�ݺ�ߣ

25è Premi de Narrativa Infantil i Juvenil "Anton Navarro"

Molles de pa
Aquell vell sempre ens donava menjar, sempre venia, s'asseia, llegia el diari,
observava el parc i per últim, abans de marxar, ens donava els trossets de pa
sec que duia a la bossa de comprar el pa, s'aixecava i marxava.
A vegades fins i tot ens parlava, ens deia que, què en seria de nosaltres quan ell
no hi fos, si ell no ens alimentés cada dia, què faríem sense ell? En acabar de
pronunciar aquelles paraules deia entre dents "Què faria sense vosaltres?".
Seguíem la nostra vida, passaven els anys i el vell seguia venint, semblava que
cada dia tingués una arruga nova, la barba una mica més llarga, els ulls una mica
menys blaus i el cor una mica més lent.
"Sóc més vell que aquest parc" ens solia dir, "Vaig veure com el construïen, com
plantaven cada arbre i com posaven cada banc" feia una pausa i seguia "D'aquí
poc aquest parc serà més vell que jo".
Havia viscut moltes coses, més de les que podré arribar a imaginar mai,
coneixíem millor aquell pobre home que la seva pròpia família, si és que en tenia.
Ens ho explicava tot; des de quan va néixer, passant per la postguerra fins el dia
en què es va casar. En aquest últim se li escapava una llàgrima plena de
melancolia i records. Ara nosaltres som la seva família ell ens dóna de menjar i
nosaltres l'escoltem, com si fóssim els seus néts.
L'últim dia que el vam veure no ens va dir res, ni tan sols ens va mirar. Ens va
donar pa, el de sempre, però molt poc. Quan semblava que ja no en tenia més,
de la bossa en va treure vuit barres, una per cada un de nosaltres i després
arròs, més i més arròs. Fins que es va acabar, com tot.
El vell, que mai ens havia dit el seu nom es va acomiadar de nosaltres, cosa que
mai havia passat abans i ens vam adonar que en passava alguna.
Per això quan va marxar el vam seguir, per primera vegada a la vida vam sortir
del parc, ens vam endinsar per carrers foscos i estrets fins que va arribar a casa
seva, va obrir la porta i va desaparèixer en la foscor del seu petit pis.
Vam esperar fora, a la teulada de l'edifici, estaríem allà fins que en sortís el dia
següent. En comptes d'això ens vam despertar a mitjanit amb el soroll
insuportable d'una sirena d'ambulància.
Uns homes van entrar a la casa a cops i van sortir amb el cos del vell. Van entrar
a l'ambulància i van marxar. No ens va fer falta anar fins a l'hospital per saber
que havia mort.
Havíem après a viure així, i ara que no hi és... Que són uns coloms sense un
vell?
Sonso

TRETZE DE JUNY
Estimat Nico,
Crec que ha arribat l'hora que sàpigues la veritat. Fa molts anys que estem junts,
hem viscut moltes experiències i m'agradaria, et prenguis com et prenguis el que
et desvetllaré en aquesta carta, que no les oblidessis mai. Al contrari, m'agradaria
que fossin un lloc on aferrar-te, per reflexionar i per entendre'm.
Se'm fa molt difícil dir-te el que et vull dir però tu no ets del tot adoptat. Bé, de fet,
jo no t'he dit mai que ho fossis. Ho vas deduir tu o t'ho va dir algú. Un dia vas
arribar a casa després de l'escola i no em vas dir ni hola, vas anar a la teva
habitació i t'hi vas tancar. Jo vaig pensar que tindries un mal dia i que era millor
deixar-te estar. Tu no vas dir res en tota la tarda, simplement vas restar allà tancat
en silenci. Tal silenci que em vaig pensar que t'havies adormit, així que no et vaig
dir res. Va ser al vespre quan vas venir a la cuina molt enfadat, amb una cara que
deixava ben clar que havies estat plorant durant hores. Tenies els ulls molt inflats i
vermells i la cara plena de llàgrimes. No vaig tenir temps de reaccionar perquè em
vas escopir: “No m'estranya que no et preocupis per mi, no ets la meva mare. Ja
veig que els nens de la meva classe tenen raó.” I tal com havies aparegut vas
marxar i vas tancar-te al lavabo. Jo em vaig ensorrar, volia despertar-me d'aquell
malson. Però allò no era un malson, era la realitat en la qual jo mateixa m'havia
posat i si vols que et digui la veritat, no em penedeixo d'haver-ho fet. Després de
sentir allò que m'havies dit i que durant molt de temps em va fer tant de mal, em
vaig posar a plorar jo també. Suposo que hauria hagut de reaccionar d'una altra
manera, hauria hagut d'intentar explicar-te la veritat però en aquell moment no
vaig poder fer res més que plorar. No ho vaig fer llavors i no ho he fet durant tot
aquest temps perquè em feia i em fa molta por la teva reacció. Però t'has fet gran i
ja ets lliure de fer el que vulguis amb la teva vida.
Abans d'explicar-t'ho tot vull que tinguis clar que tot el que he fet ho he fet per tu, i
que molts cops he pensat que m'estava equivocant, però el passat no es pot
rectificar.
Tot va començar el dia que jo i vint companys de l'ONG vam anar a Nigèria, allà
estaven en guerra i vam anar-hi per curar a la gent i donar-los menjar. De seguida
ens vam quedar sense aliments i encara hi havia molta gent que no havia pogut
menjar. Vam curar als que estaven ferits i els vam ajudar a fugir. Entre aquests
que no havien pogut menjar hi havia els teus tiets. Estaven asseguts en una
cantonada i tenien un nen als braços, jo m'hi vaig acostar perquè tothom estava
marxant i ells no s'havien mogut d'allà on eren i vaig pensar que potser estaven
ferits. Me'n

recordo perfectament de tots dos, la teva tieta devia tenir uns cinquanta anys,
et portava als braços embolicat amb un tros de tela, tu no paraves de plorar.
El teu tiet era baix i prim i estava molt nerviós. Els vaig preguntar per què ells
no anaven amb la resta de gent que estaven fugint, ells em van dir que no
volien marxar d'allà perquè era on ho tenien tot. Em van explicar que ells no
vivien ben bé en un poble, ells vivien en una cabana una mica apartada i que
els soldats mai no els trobarien allà. Llavors es van mirar i em van demanar
que cuidés el nen que tenien en braços, perquè ells no ho podien fer i l'únic
que volien era que sobrevisquessis. Tot i així, em van demanar que quan et
fessis gran t'expliqués aquesta història i que si quan la guerra s'hagués acabat
i les coses anessin millor tu volies tornar al teu país per conèixer-los, que
t'esperarien cada tretze de juny a la plaça de Jos, un poblet de la zona. Jo no
sabia què dir. Havia hagut de fer peripècies per salvar vides a l'hospital i
també en moltes de les missions, i en aquest cas només acceptant la proposta
salvaria la d'un nen, i amb una mica de sort la dels dos adults. Vaig acceptar,
crec que va ser la decisió més important que havia pres mai. Va ser un embolic
legalitzar-ho tot però finalment ho vaig aconseguir. Vas venir amb mi a
Barcelona i vam començar una nova vida tots dos junts. Eres bon nen, no et
queixaves quasi mai, me'n recordo que ploraves molt quan senties un globus
que es petava o un soroll fort, suposo que el devies relacionar amb el soroll de
les bombes. Vam passar uns anys molt bons l'un al costat de l'altre, però t'has
anat fent gran i no he tingut cap més opció que acceptar la realitat.
Ara et toca a tu decidir, ja sé que no és fàcil, les decisions no són mai fàcils i els
canvis fan por. Però tu pensa que elegeixis una cosa o una altra sempre em
tindràs fent-te costat.
Disculpa que t'ho hagi explicat amb una carta, però cada vegada que
intentava dir-t'ho a la cara em posava a tremolar i no em sortien les paraules.
Si us plau, entén que per a mi tampoc no és gens fàcil aquesta situació, perquè
tu sempre seràs el meu fill.
Espero que em sabràs perdonar que t'ho hagi amagat durant tants anys.
T'estimo.
Mare

La porta es va obrir delicadament, la mare es pensava que ja m'havia
adormit, va entrar i va deixar alguna cosa a sobre la tauleta de nit i va
tornar a marxar. Em vaig esperar uns segons, morint-me de ganes de saber
què era allò que m'havia portat a aquelles hores de la nit. Era una carta. La
vaig llegir entre llàgrimes, vaig obrir la porta per anar a buscar a la mare i
me la vaig trobar asseguda al passadís, al davant de la porta de la meva
habitació.
Aina Orteu Bosch

�ݺ�ߣ

25è Premi de Narrativa Infantil i Juvenil "Anton Navarro"

More Related Content

25è Premi de Narrativa Infantil i Juvenil "Anton Navarro"