ݺߣ

ݺߣShare a Scribd company logo

Oferta demandaespecialistesmetgessuficients bmnum127butlletijuny2018

•
•
Ramon Piñol
Ramon Piñol

Oferta demanda i regulació de professionals Tenim metges suficients ?

1 of 2
Download to read offline
14 DEBAT L’Estat espanyol té competència exclusiva en aquesta matèria, i encara que la Constitució del 1978 reconeix, en l’article 27, l’autonomia univer- sitària, aquesta autonomia no inclou l’expedició i l’homologació de títols, tret de les aprovacions dels plans d’estudis, però sempre sobre la base de les directrius generals dictades pel govern, amb l’excepció dels títols propis que les universi- tats imparteixen, sense validesa oficial, respecte de les que sí que són plenament sobiranes en tots els aspectes. És el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport qui expedeix titulacions universitàries signades per Sa Majestat el Rei, el Ministre o el Magnífic Rector de la universitat corresponent en els casos del doctorat, d’acord amb allò que estableix la Llei Orgànica 6/2001 d’Universitats i la Llei 44/2003, de 21 de novembre, d’ordenació de les professi- ons sanitàries, per tal de “regular les condicions d’exercici i els respectius àmbits professionals, així com les mesures que garanteixin la formació bàsica, pràctica i clínica dels professionals”. La llei explicita que “l’exercici d’una professió sanitària, per compte propi o aliè, requerirà la possessió del corresponent títol oficial que habiliti expressament per a això”. La normativa i les directrius generals europees han incidit de manera important en l’oferta i la demanda de professionals en els darrers anys, ja sigui en el moviment de professionals titulats i en l’homologació de titulacions, o bé en els candidats a obtenir la titulació estatal. Aquest ha estat el cas del sistema MIR, en què una part important de candidats han cursat els estudis de pregrau en altres països. Podríem pensar que en aquesta normativa intervé també el ministeri afectat, en el nostre cas, el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, o si fóssim encara més ben pensats, que hi intervenen també les comunitats autònomes, ja que tenen, teòricament, la competència plena en la gestió dels recursos humans del sistema de salut. Però no. Així, l’Estatut d’Autonomia del 2006 deia, en l’article 125, que “correspon a la Generalitat, respectant les normes generals sobre titulacions acadèmiques i professionals i el que disposen els articles 36 i 139 de la Constitució, la competència exclusiva sobre l’exercici de les professions titula- des”, la qual inclou, en tot cas: a) La determinació dels requisits i les condicions d’exercici de les professions titulades, i també dels drets i les obligacions dels professionals titu- lats i del règim d’incompatibilitats. b) La regulació de les garanties administratives davant l’intrusisme i les actuacions irregulars, i també la regulació de les prestacions professio- Oferta,demanda i regulació de professionals.Tenim metges suficients? La regulació sanitària és una de les funcions del sistema de salut en què sempre intervé l’Estat. Fins i tot els països on la majoria de funcions sanitàries es mouen segons els mecanismes del mercat, sigui en la provisió de serveis o en el finançament de les prestacions, els governs intervenen directament en l’atorgament de titulacions acadèmiques i en regulen l‘obtenció i l’homologació. Dades de l’OCDE Health at a Glance 2017 Oferta i necessitat d’especialistes mèdics a Espanya 2008-2025. Ministeri de Sanitat i Consum, 2009 15 nals de caràcter obligatori. c) El règim disciplinari de l’exercici de les profes- sions titulades. Per tant, qui mana de veritat, en aquest àmbit? De fet, ara, almenys a Catalunya, amb el 155 ja no sabem gaire quines competències exercim... o quines podrem tenir sense assumir la indepen- dència. Però, tenim metges suficients? Cal veure’n les xifres1 , a partir de les quals podrem concloure que els resultats d’aquesta intervenció estatal no han estat positius, de manera que seríem davant d’un altre exemple dels defectes de la intervenció de l’Estat en Sanitat. Altres propugnaran que cal deixar-ho en mans del mercat, que ja ajustarà l’oferta a les neces- sitats, però, com ja explicàvem en articles anteriors, les falles del mercat es noten, per exemple, en els llocs petits, on aquest mercat no existeix. França, que tenia un model liberal d’exercici, ha començat a tenir pro- blemes de professionals en algunes zones rurals, i es planteja interve- nir-hi, tal com ho fan molts països desenvolupats. Altres experts arriben a conclusions diferents i pensen que no manquen professionals. Allò en què coincideix tothom, però, és que s’ha fet una mala gestió macro dels recursos humans. Juan Simó, metge de família i autor del blog Salut, diners i Atenció Primària, exposa el que, per a ell, són alguns misteris2 : · Si manquen metges, ¿per què es va reduir l’oferta de places MIR a partir del 2009? · Si moltíssims batxillers espanyols demanen estudiar medicina, ¿per què finalment més d’una tercera part de les places MIR les ocupen metges estrangers? I afirma que el que segur que mancarà a partir d’ara és petroli barat, que és el que havia repre- sentat fins ara la mà d’obra de molts facultatius. Ell posa l’accent en el fet que ha crescut quatre vegades més el nombre de metges de diferents especialitzacions hospitalàries que el dels espe- cialistes de medicina familiar i comunitària de l’Atenció Primària de salut. Això no seguiria les recomanacions que, des de fa anys, proposa Barbara Starfield3 , segons les quals almenys la meitat d’especialistes en un sistema de salut haurien de ser metges d’Atenció Primària i Comunitària perquè s’obtinguin bons resultats en la salut poblacional. Però, en un dels seus darrers informes4 , ella també matisa clarament que “ni la riqueza de un país ni el número de profesionales de la salud se relacionan con los niveles de salud. Lo que cuen- ta es la existencia de las características clave de França, amb un model liberal d’exercici, ha començat a tenir problemes de professionals en algunes zones rurals
16 DEBAT la política de salud (atención primaria de salud), la cobertura financiera universal bajo el control del gobierno o regulada, la intención de distribuir los recursos equitativamente, la integralidad de los servicios, y bajos o nulos copagos para los servicios de atención primaria.Todos estos, com- binados, producen una mejor atención primaria: un mayor acceso y uso del primer contacto, más atención centrada en la persona a lo largo del tiempo, mayor gama de servicios disponibles cuando sean necesarios, y la coordinación de la atención”. Per tant, no es tracta solament de tenir uns grans números bons, sinó de veure com es dis- tribueixen, com es combinem amb altres profes- sionals i recursos i quina és la seva productivitat, qüestió, aquesta, que s’ha de tractar sempre acuradament. De fet, les xifres recents de l’OCDE5 mostren que tenim més metges que la mitjana i clarament menys personal d’infermeria. Com es veu a la taula, també estem per sota en despesa sanitària i en llits per habitant, aspectes que seria interes- sant tractar en altres articles, sobretot el primer. 17 Però les mitjanes enganyen i, si no, que ho preguntin a qui no es menja res del mig pollastre teòric que comparteix amb qui se’l menja sencer. Per tant, hauríem de veure el nombre de profes- sionals per especialitats, per comunitats i, dins de Catalunya, per zones concretes, sobretot en el nostre entorn. A Lleida podem repassar les memòries publi- cades pels proveïdors majoritaris, Institut Català de la Salut i de Gestió de Serveis Sanitaris, per situar-nos, però les xifres no són homogènies i el personal facultatiu està classificat de manera diferent en cada empresa.Tampoc els col·legis professionals no mostren les seves estadístiques, encara que alguns, com el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, han treballat força aquesta qüestió. Per saber-ho de veritat, s’hauria de disposar d’un registre oficial. Un registre que el metge ministre de Madrid Bernat Sòria es va comprome- tre a elaborar després del recompte que es va fer l’any 2009, en què es van preveure i diagnosticar clarament “futuras carencias en especialidades”, com es pot constatar a la Ponencia de estudio de las necesidades de recursos humanos en el Sistema Nacional de Salud6 , presentada al Senat el juny del 2010. Però realment s’han fet coses? La majoria dels experts creuen que no es fa tot allò que caldria fer i, per exemple, l’economista Beatriz González López-Valcarcel, una de les que més han estudiat les necessitats de professionals en el sistema de salut, deia l’any 20127 : “La enfer- mería ascendida a grado deja un hueco que los auxiliares de enfermería ocuparán. Este efecto dominó se frena en la medicina de familia, que no tiene potencial de expansión hacia delante. De ahí que priorizar la formación postespecialización de los médicos de familia, potenciar su capacidad investigadora y definir una carrera profesional que no equipare productividad a antigüedad sean objetivos razonables para el sistema.” Com veiem, aquesta qüestió, abordada amb caràcter general, és molt complexa, però a no- saltres el que de fet ens interessa és com estem a Lleida, cosa que es tracta en els diferents arti- cles d’aquest butlletí. Dr. Ramon Piñol Llovera Metge NOTES 1. El sistema público necesita 50.000 facultativos para cubrir el déficit. Cronicaglobal. Accessible desembre 2017 a https://cronicaglobal.elespanol.com/vida/siste- ma-publico-necesita-50-000-facultativos_104060_102_ amp.html 2. Juan Simó diu: “Ya no se nada en aquella sobre- abundancia de médicos, muchísimos en el paro o muy precarizados, en cuya salsa su tosca gestión del personal funcionava”(Salud, dinero y atención prima- ria accessible), desembre 2017 a http://saludineroap. blogspot.com.es/2017/12/faltan-medicos-datos-y- misterios.html 3. 1 Starfield B, Shi L, Grover A, Macinko J.The effects of specialist supply on populations’ health: assessing the evidence. Health Aff 2005; W5:97-107. 2 Starfield B, Shi L. Policy relevant determinants of health: an interna- tional perspective. Health Policy 2002; 60(3):201-218. 4. Barbara Starfiel Primary care: an increasingly impor- tant contributor to effectiveness, equity, and efficiency of health services. SESPAS report 2012 doi:10.1016/j. gaceta.2011.10.009 accessible desembre 2017 a http:// www.gacetasanitaria.org/es/vol-26-num-s1/suplemento/ sespas/S0213911111X00092/ 5. Dades OCDE Health at a Glance 2017 accessible desembre 2017 a http://www.oecd.org/health/health- systems/health-at-a-glance-19991312.htm 6. Informe de la Ponencia de Estudio de las necesida- des de recursos humanos en el Sistema Nacional de Salud Boletín General del Senado, Núm. 483, de 18 de junio de 2010

More Related Content

Oferta demandaespecialistesmetgessuficients bmnum127butlletijuny2018

  • 1. 14 DEBAT L’Estat espanyol té competència exclusiva en aquesta matèria, i encara que la Constitució del 1978 reconeix, en l’article 27, l’autonomia univer- sitària, aquesta autonomia no inclou l’expedició i l’homologació de títols, tret de les aprovacions dels plans d’estudis, però sempre sobre la base de les directrius generals dictades pel govern, amb l’excepció dels títols propis que les universi- tats imparteixen, sense validesa oficial, respecte de les que sí que són plenament sobiranes en tots els aspectes. És el Ministeri d’Educació, Cultura i Esport qui expedeix titulacions universitàries signades per Sa Majestat el Rei, el Ministre o el Magnífic Rector de la universitat corresponent en els casos del doctorat, d’acord amb allò que estableix la Llei Orgànica 6/2001 d’Universitats i la Llei 44/2003, de 21 de novembre, d’ordenació de les professi- ons sanitàries, per tal de “regular les condicions d’exercici i els respectius àmbits professionals, així com les mesures que garanteixin la formació bàsica, pràctica i clínica dels professionals”. La llei explicita que “l’exercici d’una professió sanitària, per compte propi o aliè, requerirà la possessió del corresponent títol oficial que habiliti expressament per a això”. La normativa i les directrius generals europees han incidit de manera important en l’oferta i la demanda de professionals en els darrers anys, ja sigui en el moviment de professionals titulats i en l’homologació de titulacions, o bé en els candidats a obtenir la titulació estatal. Aquest ha estat el cas del sistema MIR, en què una part important de candidats han cursat els estudis de pregrau en altres països. Podríem pensar que en aquesta normativa intervé també el ministeri afectat, en el nostre cas, el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, o si fóssim encara més ben pensats, que hi intervenen també les comunitats autònomes, ja que tenen, teòricament, la competència plena en la gestió dels recursos humans del sistema de salut. Però no. Així, l’Estatut d’Autonomia del 2006 deia, en l’article 125, que “correspon a la Generalitat, respectant les normes generals sobre titulacions acadèmiques i professionals i el que disposen els articles 36 i 139 de la Constitució, la competència exclusiva sobre l’exercici de les professions titula- des”, la qual inclou, en tot cas: a) La determinació dels requisits i les condicions d’exercici de les professions titulades, i també dels drets i les obligacions dels professionals titu- lats i del règim d’incompatibilitats. b) La regulació de les garanties administratives davant l’intrusisme i les actuacions irregulars, i també la regulació de les prestacions professio- Oferta,demanda i regulació de professionals.Tenim metges suficients? La regulació sanitària és una de les funcions del sistema de salut en què sempre intervé l’Estat. Fins i tot els països on la majoria de funcions sanitàries es mouen segons els mecanismes del mercat, sigui en la provisió de serveis o en el finançament de les prestacions, els governs intervenen directament en l’atorgament de titulacions acadèmiques i en regulen l‘obtenció i l’homologació. Dades de l’OCDE Health at a Glance 2017 Oferta i necessitat d’especialistes mèdics a Espanya 2008-2025. Ministeri de Sanitat i Consum, 2009 15 nals de caràcter obligatori. c) El règim disciplinari de l’exercici de les profes- sions titulades. Per tant, qui mana de veritat, en aquest àmbit? De fet, ara, almenys a Catalunya, amb el 155 ja no sabem gaire quines competències exercim... o quines podrem tenir sense assumir la indepen- dència. Però, tenim metges suficients? Cal veure’n les xifres1 , a partir de les quals podrem concloure que els resultats d’aquesta intervenció estatal no han estat positius, de manera que seríem davant d’un altre exemple dels defectes de la intervenció de l’Estat en Sanitat. Altres propugnaran que cal deixar-ho en mans del mercat, que ja ajustarà l’oferta a les neces- sitats, però, com ja explicàvem en articles anteriors, les falles del mercat es noten, per exemple, en els llocs petits, on aquest mercat no existeix. França, que tenia un model liberal d’exercici, ha començat a tenir pro- blemes de professionals en algunes zones rurals, i es planteja interve- nir-hi, tal com ho fan molts països desenvolupats. Altres experts arriben a conclusions diferents i pensen que no manquen professionals. Allò en què coincideix tothom, però, és que s’ha fet una mala gestió macro dels recursos humans. Juan Simó, metge de família i autor del blog Salut, diners i Atenció Primària, exposa el que, per a ell, són alguns misteris2 : · Si manquen metges, ¿per què es va reduir l’oferta de places MIR a partir del 2009? · Si moltíssims batxillers espanyols demanen estudiar medicina, ¿per què finalment més d’una tercera part de les places MIR les ocupen metges estrangers? I afirma que el que segur que mancarà a partir d’ara és petroli barat, que és el que havia repre- sentat fins ara la mà d’obra de molts facultatius. Ell posa l’accent en el fet que ha crescut quatre vegades més el nombre de metges de diferents especialitzacions hospitalàries que el dels espe- cialistes de medicina familiar i comunitària de l’Atenció Primària de salut. Això no seguiria les recomanacions que, des de fa anys, proposa Barbara Starfield3 , segons les quals almenys la meitat d’especialistes en un sistema de salut haurien de ser metges d’Atenció Primària i Comunitària perquè s’obtinguin bons resultats en la salut poblacional. Però, en un dels seus darrers informes4 , ella també matisa clarament que “ni la riqueza de un país ni el número de profesionales de la salud se relacionan con los niveles de salud. Lo que cuen- ta es la existencia de las características clave de França, amb un model liberal d’exercici, ha començat a tenir problemes de professionals en algunes zones rurals
  • 2. 16 DEBAT la política de salud (atención primaria de salud), la cobertura financiera universal bajo el control del gobierno o regulada, la intención de distribuir los recursos equitativamente, la integralidad de los servicios, y bajos o nulos copagos para los servicios de atención primaria.Todos estos, com- binados, producen una mejor atención primaria: un mayor acceso y uso del primer contacto, más atención centrada en la persona a lo largo del tiempo, mayor gama de servicios disponibles cuando sean necesarios, y la coordinación de la atención”. Per tant, no es tracta solament de tenir uns grans números bons, sinó de veure com es dis- tribueixen, com es combinem amb altres profes- sionals i recursos i quina és la seva productivitat, qüestió, aquesta, que s’ha de tractar sempre acuradament. De fet, les xifres recents de l’OCDE5 mostren que tenim més metges que la mitjana i clarament menys personal d’infermeria. Com es veu a la taula, també estem per sota en despesa sanitària i en llits per habitant, aspectes que seria interes- sant tractar en altres articles, sobretot el primer. 17 Però les mitjanes enganyen i, si no, que ho preguntin a qui no es menja res del mig pollastre teòric que comparteix amb qui se’l menja sencer. Per tant, hauríem de veure el nombre de profes- sionals per especialitats, per comunitats i, dins de Catalunya, per zones concretes, sobretot en el nostre entorn. A Lleida podem repassar les memòries publi- cades pels proveïdors majoritaris, Institut Català de la Salut i de Gestió de Serveis Sanitaris, per situar-nos, però les xifres no són homogènies i el personal facultatiu està classificat de manera diferent en cada empresa.Tampoc els col·legis professionals no mostren les seves estadístiques, encara que alguns, com el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, han treballat força aquesta qüestió. Per saber-ho de veritat, s’hauria de disposar d’un registre oficial. Un registre que el metge ministre de Madrid Bernat Sòria es va comprome- tre a elaborar després del recompte que es va fer l’any 2009, en què es van preveure i diagnosticar clarament “futuras carencias en especialidades”, com es pot constatar a la Ponencia de estudio de las necesidades de recursos humanos en el Sistema Nacional de Salud6 , presentada al Senat el juny del 2010. Però realment s’han fet coses? La majoria dels experts creuen que no es fa tot allò que caldria fer i, per exemple, l’economista Beatriz González López-Valcarcel, una de les que més han estudiat les necessitats de professionals en el sistema de salut, deia l’any 20127 : “La enfer- mería ascendida a grado deja un hueco que los auxiliares de enfermería ocuparán. Este efecto dominó se frena en la medicina de familia, que no tiene potencial de expansión hacia delante. De ahí que priorizar la formación postespecialización de los médicos de familia, potenciar su capacidad investigadora y definir una carrera profesional que no equipare productividad a antigüedad sean objetivos razonables para el sistema.” Com veiem, aquesta qüestió, abordada amb caràcter general, és molt complexa, però a no- saltres el que de fet ens interessa és com estem a Lleida, cosa que es tracta en els diferents arti- cles d’aquest butlletí. Dr. Ramon Piñol Llovera Metge NOTES 1. El sistema público necesita 50.000 facultativos para cubrir el déficit. Cronicaglobal. Accessible desembre 2017 a https://cronicaglobal.elespanol.com/vida/siste- ma-publico-necesita-50-000-facultativos_104060_102_ amp.html 2. Juan Simó diu: “Ya no se nada en aquella sobre- abundancia de médicos, muchísimos en el paro o muy precarizados, en cuya salsa su tosca gestión del personal funcionava”(Salud, dinero y atención prima- ria accessible), desembre 2017 a http://saludineroap. blogspot.com.es/2017/12/faltan-medicos-datos-y- misterios.html 3. 1 Starfield B, Shi L, Grover A, Macinko J.The effects of specialist supply on populations’ health: assessing the evidence. Health Aff 2005; W5:97-107. 2 Starfield B, Shi L. Policy relevant determinants of health: an interna- tional perspective. Health Policy 2002; 60(3):201-218. 4. Barbara Starfiel Primary care: an increasingly impor- tant contributor to effectiveness, equity, and efficiency of health services. SESPAS report 2012 doi:10.1016/j. gaceta.2011.10.009 accessible desembre 2017 a http:// www.gacetasanitaria.org/es/vol-26-num-s1/suplemento/ sespas/S0213911111X00092/ 5. Dades OCDE Health at a Glance 2017 accessible desembre 2017 a http://www.oecd.org/health/health- systems/health-at-a-glance-19991312.htm 6. Informe de la Ponencia de Estudio de las necesida- des de recursos humanos en el Sistema Nacional de Salud Boletín General del Senado, Núm. 483, de 18 de junio de 2010