·¡³æ³¦°ù±ð³¦¾±Ã³
- 3. L’EXCRECIÓ L’EXCRECIÓ és el procés mitjançant el qual les cèl·lules del cos poden eliminar els productes de rebuig que es formen a causa de la seva activitat metabòlica L’eliminació dels productes residuals de la digestió en forma de femta mai no es pot anomenar excreció, ja que aquests productes rebutjables no són elaborats per les cèl·lules. En canvi, es diu que s’excreten els productes tòxics i nocius per al cos que s’han introduït des de l’exterior (verins, medicaments, additius…)
- 4. • LA DEFECACIÓ és l’eliminació de restes d’aliments no digerits al tub digestiu juntament amb bacteris, a través de l’anus (femta) • L’EXCRECIÓ és l’expulsió a l’exterior dels productes perjudicials o inútils que hi ha a la sang i al plasma intercel·lular.
- 5. L’aparell excretor realitza dues funcions: • Funció reguladora: controla la quantitat d’aigua i la proporció de les substà ncies útils contingudes a la sang, com ara la glucosa i les sals minerals. • Funció depuradora: elimina les substà ncies de rebuig produïdes per les cèl·lules i els productes nocius presents a la sang. • (Funció endocrina menor: el ronyons secreten algunes hormones)
- 6. QUINES SUBSTÀNCIES S’EXCRETEN? • CO2 produït per la respiració cel·lular. S’excreta principalment pels pulmons. • H2O s’elimina sobretot amb l’orina i la suor. També amb l’aire exhalat, en forma de vapor. • Urea, producte nitrogenat format a partir d’aminoà cids. S’excreta amb l’orina i amb la suor. • Sals i altres substà ncies nocives que s’excreten majorità riament amb l’orina. • AixÃ, en l’excreció hi intervenen aquests òrgans: ronyons, pulmons, glà ndules sudorÃpares, fetge.
- 7. QUÈ ÉS L’HOMEÒSTASI? Les cèl·lules necessiten viure en un medi en què hi hagi nutrients i oxigen i que puguin eliminar els productes residuals. A més, en aquest medi s’hi han de mantenir constants certs factors, com el volum d’aigua, la concentració de sals i la temperatura. S’anomena homeòstasi l’equilibri entre els canvis que es produexen en el medi que envolta les cèl·lules i els mecanismes encarregats de restituir les condicions adequades perquè puguin sobreviure. (Vicens Vives, entorn 3, 2005) Prà cticament tots els òrgans fan funcions que participen en el manteniment de l’equilibri homeostà tic: •L’obtenció de nutrients i d’aigua es fa a través de l’aparell digestiu •L’aportació d’oxigen i l’eliminació de diòxid de carboni es fa per mitjà de l’aparell respiratori •L’eliminació de residus i el control del volum d’aigua i de la concentració de sals es fa per mitjà dels ronyons •El transport de nutrients, de l’oxigen i dels residus es fa mitjançant l’aparell circulatori •En la regulació de la temperatura corporal hi intervenen, principalment, la pell i l’aparell circulatori i el respiratori •El sistema nerviós i l’hormonal controlen tots aquests processos homeostà tics
- 8. APARELL URINARI • RONYONS • VIES URINÀRIES – URÈTERS – BUFETA – URETRA
- 10. Bufeta urinà ria i uretra de l’home i la dona
- 11. • a) Els ronyons. Són dos òrgans amb forma de fesol, d'uns 12 cm de longitud, que filtren la sang i separen la urea i l'excés de sals, originant l'orina. • b) Els urèters. Són dos conductes d'uns 25 cm de longitud. • c) La bufeta de l'orina. És una bossa dilatable amb una capacitat d'entre 350 i 1500cm3. • d) La uretra. És un conducte d'uns 6 cm de longitud en les dones i 15 cm en els homes.
- 12. Anatomia macroscòpica del ronyó • El ronyó humà presenta en el seu exterior una capa de teixit conjuntiu denominada cà psula renal, a sota hi ha una zona granulosa denominada zona cortical, més a l'interior hi ha una zona amb nombrosos feixos fibrosos (les denominades pirà mides renals o pirà mides de Malpighi) denominada zona medul·lar, i més a sota una zona en forma d'embut, denominada pelvis renal, que compren una sèrie de petits embuts anomenats calzes que és on aboquen l'orina les pirà mides de Malpighi (Imatge basada en un dibuix del llibre "BiologÃa y GeologÃa" de 1r de Batxillerat. Editorial Santillana. 2002)
- 16. Anatomia microscòpica del ronyó • Si es fan talls molt prims de ronyó i s'observen amb un microscopi s'observa que el ronyó humà està constituït per aproximadament un milió de nefrons, que són unes estructures que presenten un cap globós denominat Corpuscle de Malpighi, que constitueix la zona cortical, que per això presenta un aspecte granulós; seguida d'un llarg conducte doblegat en forma d'U denominat túbul renal, que constitueix les pirà mides de Malpighi que formen la zona medul·lar, que per això presenta un aspecte fibrós. • Corpuscle de Malpighi. En ell es pot diferenciar una densa xarxa de capil·lars sanguinis denominada glomèrul de Malpighi i una bossa que ho envolta denominada cà psula de Bowman. • Túbul renal. En ell es pot diferenciar uns segments sinuosos denominat túbuls contornejats (el que està a prop del corpuscle es denomina proximal i el que està lluny d'ell es denomina distal) i uns segments rectes denominat túbuls rectes que formen una U denominada Nansa de Henle, amb una branca descendent i una branca ascendent. En cada branca es pot diferenciar un segment gruixut i un segment prim. • (Imatge basada en un dibuix del llibre "BiologÃa y GeologÃa" de 1r de Batxillerat. Editorial Santillana. 2002)
- 18. FORMACIÓ D’ORINA EN EL ±··¡¹ó¸éÍÑ
- 20. LA FORMACIÓ D’ORINA Es poden distingir 4 etapes que són: • 1.) Filtració. A causa de la pressió dintre dels capil·lars sanguinis del glomèrul surt d'ells l'aigua i les substà ncies dissoltes de baix pes molecular, com és l'ió sodi (Na+), procedent de la dissolució de la sal (NaCl), la urea, la glucosa i els aminoà cids, però no els glòbuls vermells ni les molècules grans com les proteïnes • 2.) Reabsorció de soluts. En el túbul contornejat proximal, a causa de unes proteïnes especials de la membrana de les seves cèl·lules, s'extreuen del seu interior els ions sodi (Na+), la glucosa i els aminoà cids, que tornen a la sang, romanent la urea. • 3.) Reabsorció d'aigua. En el túbul recte descendent de la nansa de Henle, al ser permeable a l'aigua i a l'ió sodi i travessar una zona d'alta salinitat, es produeix la sortida d'aigua, per un procés anomenat osmosi, però també l'entrada d'ió sodi.4.)
- 21. • 4) Segona extracció d'ions sodi i segona reabsorció d'aigua. La segona extracció d'ions sodi de l'orina en formació es realitza a la resta del recorregut (túbul recte ascendent de la nansa d'Henle, túbul contornejat distal i túbul col·lector), grà cies a unes proteïnes especials de la membrana de les seves cèl·lules. El túbul recte ascendent de la nansa d'Henle és impermeable a l'aigua però els dos següents i últims trams sà són permeables a l'aigua. En ells es produeix per osmosi la segona reabsorció d'aigua amb la qual cosa l'orina en formació es concentra molt.
- 22. • El resultat és que l'orina final és un lÃquid molt ric en urea i à cid úric, que són dues substà ncies molt tòxiques pel nostre organisme. Si es compara l'orina i el plasma sanguini s'observa que l'orina presenta un elevat percentatge de substà ncies tòxiques (urea, à cid úric, creatinina i amonÃac) i en canvi la sang presenta un elevat percentatge de substà ncia útils (glucosa i proteïnes). ORINA PLASMA Aigua Urea Àcid úric Creatinina AmonÃac Glucosa Proteïnes Sals 95,0000 2,0000 0,0500 0,0750 0,0400 0,0000 0,0000 1,5600 90,0000 0,0300 0,0040 0,0010 0,0001 0,1000 8,0000 0,7200 Composició d'orina i plasma en %
- 24. • El volum de producte filtrat que passa de les cà psules de Bowman als túbuls renals és d’uns 180 litres cada dia,els quals es reabsorbeixen, llevat d’un litre i mig, que s’aboca als conductes col·lectors i surt del ronyó en forma d’orina.
- 25. L’EXPULSIÓ DE L’ORINA (MICCIÓ) L’orina passa pels urèters i es diposita a la bufeta. Quan s’acumula una determinada quantitat d’orina a la bufeta (entre 250 cc i 400 cc en adults i entre 50 i 200 cc en nens), la pressió intravesical augmenta i això estimula els receptors nerviosos de la seva paret. Aquests receptors envien els impulsos a: • La medul·la sacra reflex medul·lar d’evacuació (contreu la bufeta urinà ria i relaxa l’esfÃnter uretral intern). • El cervell. L’impuls des dels receptors de la paret vesical l’interpreta el cervell com la necessitat d’orinar.
- 26. La micció o expulsió de la orina (continuació) • Si el moment és l’adequat, el cervell envia ordres a través de la medul·la espinal cap a l’esfÃnter uretral extern (de musculatura voluntà ria) , que es relaxarà , i com a resultat la orina sortirà tranquil·lament. • Si el moment no és l’adequat, el reflex de la micció disminueix fins que la bufeta estigui més plena, moment en que es produirà de nou. La orina pot retenir-se varies hores grà cies a que la bufeta es va acomodant i la uretra roman tancada. • Recordeu, a la quantitat d’orina produïda en un dia se’n diu diüresi i suposa uns 1500 cc per dia en condicions normals
- 27. • Examinant la quantitat i les caracterÃstiques de l’orina emesa s’obtenen dades per avaluar el funcionament de l’aparell urinari.
- 28. • Aquest examen de l’orina o la vigilà ncia de la mateixa funció excretora seran necessaris quan: – La persona malalta no sigui autònoma en la seva excreció urinà ria – En algunes malalties mèdiques – Per avaluar l’eficà cia del tractament administrat
- 29. • Serà el facultatiu qui indicarà , en les ordres d’infermeria, la necessitat d’aquest seguiment i la freqüència amb que cal fer-ho. L’auxiliar anotarà : – Els volums excretats en la grà fica d’evolució dels signes vitals i, si cal, – Enregistrarà les caracterÃstiques de l’orina en els fulls de seguiment d’infermeria – En el cas d’alteracions patològiques, caldrà que avisi a l’infermer@ o al metge, amb la urgència necessà ria en cada cas
- 30. L’orina Valoració Variacions en l’aspecte En el color En l’olor En el volum excretat En la micció Àmbre fosc Grog pà l·lid Tèrbol Taronja intens Vermell sang Colúria Oligúria Poliúria Pol·laciúria Retenció urinà ria Incontinència urinà ria Disúria Tenesme vesical Nictúria Composició Ions inorgà nics Ions orgà nics Bilirubina Hormones Altres components
- 31. Altres funcions de l’aparell excretor Regulació de la concentració d’ions. Regulació del pH. Regulació de la tensió arterial. Estimulació de la sÃntesi de hematies. Activació de la vitamina D.
- 32. Malalties de l’aparell excretor (Pà gina 356)
- 33. • Per a alentir la pèrdua de funció renal, o per a recuperar aquesta, si la malaltia causal és reversible, l’auxiliar ha de tenir cura de : – Reducció de la ingesta proteica per a evitar l’acumulació sanguÃnia d’urea – La normalització de la tensió arterial – L’educació per a la salut per a evitar-li les infeccions
- 34. • Les malalties que poden conduir a una insusuficiència renal crònica són: – La diabetis mellitus tipus II – La hipertensió arterial – La glomerulonefritis crònica
- 35. • CISTITIS (pà g. 357) – Causes: infecció bacteriana, traumatismes, embarà s, menopausa, restrenyiment, la mateixa sonda, diabetis, al·lèrgia… Afecten més a les dones que als homes. – Manifestacions: necessitat imperiosa d’orinar, pol·laciúria, disúria més o menys intensa, coïsor i dolor a l’acabar la micció, febre i orina tèrbola – Tractament: el metge indicarà el més adequat. Convé beure molta aigua.