • 35. 2.4. EL VALENCIÀ MERIDIONAL ►Dins del valencià meridional s’inclou el parlar de les localitats de Tàrbena i de la Vall de Gallinera, que, com a conseqüència de l’expulsió dels moriscos l’any 1609, van ser repoblades per mallorquins al segle XVII i en mantenen alguns trets, com ara l’article salat : es=el, sa=la, es cotxe, sa cadira.
  • 36. Per terres de moriscos
  • 37. 2.5. L’alacantí Les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó
  • 38. 2.5. L’alacantí ►També és dóna l’harmonia vocàlica. ►Pèrdua sistemàtica de la -d- intervocàlica: roda > roa. ►Supressió de la –r final: cantar > cantà. ►El diftong –ou s’obri en –au: pou > pau.
  • 39. 2.5. L’alacantí ► Ús de l’adverbi aquí en lloc d’ací. ► Utilització de la forma astò en lloc d’açò. ► Ús de la forma impersonal ha hi en lloc de hi ha. ► Abundància de castellanismes: llevar (portar). ► Arcaismes: dintre, ans, devers, naixtre, coneixtre
  • 40. CATALÀ ORIENTAL ► La varietat septentrional o rossellonés ► La varietat central ► La varietat balear ► L’alguerés
  • 41. 1. La varietat septentrional o rossellonés Es parla a les comarques de la Catalunya Nord, les quals passaren a dependre de l’estat francés l’any 1659 en virtut del Tractat dels Pirineus.
  • 42. 1. La varietat septentrional o rossellonés ►A més a més de la neutralització de les vocals àtones, i de la 1a persona del present d’indicatiu en –i. ► Pas de la o tancada a u: mosca > musca
  • 43. ► Caiguda de la –a final dels esdrúixols: família > famili. ► Negació amb pas, sense no : vindré pas avui. ► Arcaismes, occitanismes: peirer (obrer de vila), veire (got) i gal·licismes: buata (caixa) muleta (truita) bolanger (forner)...
  • 44. 2. La varietat central És, juntament amb el valencià, el parlar de més pes demogràfic, econòmic i polític i el de més vitalitat. S’estén per les comarques de Girona, Barcelona i nord de Tarragona.
  • 45. 2. La varietat central ►A més a més de la neutralització de les vocals àtones, i de la 1a persona del present d’indicatiu en –o [-u]. : parlo >parlu ► Desinències del present de subjuntiu en –i : digui, escolti ► Possessius femenins amb v: meva, teva, seva. ► Iodització: abella > abeia, ull > ui . ► Gran nombre de castellanismes.
  • 46. 3. La varietat balear Es parla a les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, les quals foren repoblades durant el segle XIII per parlants de la varietat oriental. És, amb l’alguerés, el dialecte més diferenciat de tots, a causa del seu aïllament geogràfic.
  • 47. 3. La varietat balear ► L’articlesalat: derivat del llatí IPSE, IPSA, IPSUM: es, sa, es, ses, so. Es cotxe, sa taula. ► Caiguda de la –a final dels esdrúixols: família > famili. ► Iodització: abella > abeia. ► Desinències –am, -au: cantam, cantau ► Lèxic específic: al·lot / al·lota (xic / xica), moix (gat), ca (gos), doblers (diners)
  • 48. 4. L’alguerés A la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya, s’hi va instal·lar al segle XIV un grup de catalans per repoblar-la. Des d’aleshores s’hi ha mantingut la llengua amb moltes interferències del sard i de l’italià.
  • 49. 4. L’alguerés ► La1a persona del present d’indicatiu desinència –Ø: jo cant, jo pens. ► Formes de l’imperfet d’indicatiu en – eva(creieva), -iva (colliva). ► Arcaismes:gonella (faldilla), llong (llarg), ver (veritat). ► Sardismes i italianismes: assai (prou)