ºÝºÝߣ

ºÝºÝߣShare a Scribd company logo

31b arquitectura. s. xix

•Download as PPT, PDF•
•
J
jesus gutierrez
1 of 48
Downloaded 16 times
31b arquitectura. s. xix
El segle de les revolucions: Revolució francesa i revolucions liberals del XIX La industrialització: Els inicis de la industrialització inclouen el període comprès entre els anys 1750 i 1870, marcats per les transformacions agràries, l’augment de la població, l’expansió del comerç i les innovacions tècniques, entre les quals destaca la maquina de vapor i la seva aplicació al ferrocarril i la navegació. Naixement dels nacionalismes. Unificació d’Alemanya i d’Itàlia. Aparició de l’imperialisme i colonialisme.
El segle XIX és una època de transformacions polítiques, socials, econòmiques i culturals. Els primers signes de transformacions en l’àmbit econòmic es produeixen a Anglaterra a mitjan segle XVIII amb l’inici de l’anomenada Revolució Industrial, que modifica no tan sols l'economia sinó també la demografia, les relacions socials i els hàbits i costums de tota una societat. Tradicionalment, la Revolució Industrial es divideix en dues fases: la dels inicis i la segona fase de la industrialització. La industrialització: Els inicis de la industrialització inclouen el període comprès entre els anys 1750 i 1870, marcats per les transformacions agràries, l’augment de la població, l’expansió del comerç i les innovacions tècniques entre les quals destaca la maquina de vapor, aplicada als tres sectors pioners de la mecanització: la indústria tèxtil, la siderúrgica i la ferroviària. La segona fase de la industrialització, anomenada també segona Revolució Industrial, es caracteritza per un extraordinari progrés científic i tècnic que dóna impuls a noves formes d'organitzar la producció i el treball. La indústria siderometal·lúrgica pren el relleu del sector dominant en la fase anterior, el tèxtil, mentre que el sector elèctric i el químic creixen enormement. A més es consoliden els nous mitjans de transport (tramvia elèctric, automòbil i aviació) i de comunicació (invenció del telègraf elèctric i difusió del correu i de la premsa).
Des del segle XVIII, a la majoria de països europeus hi governen monarquies absolutistes, que seran substituïdes en el segle XIX per altres formes de govern en les quals no tan sols els monarques, sinó també la societat, tenen dret a participar en la presa de decisions polítiques. Anglaterra, sota un sistema de monarquia parlamentària, va ser el primer Estat que va permetre a la burgesia d’intervenir en la política. Els principis ideològics i filosòfics de la Il·lustració s’apliquen per primera vegada a les colònies angleses de l’Amèrica del Nord i a França des de la fi del segle XVIII. Per a fer-ho va caldre en tots dos casos una revolució que modifica les institucions i l'organització tradicional de l’Estat. De la Revolució Francesa a l’Imperi napoleònic: A partir de 1789, a França es va desenvolupar un procés revolucionari que pretenia una transformació de les estructures de l’Antic Regim. Aquest procés va tenir un ressò universal i es va convertir en un punt de referència de les revolucions polítiques que van sacsejar Europa i Amèrica al llarg del segle XIX. El 1799 el general Napoleó Bonaparte va accedir al poder mitjançant un cop d'Estat. La seva capacitat militar li va permetre de formar un gran imperi amb un sistema de govern que intentava considerar les conquestes revolucionàries i, alhora, integrar el sistema de l’Antic Regim. L’expansió napoleònica va difondre per tot Europa les idees liberals sorgides de la Revolució i, com a reacció a l’ocupació napoleònica, es van començar a desvetllar sentiments nacionalistes en molts països.
Després de la derrota napoleònica, el 1815 es va celebrar el Congrés de Viena, l’objectiu del qual era restaurar l’ordre polític europeu, buscant l’equilibri entre les diverses potencies, i retornar els territoris als seus amos segons el principi de legitimitat. Tanmateix, el Congrés de Viena va deixar sense resoldre el problema de les nacionalitats. Alemanya i Itàlia en van ser les grans perjudicades, en no ser-los reconegut el dret a formar una unitat nacional. Les revolucions burgeses: Durant la primera meitat del segle XIX es van produir diversos cicles revolucionaris dirigits per la burgesia per tal de trencar amb el sistema de l’Antic Règim i consolidar alguns dels principis defensats per liberalisme. Destaquen les revolucions liberals de 1820, de 1830 i de 1848. Les revolucions de 1820 es van iniciar a Espanya amb l’alçament de Riego, que va comportar el restabliment de la Constitució de 1812. El seu àmbit va se l’Europa mediterrània, i a Nàpols, el Piemont i Portugal es van establir també constitucions. Les revolucions de 1830 van comportar per a França el triomf de la monarquia liberal i burgesa i per a Bèlgica la seva independència respecte dels Països Baixos. El moviment de 1848 es va originar a França i va implicar per a aquest país la consecució del sufragi universal, el reconeixement de la sobirania popular i l’establiment de la Segona República. Per a Prússia, va representar l’establiment d'una Constitució. A Itàlia, la revolució es va traduir en un moviment nacionalista contra Àustria, que ocupava la Llombardia i el Vèneto.
El gust del públic i les formes artístiques franceses estaven marcats pels valors establerts, la dictadura de l’Acadèmia de Belles Arts i les exposicions oficials. Des del segle XVIII, es van celebrar a França els anomenats Salons de Pintors, certàmens oficials en que els artistes exposaven les seves obres. Durant la Revolució Francesa es van deixar de convocar, però l’emperador Napoleó III els va impulsar novament. Per a poder exposar en aquests salons oficials, calia que les obres fossin acceptades per un jurat compost per membres de l’Acadèmia, els quals s'inclinaven per obres de caire academicista, tant en la temàtica com en la tècnica, que eren les úniques acceptades pel públic, rebutjant així qualsevol obra amb tocs de modernitat. En el Saló de Pintura de 1863 es van rebutjar molts pintors, la qual cosa va produir un gran escàndol i el conseqüent permís per a obrir un saló paral·lel a l’oficial on poder exposar les obres de tots aquests artistes: el Salon des Réfusés.
Entre l’any 1750 fins al 1800, aproximadament, es va arribar al límit i es va esgotar l’estètica barroca i rococó. Els artistes van retornar a les fonts clàssiques i a l’Antiguitat grecoromana. Aquest nou moviment artístic, que va sorgir a partir de la 2a 1/2 del segle XVIII i es va estendre durant els primers anys del segle XIX, rep el nom de Neoclassicisme i és l’estil dels primers moviments revolucionaris. Des de la fi del segle XVIII i durant la 1a 1/2 del XIX, es va desvetllar l’interès pel passat gòtic, el paisatge i l’individu. Va començar el Romanticisme, que esdevindrà la ideologia revolucionària, especialment des de 1830, i que estava íntimament lligat al sorgiment dels primers nacionalismes. En la cultura romàntica, en contraposició amb el racionalisme, hi predomina l’exaltació dels sentiments, la persona i la llibertat individual, però també la del poble i la nació. Els representants més importants del Romanticisme literari són: Goethe, Hugo, Byron, Bécquer, Larra, Espronceda, Verdaguer, etc. La música també es va identificar amb l’esperit romàntic, com a mitjà per a reflectir l’ànima de l’artista. Beethoven va iniciar una revolució romàntica i va convertir la música en el millor vehicle d'expressió per a mostrar el món interior. Altres grans músics romàntics van ser Listz, Mendelssohn, Chopin, Berlioz, Schumann... Ja a mitjan segle XIX els artistes en general, i els escriptors en particular, van preferir de descriure l’ambient real de la societat i d’oferir un reflex fidel de la vida quotidiana.
Les unificacions d’Itàlia i Alemanya: El procés d'unitat italiana es va produir entre els anys 1859 i 1871. Mentre el comte Cavour derrotava Àustria i incorporava la Llombardia i alguns Estats del centre, Garibaldi aconseguia apoderar-se de Nàpols i Sicília, i expulsar els Borbons del sud d’Itàlia. El 1861, el Parlament d’Itàlia va declarar Víctor Manuel II rei d’Itàlia, encara que fins el 1866 no es va incorporar el Vèneto i fins el 1870 Roma, que es va convertir en la capital. El canceller prussià Bismarck va aconseguir la unificació per mitja d'una política d’enfrontaments bèl·lics, però també mitjançant l’acció diplomàtica. El procés es va originar amb la creació el 1834 del Zollverein o Unió Duanera del Nord, que incloïa gairebé tot Alemanya, i va ser seguit per tres guerres: la dels Ducats (1864), que va re-presentar la unió d’Àustria i Prússia contra Dinamarca, i l’annexió de diversos ducats danesos; la de 1866, contra Àustria i els seus aliats de l’Alemanya meridional, i la de 1870-1871, contra França, que va perdre Alsacià i Lorena. Imperialisme: Durant el darrer terç del segle XIX es va produir la gran expansió colonial. Europa es va disposar a dominar amplis territoris fora del continent per a dur-hi la seva pròpia economia i política. Les principals causes de l’imperialisme van ser demogràfiques, ja que l’increment de a població europea va fer necessari buscar fora de les seves fronteres millors condicions de vida; econòmiques, ja que les colònies es van convertir, d'una banda, en enormes fonts de primeres matèries i, de l’altra, en nous mercats per a donar sortida a la superproducció industrial i també polítiques, traduïdes en el desig de controlar punts estratègics
NEOCLASSICISME i ROMANTICISME Els corrents artístics amb els quals s'inicia l’art contemporani, el Neoclassicisme i el Romanticisme, es van desenvolupar a partir de concepcions plàstiques de vegades molt distants i d'altres totalment relacionades. Per aquest motiu, les fronteres entre aquests dos estils resulten, de vegades, difícil, de delimitar. L'art neoclàssic s'identifica amb la raó, mentre que l’art romàntic ho fa amb els senti-ments i la passió. Malgrat les seves divergències, parteixen d'unes arrels intel·lectuals similars, encara que es diferencien en l’actitud de l’artista, racional o bé passional, davant la historia i la realitat natural o social. Es pot afirmar que el Romanticisme parteix del Neoclassicisme, perquè n'assumeix la complexitat de les idees històriques, encarnades amb més senzillesa en l’art neoclàssic. Tanmateix, se'n diferencia en el fet que l’art neoclàssic pretén expressar valors universals i eterns, mentre que en el Romanticisme tan sols compta la pròpia sensibilitat de l’artista. A més, el Neoclassicisme esta lligat a l’art del món antic, grecoromà, i el Romanticisme a l’art de l’Edat Mitjana, i específicament al romànic i el gòtic.
En la segona meitat del segle XVIII retornen el gust per l’Antiguitat i l’interès per les ruïnes. El Neoclassicisme condemna l’art immediatament anterior, és a dir, el Barroc i el rococó. Assumeix l'art grecoromà i el Renaixement com a models d'equilibri, mesura i claredat, les condemnen els excessos d'un art basat en la imaginació. Aquest estil remarca l’ordre, l’equilibri i la serenor. Al luxe i l’exuberància del Barroc s'hi oposen l’austeritat i la severa sobrietat d'una estètica artística que estima la veritat i la natura per damunt de totes les altres coses. Fou l’anomenada estètica de la raó. Les excavacions de Pompeia i Herculà i les publicacions dels seus descobriments van oferir l’oportunitat de precisar el concepte de classicisme i de conèixer els monuments i les obres d’art de l’Antiguitat. Es van obtenir reproduccions exactes de les principals obres arquitectòniques que es van difondre per tot Europa. Les acadèmies d'arts, creades aleshores, establien les normes artístiques, que recomanaven d'imitar els antics. Es va intentar de subjectar amb regle, la creació artística i de produir obres model, que aspiraven a assolir un valor d'universalitat.
Durant el Neoclassicisme, l’arquitectura es va preocupar per la racionalitat, la simplicitat i la utilitat. Per aquest motiu s'ha arribat a anomenar arquitectura de la raó. L'arquitectura neoclàssica s'oposa i reacciona en contra del marcat i abundant caràcter decoratiu del Barroc. S'inspira en les excavacions de Pompeia i Erculano i beu directament de les fonts de Grècia, Roma i el Renaixement. Els elements i les característiques significatives de l’arquitectura neoclàssica són els següents: Les formes responen a una funció i una especialitat racionalment calculades. El moderat guarniment mira de destacar les diverses funcions dels elements arquitectònics. L’aparença solemne i severa, la simplicitat de les línies, l’harmonia dels volums i la recerca de la bellesa del conjunt. La columna com a element base i indispensable en qualsevol construcció, i fins i tot el peristil. Es prefereix la columna d’ordre dòric amb fust acanalat.  L’ús de frontons poblats de figures escultòriques. El Neoclassicisme assoleix la seva forma més pura a França, i s’estén per Alemanya, Anglaterra, els Estats Units i Espanya.
La Madaleine. París, 1763-1842
31b arquitectura. s. xix
31b arquitectura. s. xix
31b arquitectura. s. xix
En el seu afany per trobar l’equilibri i les formes tradicionals, l’arquitectura de començament del segle XIX reprèn elements d'estils anteriors, especialment del gòtic, donant-los formes noves i adaptant-los a les noves necessitats. La renovació d’estils antics ha estat anomenada revival. Entre els revivals figuren el neoegipci, el neoindi, el neoromànic i el neogòtic, que és el més important de tots. Per aquest motiu podem afirmar que l’arquitectura del primer terç del segle XIX és eclèctica, ja que imita formes del passat i els imprimeix caràcter propi. El neogòtic L’estil neogòtic es converteix, a partir del tercer decenni del segle XIX, en l’alternativa al Neoclassicisme, encara que sense reemplaçar-lo, ja que les dues tendències van conviure al llarg de tot el segle juntament amb altres tendències més innovadores. Els seus principals teòrics van ser John Ruskin ( 1819-1900) i Eugene Viollet-le-Duc (1814-1879). Tots dos eren contraris a l’alteració del paisatge i de la vida humana a causa de la industrialització i proposaven una arquitectura racionalista, és a dir, funcional, que satisfés les necessitats de la seva època. D'aquesta manera, en els principals països europeus es van començar a aixecar edificis que imitaven les formes gòtiques. A Anglaterra es van restaurar i ampliar nombrosos edificis, com el col·legi de Cambridge i el castell de Windsor, el 1825 i 1826 respectivament, i, després de l’incendi del palau de Westminster el 1834, es va acordar que la nova seu del Parlament Britànic fos d'estil gòtic. En foren encarregats Charles Barry ( 1795- 1860) i el francès Auguste Pugin (1812-1852).
A França també es van construir edificis neogòtics, tant religiosos com civils privats, però sobretot va ser molt important la tasca de restauració dels més importants monuments gòtics francesos: les catedrals de París, Reims, Chartres i l’abadia de Saint-Dénis, tots restaurats per Viollet-le-Duc, així com el conjunt urbanístic de Carcassona. A Alemanya el neogoticisme va ser molt ben acollit, ja que consideraven el gòtic com una manifestació de l’esperit germànic. El 1840 es van començar els treballs per a acabar la catedral de Colònia, iniciada en el XIII. Per tot el país es van aixecar nombrosos edificis d'estil gòtic, i a molts dels ja existents se'ls van afegir elements tan característics com les agulles calades. Tot i que el gòtic va ser l’estil més imitat durant el segle XIX, es van aixecar altres edificis amb les més diverses tendències. Així, es van fer construccions neo-egípcies, en les quals apareixen esfinxs, columnes palmiformes i lotiformes, neoxineses i neoíndies, que tenen el seu millor exemple en el Pavelló Reial de Brighton, realitzat per John Nash. El neobarroc va ser un altre dels estils historicistes les va utilitzar per a la construcció del palau de Justícia de Brussel·les, realitzat per Poelaent entre els anys 1866 i 1883, i sobretot l’Opera de París, construïda entre 1867 i 1875 per Charles Garnier. En la península Ibèrica va predominar l’estil neomudèjar, que va ressuscitar elements del plateresc i del mudèjar. En aquest darrer estil es van construir places de braus. Altres edificis, com el Banc d’Espanya a Madrid, es van fer seguint els estilemes del neoplateresc. A la fi de segle, a tot Europa es van cultivar corrents historicistes sense que cap prevalgués per damunt dels altres. Fins i tot, es va acabar donant a cada estil una determinada funció, motiu pel qual era freqüent construir en aquesta època esglésies neogòtiques, bancs neogrecs i neoromans, habitatges neorenaixentistes, seminaris i col·legis neoromànics i llocs d'expansió i lleure neoàrabs i neomudèjars.
31b arquitectura. s. xix
Les conseqüències de la Revolució Industrial en l’arquitectura del segle XIX es van apreciar tant en les noves tipologies com en la forma de construir, els materials em-prats i la funció de les noves construccions. En aquest segle van conviure el corrent d’arquitectura tradicional i conservadora, que recuperava els postulats d’estils artístics anteriors (egipci, grecoromà, mudèjar i gòtic), juntament amb un corrent d’arquitectura innovadora, que basava les seves propostes en la utilització de nous materials com el ferro i el vidre i que tractava de donar resposta a les noves necessitats d'una societat i una cultura industrials. Es va generalitzar l’arquitectura destinada al bé col·lectiu i la figura professional de l’arquitecte va entrar en crisi, ja que per primera vegada la figura de l’enginyer qüestionava l’anquilosament de les formes tradicionals i proposava l’ús de nous materials i noves tècniques, a més d'anteposar a la funció artística de l’edifici la seva utilitat. L’ARQUITECTURA DELS NOUS MATERIALS L'aparició dels nous materials, vinculada a la Revolució Industrial, va implicar canvis substancials en la manera de construir. El ferro, el formigó armat, el vidre i, en la segona meitat del segle, l’acer van permetre desenvolupar una arquitectura molt diferent de la historicista.
El desenvolupament de l’arquitectura del ferro va estar directament relacionat amb les noves necessitats constructives que reclamava una societat industrialitzada. Es necessitaven vies fèrries, ponts, estacions, fabriques, escoles, hospitals, mercats i biblioteques. A més, calia construir aquests edificis ràpidament la baix cost, la qual cosa exigia solucions atrevides que només eren possibles utilitzant els nous materials. El primer pont de ferro construït al món va ser el que Darby i Pritchard van aixecar el 1777 sobre el riu Severn a Coalbrookdale (Regne Unit). A partir d'aleshores van ser nombrosos els que es van construir amb aquest material, no tan sols al Regne Unit, sinó també a la resta de països europeus industrialitzats. Sobresurten el pont sobre el riu Tweed, obra de Brown, considerat el prototip d'aquest tipus de construcció, i el de Clifton sobre el riu Avon a Bristol, obra de Brunel, tots dos al Regne Unit. A França es van construir en el primer terç del segle XIX el pont des Arts sobre el riu Sena (París), de Dilion i de Cessart, i el pont de Tournon, aixecat sobre el Roine per Seguin. Pel que fa al vidre, els progressos tècnics en la fabricació d'aquest material van permetre d’elaborar planxes de vidre més grans i resistents. Gràcies a això es van poder construir, combinant-lo amb el ferro, grans superfícies de sostres i parets transparents, i també grans finestrals.
La combinació de ferro i vidre va ser especialment útil en la construcció d'hivernacles, com el del Jardin de Plantes, realitzat per Rouhault el 1833, i també museus i sales d’exposicions. A la península Ibèrica també va arribar la innovació que representava l’ús d’aquests materials. l’obra pionera va ser el Gran Saló dels Camps Elisis (Barcelona),actualment desaparegut, realitzada el 1853 per J. Oriol Mestres. Imitant el mercat parisenc es va aixecar a Barcelona el del Born (1873-1876), obra de J. Fontserè i J.M. Cornet. També es van construir estacions de ferrocarril com la d’Atocha a Madrid, de la ma d’Alberto de Palacio. En aquesta ciutat també es va erigir el Museo Arqueológico Nacional en el qual, malgrat el seu estil classicista, es van emprar els nous materials.
Estació d’Atocha. Madrid
Durant el segle XIX es van succeir diverses exposicions universals amb l’objectiu de donar a conèixer els avenços tècnics, comercials i artístics del moment. Les exposicions es van convertir en el marc idoni per al triomf i la difusió de la nova arquitectura enfront del postulats historicistes. La Primera Exposició Universal es va celebrar a el 1851. Per a construir l’edifici que l’allotjava, els organitzadors van convocar un concurs el 1850, el guanyador del qual fou Joseph Paxton (1801-1865), expert constructor d'hivernacles; que va presentar un projecte que va sorprendre per les seves favorables condicions de construcció, la seva rapidesa i el seu baix preu. L’edifici era desmuntable i estava format per elements prefabricats realitzats en sèrie. Per a la construcció del Crystal Palace (palau d'Exposicions) van intervenir-hi ferrers, vidriers i fusters, a part de l’arquitecte-enginyer que el va dissenyar. L’èxit d'aquesta construcció va ser tan gran que tots els països organitzadors de les exposicions posteriors s’hi van inspirar per a construir els seus pavellons. D’aquesta manera, a Nova York es va aixecar el 1853 un edifici similar, amb una gran cúpula al centre de la nau. Les exposicions universals es van succeir per Europa i l’Amèrica del Nord. Destaquen les de París (1855), Viena (1873), Santiago de Xile (1875), Sidney (1879), Amsterdam (1887), Barcelona (1888), Chicago (1893), Madrid ( 1894) o San Francisco ( 1894 ). De totes, la més important va ser la celebrada a París el 1889, centenari de la Revolució Francesa. L’Exposició, celebrada al Camp de Mart, estava formada per un conjunt de pavellons, entre els quals destaquen la Galeria de les Màquines i la torre Eiffel, les construccions de ferro més grans mai construïdes. Aquesta darrera, que duu el nom del seu constructor Gustave Eiffel, és una obra de 300 metres que, encara que va ser construïda per a ser desmuntada després de l’Exposició, es va acabar convertint en el símbol de la ciutat parisenca.
31b arquitectura. s. xix
31b arquitectura. s. xix
305+15 m 125 m
Aquesta és una imatge del plànol que il·lustrava el projecte que Cerdà va presentar el 1859 per a la remodelació de la ciutat. El Projecte omplia tot el pla de Barcelona amb una quadrícula que enllaçava el Casc Antic amb els set municipis que existien al pla: Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Adrià del Besòs i Sant Gervasi. L'arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser el guanyador del concurs municipal de 1859, convocat per l'Ajuntament de Barcelona, per al projecte d'Eixample de la ciutat. Rovira plantejava un model radial d'Eixample. El Ministeri de Foment de l'estat va decidir, però, que fos el projecte d'Ildefons Cerdà el que es realitzés. Un Reial Decret del 31 de maig de 1860 marcava l'inici de la urbanització del pla de Barcelona.
Magatzems Carson. Louis SULLIVAN
El Modernisme va ser un ampli moviment artístic que va viure el seu període de màxima esplendor entre 1890 i 1910. Aquest corrent, que va rebre diverses denominacions segons els països (ART NOUVEAU a França, MODERN STYLE a Anglaterra, JUGENDSTIl a Alemanya, SEZESSIONSTIl a Àustria, STILE LIBERTY a Itàlia), va sorgir en diversos punts d’Europa, i donava resposta a les necessitats d'una burgesia enriquida amb la indústria i el comerç que buscava un art arrelat en el passat, però més elegant i de més gran qualitat que l’ofert pels artistes historicistes o els enginyers del ferro i el vidre. Caràcters generals de l’arquitectura modernista Encara que cada artista va desenvolupar el seu propi llenguatge expressiu, en tots va haver-hi un desig de donar curs a la fantasia i la creativitat, i de deixar-se endur per la subjectivitat i el plaer que proporciona l’art. L'antecedent més clar del Modernisme és el moviment angles Arts & Crafts, el principal representant del qual va ser William Morris, que propugnava una revalorització de l’artesanat enfront del maquinisme i va realitzar objectes decoratius i mobles emprant procediments artesanals. Això va acabar encarint aquells productes, que van quedar només a l’abast dels rics.
En línies generals es pot dir que el Modernisme va tractar d'imitar els processos i les formes de la natura. D’aquí que abundessin les línies corbes i ondulants que recorden les ones del mar, les algues, els llargs cabells femenins. També era freqüent la representació de determinades flors (lliris, roselles, tulipes i determinats animals (paons, libèl·lules, cignes, papallones...), amb els quals van decorar no tan sols murs i sostres, sinó també objectes i mobles que complementaven i enriquien l’arquitectura. El desig dels artistes modernistes d'unificar les arts salvant la tradicional distancia entre les anomenades arts majors i arts menors els va dur a dissenyar no tan sols l’edifici, sinó tot el que contenia: mobles, llums, estores. En l’arquitectura modernista hi va predominar la perfecta adequació entre l’estructura de l’edifici i la seva ornamentació, deixant a la vista de forma conscient els elements estructurals com a part de la decoració. A Europa distingim dues tendències modernistes: el Modernisme ondulant, desenvolupat principalment a França, Bèlgica i Espanya, i en el qual domina la línia corba; i el Modernisme Geomètric, de línies rectes i plans perpendiculars, cultivat al Regne Unit i Àustria.
31b arquitectura. s. xix
Casa de l’arquitecte. 1893-97
31b arquitectura. s. xix
La seva obra mostra una versió de l’Art Nouveau sensiblement diferent de la belga. Consisteix en una reducció progressiva a la geometria, a les formes lineals que suporten el disseny dels objectes i de les decoracions. Preval el gust pels plans, els volums i l’estructura geomètrica. Es podria dir que l’espai interior de l’arquitectura i els objectes que conté pertanyen al domini de la línia, del color, del joc de les trames quadriculades. Pel que fa a l’ espai exterior, entra en el camp del rigor volumètric, de la unió de plans, de la geometria de làmines de pedra, de la clara uniformitat dels colors dels revestiments, i tot això desenvolupat amb una síntesi perfecta d’organicitat i d’abstracció.
 Biblioteca Claraboia central 
Façana posterior Interior  decorat per G. Klimt
31b arquitectura. s. xix
31b arquitectura. s. xix
31b arquitectura. s. xix
31b arquitectura. s. xix
Església de la Madeleine. París La construcció va durar 85 anys des de finals del S. XVIII fins a principis del XIX, a causa dels canvis polítics i ideològics de l’època. Va ser concebuda com església, després temple al·legòric a la Grande Armée, estació, i finalment església altre cop.
La Madaleine. París, 1763-1842
31b arquitectura. s. xix
31b arquitectura. s. xix
305+15 m 125 m
31b arquitectura. s. xix
Magatzems Carson. Louis SULLIVAN
31b arquitectura. s. xix

More Related Content

31b arquitectura. s. xix

  • 2. El segle de les revolucions: Revolució francesa i revolucions liberals del XIX La industrialització: Els inicis de la industrialització inclouen el període comprès entre els anys 1750 i 1870, marcats per les transformacions agràries, l’augment de la població, l’expansió del comerç i les innovacions tècniques, entre les quals destaca la maquina de vapor i la seva aplicació al ferrocarril i la navegació. Naixement dels nacionalismes. Unificació d’Alemanya i d’Itàlia. Aparició de l’imperialisme i colonialisme.
  • 3. El segle XIX és una època de transformacions polítiques, socials, econòmiques i culturals. Els primers signes de transformacions en l’àmbit econòmic es produeixen a Anglaterra a mitjan segle XVIII amb l’inici de l’anomenada Revolució Industrial, que modifica no tan sols l'economia sinó també la demografia, les relacions socials i els hàbits i costums de tota una societat. Tradicionalment, la Revolució Industrial es divideix en dues fases: la dels inicis i la segona fase de la industrialització. La industrialització: Els inicis de la industrialització inclouen el període comprès entre els anys 1750 i 1870, marcats per les transformacions agràries, l’augment de la població, l’expansió del comerç i les innovacions tècniques entre les quals destaca la maquina de vapor, aplicada als tres sectors pioners de la mecanització: la indústria tèxtil, la siderúrgica i la ferroviària. La segona fase de la industrialització, anomenada també segona Revolució Industrial, es caracteritza per un extraordinari progrés científic i tècnic que dóna impuls a noves formes d'organitzar la producció i el treball. La indústria siderometal·lúrgica pren el relleu del sector dominant en la fase anterior, el tèxtil, mentre que el sector elèctric i el químic creixen enormement. A més es consoliden els nous mitjans de transport (tramvia elèctric, automòbil i aviació) i de comunicació (invenció del telègraf elèctric i difusió del correu i de la premsa).
  • 4. Des del segle XVIII, a la majoria de països europeus hi governen monarquies absolutistes, que seran substituïdes en el segle XIX per altres formes de govern en les quals no tan sols els monarques, sinó també la societat, tenen dret a participar en la presa de decisions polítiques. Anglaterra, sota un sistema de monarquia parlamentària, va ser el primer Estat que va permetre a la burgesia d’intervenir en la política. Els principis ideològics i filosòfics de la Il·lustració s’apliquen per primera vegada a les colònies angleses de l’Amèrica del Nord i a França des de la fi del segle XVIII. Per a fer-ho va caldre en tots dos casos una revolució que modifica les institucions i l'organització tradicional de l’Estat. De la Revolució Francesa a l’Imperi napoleònic: A partir de 1789, a França es va desenvolupar un procés revolucionari que pretenia una transformació de les estructures de l’Antic Regim. Aquest procés va tenir un ressò universal i es va convertir en un punt de referència de les revolucions polítiques que van sacsejar Europa i Amèrica al llarg del segle XIX. El 1799 el general Napoleó Bonaparte va accedir al poder mitjançant un cop d'Estat. La seva capacitat militar li va permetre de formar un gran imperi amb un sistema de govern que intentava considerar les conquestes revolucionàries i, alhora, integrar el sistema de l’Antic Regim. L’expansió napoleònica va difondre per tot Europa les idees liberals sorgides de la Revolució i, com a reacció a l’ocupació napoleònica, es van començar a desvetllar sentiments nacionalistes en molts països.
  • 5. Després de la derrota napoleònica, el 1815 es va celebrar el Congrés de Viena, l’objectiu del qual era restaurar l’ordre polític europeu, buscant l’equilibri entre les diverses potencies, i retornar els territoris als seus amos segons el principi de legitimitat. Tanmateix, el Congrés de Viena va deixar sense resoldre el problema de les nacionalitats. Alemanya i Itàlia en van ser les grans perjudicades, en no ser-los reconegut el dret a formar una unitat nacional. Les revolucions burgeses: Durant la primera meitat del segle XIX es van produir diversos cicles revolucionaris dirigits per la burgesia per tal de trencar amb el sistema de l’Antic Règim i consolidar alguns dels principis defensats per liberalisme. Destaquen les revolucions liberals de 1820, de 1830 i de 1848. Les revolucions de 1820 es van iniciar a Espanya amb l’alçament de Riego, que va comportar el restabliment de la Constitució de 1812. El seu àmbit va se l’Europa mediterrània, i a Nàpols, el Piemont i Portugal es van establir també constitucions. Les revolucions de 1830 van comportar per a França el triomf de la monarquia liberal i burgesa i per a Bèlgica la seva independència respecte dels Països Baixos. El moviment de 1848 es va originar a França i va implicar per a aquest país la consecució del sufragi universal, el reconeixement de la sobirania popular i l’establiment de la Segona República. Per a Prússia, va representar l’establiment d'una Constitució. A Itàlia, la revolució es va traduir en un moviment nacionalista contra Àustria, que ocupava la Llombardia i el Vèneto.
  • 6. El gust del públic i les formes artístiques franceses estaven marcats pels valors establerts, la dictadura de l’Acadèmia de Belles Arts i les exposicions oficials. Des del segle XVIII, es van celebrar a França els anomenats Salons de Pintors, certàmens oficials en que els artistes exposaven les seves obres. Durant la Revolució Francesa es van deixar de convocar, però l’emperador Napoleó III els va impulsar novament. Per a poder exposar en aquests salons oficials, calia que les obres fossin acceptades per un jurat compost per membres de l’Acadèmia, els quals s'inclinaven per obres de caire academicista, tant en la temàtica com en la tècnica, que eren les úniques acceptades pel públic, rebutjant així qualsevol obra amb tocs de modernitat. En el Saló de Pintura de 1863 es van rebutjar molts pintors, la qual cosa va produir un gran escàndol i el conseqüent permís per a obrir un saló paral·lel a l’oficial on poder exposar les obres de tots aquests artistes: el Salon des Réfusés.
  • 7. Entre l’any 1750 fins al 1800, aproximadament, es va arribar al límit i es va esgotar l’estètica barroca i rococó. Els artistes van retornar a les fonts clàssiques i a l’Antiguitat grecoromana. Aquest nou moviment artístic, que va sorgir a partir de la 2a 1/2 del segle XVIII i es va estendre durant els primers anys del segle XIX, rep el nom de Neoclassicisme i és l’estil dels primers moviments revolucionaris. Des de la fi del segle XVIII i durant la 1a 1/2 del XIX, es va desvetllar l’interès pel passat gòtic, el paisatge i l’individu. Va començar el Romanticisme, que esdevindrà la ideologia revolucionària, especialment des de 1830, i que estava íntimament lligat al sorgiment dels primers nacionalismes. En la cultura romàntica, en contraposició amb el racionalisme, hi predomina l’exaltació dels sentiments, la persona i la llibertat individual, però també la del poble i la nació. Els representants més importants del Romanticisme literari són: Goethe, Hugo, Byron, Bécquer, Larra, Espronceda, Verdaguer, etc. La música també es va identificar amb l’esperit romàntic, com a mitjà per a reflectir l’ànima de l’artista. Beethoven va iniciar una revolució romàntica i va convertir la música en el millor vehicle d'expressió per a mostrar el món interior. Altres grans músics romàntics van ser Listz, Mendelssohn, Chopin, Berlioz, Schumann... Ja a mitjan segle XIX els artistes en general, i els escriptors en particular, van preferir de descriure l’ambient real de la societat i d’oferir un reflex fidel de la vida quotidiana.
  • 8. Les unificacions d’Itàlia i Alemanya: El procés d'unitat italiana es va produir entre els anys 1859 i 1871. Mentre el comte Cavour derrotava Àustria i incorporava la Llombardia i alguns Estats del centre, Garibaldi aconseguia apoderar-se de Nàpols i Sicília, i expulsar els Borbons del sud d’Itàlia. El 1861, el Parlament d’Itàlia va declarar Víctor Manuel II rei d’Itàlia, encara que fins el 1866 no es va incorporar el Vèneto i fins el 1870 Roma, que es va convertir en la capital. El canceller prussià Bismarck va aconseguir la unificació per mitja d'una política d’enfrontaments bèl·lics, però també mitjançant l’acció diplomàtica. El procés es va originar amb la creació el 1834 del Zollverein o Unió Duanera del Nord, que incloïa gairebé tot Alemanya, i va ser seguit per tres guerres: la dels Ducats (1864), que va re-presentar la unió d’Àustria i Prússia contra Dinamarca, i l’annexió de diversos ducats danesos; la de 1866, contra Àustria i els seus aliats de l’Alemanya meridional, i la de 1870-1871, contra França, que va perdre Alsacià i Lorena. Imperialisme: Durant el darrer terç del segle XIX es va produir la gran expansió colonial. Europa es va disposar a dominar amplis territoris fora del continent per a dur-hi la seva pròpia economia i política. Les principals causes de l’imperialisme van ser demogràfiques, ja que l’increment de a població europea va fer necessari buscar fora de les seves fronteres millors condicions de vida; econòmiques, ja que les colònies es van convertir, d'una banda, en enormes fonts de primeres matèries i, de l’altra, en nous mercats per a donar sortida a la superproducció industrial i també polítiques, traduïdes en el desig de controlar punts estratègics
  • 9. NEOCLASSICISME i ROMANTICISME Els corrents artístics amb els quals s'inicia l’art contemporani, el Neoclassicisme i el Romanticisme, es van desenvolupar a partir de concepcions plàstiques de vegades molt distants i d'altres totalment relacionades. Per aquest motiu, les fronteres entre aquests dos estils resulten, de vegades, difícil, de delimitar. L'art neoclàssic s'identifica amb la raó, mentre que l’art romàntic ho fa amb els senti-ments i la passió. Malgrat les seves divergències, parteixen d'unes arrels intel·lectuals similars, encara que es diferencien en l’actitud de l’artista, racional o bé passional, davant la historia i la realitat natural o social. Es pot afirmar que el Romanticisme parteix del Neoclassicisme, perquè n'assumeix la complexitat de les idees històriques, encarnades amb més senzillesa en l’art neoclàssic. Tanmateix, se'n diferencia en el fet que l’art neoclàssic pretén expressar valors universals i eterns, mentre que en el Romanticisme tan sols compta la pròpia sensibilitat de l’artista. A més, el Neoclassicisme esta lligat a l’art del món antic, grecoromà, i el Romanticisme a l’art de l’Edat Mitjana, i específicament al romànic i el gòtic.
  • 10. En la segona meitat del segle XVIII retornen el gust per l’Antiguitat i l’interès per les ruïnes. El Neoclassicisme condemna l’art immediatament anterior, és a dir, el Barroc i el rococó. Assumeix l'art grecoromà i el Renaixement com a models d'equilibri, mesura i claredat, les condemnen els excessos d'un art basat en la imaginació. Aquest estil remarca l’ordre, l’equilibri i la serenor. Al luxe i l’exuberància del Barroc s'hi oposen l’austeritat i la severa sobrietat d'una estètica artística que estima la veritat i la natura per damunt de totes les altres coses. Fou l’anomenada estètica de la raó. Les excavacions de Pompeia i Herculà i les publicacions dels seus descobriments van oferir l’oportunitat de precisar el concepte de classicisme i de conèixer els monuments i les obres d’art de l’Antiguitat. Es van obtenir reproduccions exactes de les principals obres arquitectòniques que es van difondre per tot Europa. Les acadèmies d'arts, creades aleshores, establien les normes artístiques, que recomanaven d'imitar els antics. Es va intentar de subjectar amb regle, la creació artística i de produir obres model, que aspiraven a assolir un valor d'universalitat.
  • 11. Durant el Neoclassicisme, l’arquitectura es va preocupar per la racionalitat, la simplicitat i la utilitat. Per aquest motiu s'ha arribat a anomenar arquitectura de la raó. L'arquitectura neoclàssica s'oposa i reacciona en contra del marcat i abundant caràcter decoratiu del Barroc. S'inspira en les excavacions de Pompeia i Erculano i beu directament de les fonts de Grècia, Roma i el Renaixement. Els elements i les característiques significatives de l’arquitectura neoclàssica són els següents: ï‚©Les formes responen a una funció i una especialitat racionalment calculades. El moderat guarniment mira de destacar les diverses funcions dels elements arquitectònics. ï‚©L’aparença solemne i severa, la simplicitat de les línies, l’harmonia dels volums i la recerca de la bellesa del conjunt. ï‚©La columna com a element base i indispensable en qualsevol construcció, i fins i tot el peristil. Es prefereix la columna d’ordre dòric amb fust acanalat. ï‚© L’ús de frontons poblats de figures escultòriques. El Neoclassicisme assoleix la seva forma més pura a França, i s’estén per Alemanya, Anglaterra, els Estats Units i Espanya.
  • 16. En el seu afany per trobar l’equilibri i les formes tradicionals, l’arquitectura de començament del segle XIX reprèn elements d'estils anteriors, especialment del gòtic, donant-los formes noves i adaptant-los a les noves necessitats. La renovació d’estils antics ha estat anomenada revival. Entre els revivals figuren el neoegipci, el neoindi, el neoromànic i el neogòtic, que és el més important de tots. Per aquest motiu podem afirmar que l’arquitectura del primer terç del segle XIX és eclèctica, ja que imita formes del passat i els imprimeix caràcter propi. El neogòtic L’estil neogòtic es converteix, a partir del tercer decenni del segle XIX, en l’alternativa al Neoclassicisme, encara que sense reemplaçar-lo, ja que les dues tendències van conviure al llarg de tot el segle juntament amb altres tendències més innovadores. Els seus principals teòrics van ser John Ruskin ( 1819-1900) i Eugene Viollet-le-Duc (1814-1879). Tots dos eren contraris a l’alteració del paisatge i de la vida humana a causa de la industrialització i proposaven una arquitectura racionalista, és a dir, funcional, que satisfés les necessitats de la seva època. D'aquesta manera, en els principals països europeus es van començar a aixecar edificis que imitaven les formes gòtiques. A Anglaterra es van restaurar i ampliar nombrosos edificis, com el col·legi de Cambridge i el castell de Windsor, el 1825 i 1826 respectivament, i, després de l’incendi del palau de Westminster el 1834, es va acordar que la nova seu del Parlament Britànic fos d'estil gòtic. En foren encarregats Charles Barry ( 1795- 1860) i el francès Auguste Pugin (1812-1852).
  • 17. A França també es van construir edificis neogòtics, tant religiosos com civils privats, però sobretot va ser molt important la tasca de restauració dels més importants monuments gòtics francesos: les catedrals de París, Reims, Chartres i l’abadia de Saint-Dénis, tots restaurats per Viollet-le-Duc, així com el conjunt urbanístic de Carcassona. A Alemanya el neogoticisme va ser molt ben acollit, ja que consideraven el gòtic com una manifestació de l’esperit germànic. El 1840 es van començar els treballs per a acabar la catedral de Colònia, iniciada en el XIII. Per tot el país es van aixecar nombrosos edificis d'estil gòtic, i a molts dels ja existents se'ls van afegir elements tan característics com les agulles calades. Tot i que el gòtic va ser l’estil més imitat durant el segle XIX, es van aixecar altres edificis amb les més diverses tendències. Així, es van fer construccions neo-egípcies, en les quals apareixen esfinxs, columnes palmiformes i lotiformes, neoxineses i neoíndies, que tenen el seu millor exemple en el Pavelló Reial de Brighton, realitzat per John Nash. El neobarroc va ser un altre dels estils historicistes les va utilitzar per a la construcció del palau de Justícia de Brussel·les, realitzat per Poelaent entre els anys 1866 i 1883, i sobretot l’Opera de París, construïda entre 1867 i 1875 per Charles Garnier. En la península Ibèrica va predominar l’estil neomudèjar, que va ressuscitar elements del plateresc i del mudèjar. En aquest darrer estil es van construir places de braus. Altres edificis, com el Banc d’Espanya a Madrid, es van fer seguint els estilemes del neoplateresc. A la fi de segle, a tot Europa es van cultivar corrents historicistes sense que cap prevalgués per damunt dels altres. Fins i tot, es va acabar donant a cada estil una determinada funció, motiu pel qual era freqüent construir en aquesta època esglésies neogòtiques, bancs neogrecs i neoromans, habitatges neorenaixentistes, seminaris i col·legis neoromànics i llocs d'expansió i lleure neoàrabs i neomudèjars.
  • 19. Les conseqüències de la Revolució Industrial en l’arquitectura del segle XIX es van apreciar tant en les noves tipologies com en la forma de construir, els materials em-prats i la funció de les noves construccions. En aquest segle van conviure el corrent d’arquitectura tradicional i conservadora, que recuperava els postulats d’estils artístics anteriors (egipci, grecoromà, mudèjar i gòtic), juntament amb un corrent d’arquitectura innovadora, que basava les seves propostes en la utilització de nous materials com el ferro i el vidre i que tractava de donar resposta a les noves necessitats d'una societat i una cultura industrials. Es va generalitzar l’arquitectura destinada al bé col·lectiu i la figura professional de l’arquitecte va entrar en crisi, ja que per primera vegada la figura de l’enginyer qüestionava l’anquilosament de les formes tradicionals i proposava l’ús de nous materials i noves tècniques, a més d'anteposar a la funció artística de l’edifici la seva utilitat. L’ARQUITECTURA DELS NOUS MATERIALS L'aparició dels nous materials, vinculada a la Revolució Industrial, va implicar canvis substancials en la manera de construir. El ferro, el formigó armat, el vidre i, en la segona meitat del segle, l’acer van permetre desenvolupar una arquitectura molt diferent de la historicista.
  • 20. El desenvolupament de l’arquitectura del ferro va estar directament relacionat amb les noves necessitats constructives que reclamava una societat industrialitzada. Es necessitaven vies fèrries, ponts, estacions, fabriques, escoles, hospitals, mercats i biblioteques. A més, calia construir aquests edificis ràpidament la baix cost, la qual cosa exigia solucions atrevides que només eren possibles utilitzant els nous materials. El primer pont de ferro construït al món va ser el que Darby i Pritchard van aixecar el 1777 sobre el riu Severn a Coalbrookdale (Regne Unit). A partir d'aleshores van ser nombrosos els que es van construir amb aquest material, no tan sols al Regne Unit, sinó també a la resta de països europeus industrialitzats. Sobresurten el pont sobre el riu Tweed, obra de Brown, considerat el prototip d'aquest tipus de construcció, i el de Clifton sobre el riu Avon a Bristol, obra de Brunel, tots dos al Regne Unit. A França es van construir en el primer terç del segle XIX el pont des Arts sobre el riu Sena (París), de Dilion i de Cessart, i el pont de Tournon, aixecat sobre el Roine per Seguin. Pel que fa al vidre, els progressos tècnics en la fabricació d'aquest material van permetre d’elaborar planxes de vidre més grans i resistents. Gràcies a això es van poder construir, combinant-lo amb el ferro, grans superfícies de sostres i parets transparents, i també grans finestrals.
  • 21. La combinació de ferro i vidre va ser especialment útil en la construcció d'hivernacles, com el del Jardin de Plantes, realitzat per Rouhault el 1833, i també museus i sales d’exposicions. A la península Ibèrica també va arribar la innovació que representava l’ús d’aquests materials. l’obra pionera va ser el Gran Saló dels Camps Elisis (Barcelona),actualment desaparegut, realitzada el 1853 per J. Oriol Mestres. Imitant el mercat parisenc es va aixecar a Barcelona el del Born (1873-1876), obra de J. Fontserè i J.M. Cornet. També es van construir estacions de ferrocarril com la d’Atocha a Madrid, de la ma d’Alberto de Palacio. En aquesta ciutat també es va erigir el Museo Arqueológico Nacional en el qual, malgrat el seu estil classicista, es van emprar els nous materials.
  • 23. Durant el segle XIX es van succeir diverses exposicions universals amb l’objectiu de donar a conèixer els avenços tècnics, comercials i artístics del moment. Les exposicions es van convertir en el marc idoni per al triomf i la difusió de la nova arquitectura enfront del postulats historicistes. La Primera Exposició Universal es va celebrar a el 1851. Per a construir l’edifici que l’allotjava, els organitzadors van convocar un concurs el 1850, el guanyador del qual fou Joseph Paxton (1801-1865), expert constructor d'hivernacles; que va presentar un projecte que va sorprendre per les seves favorables condicions de construcció, la seva rapidesa i el seu baix preu. L’edifici era desmuntable i estava format per elements prefabricats realitzats en sèrie. Per a la construcció del Crystal Palace (palau d'Exposicions) van intervenir-hi ferrers, vidriers i fusters, a part de l’arquitecte-enginyer que el va dissenyar. L’èxit d'aquesta construcció va ser tan gran que tots els països organitzadors de les exposicions posteriors s’hi van inspirar per a construir els seus pavellons. D’aquesta manera, a Nova York es va aixecar el 1853 un edifici similar, amb una gran cúpula al centre de la nau. Les exposicions universals es van succeir per Europa i l’Amèrica del Nord. Destaquen les de París (1855), Viena (1873), Santiago de Xile (1875), Sidney (1879), Amsterdam (1887), Barcelona (1888), Chicago (1893), Madrid ( 1894) o San Francisco ( 1894 ). De totes, la més important va ser la celebrada a París el 1889, centenari de la Revolució Francesa. L’Exposició, celebrada al Camp de Mart, estava formada per un conjunt de pavellons, entre els quals destaquen la Galeria de les Màquines i la torre Eiffel, les construccions de ferro més grans mai construïdes. Aquesta darrera, que duu el nom del seu constructor Gustave Eiffel, és una obra de 300 metres que, encara que va ser construïda per a ser desmuntada després de l’Exposició, es va acabar convertint en el símbol de la ciutat parisenca.
  • 27. Aquesta és una imatge del plànol que il·lustrava el projecte que Cerdà va presentar el 1859 per a la remodelació de la ciutat. El Projecte omplia tot el pla de Barcelona amb una quadrícula que enllaçava el Casc Antic amb els set municipis que existien al pla: Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sants, Les Corts de Sarrià, Sant Adrià del Besòs i Sant Gervasi. L'arquitecte Antoni Rovira i Trias va ser el guanyador del concurs municipal de 1859, convocat per l'Ajuntament de Barcelona, per al projecte d'Eixample de la ciutat. Rovira plantejava un model radial d'Eixample. El Ministeri de Foment de l'estat va decidir, però, que fos el projecte d'Ildefons Cerdà el que es realitzés. Un Reial Decret del 31 de maig de 1860 marcava l'inici de la urbanització del pla de Barcelona.
  • 29. El Modernisme va ser un ampli moviment artístic que va viure el seu període de màxima esplendor entre 1890 i 1910. Aquest corrent, que va rebre diverses denominacions segons els països (ART NOUVEAU a França, MODERN STYLE a Anglaterra, JUGENDSTIl a Alemanya, SEZESSIONSTIl a Àustria, STILE LIBERTY a Itàlia), va sorgir en diversos punts d’Europa, i donava resposta a les necessitats d'una burgesia enriquida amb la indústria i el comerç que buscava un art arrelat en el passat, però més elegant i de més gran qualitat que l’ofert pels artistes historicistes o els enginyers del ferro i el vidre. Caràcters generals de l’arquitectura modernista Encara que cada artista va desenvolupar el seu propi llenguatge expressiu, en tots va haver-hi un desig de donar curs a la fantasia i la creativitat, i de deixar-se endur per la subjectivitat i el plaer que proporciona l’art. L'antecedent més clar del Modernisme és el moviment angles Arts & Crafts, el principal representant del qual va ser William Morris, que propugnava una revalorització de l’artesanat enfront del maquinisme i va realitzar objectes decoratius i mobles emprant procediments artesanals. Això va acabar encarint aquells productes, que van quedar només a l’abast dels rics.
  • 30. En línies generals es pot dir que el Modernisme va tractar d'imitar els processos i les formes de la natura. D’aquí que abundessin les línies corbes i ondulants que recorden les ones del mar, les algues, els llargs cabells femenins. També era freqüent la representació de determinades flors (lliris, roselles, tulipes i determinats animals (paons, libèl·lules, cignes, papallones...), amb els quals van decorar no tan sols murs i sostres, sinó també objectes i mobles que complementaven i enriquien l’arquitectura. El desig dels artistes modernistes d'unificar les arts salvant la tradicional distancia entre les anomenades arts majors i arts menors els va dur a dissenyar no tan sols l’edifici, sinó tot el que contenia: mobles, llums, estores. En l’arquitectura modernista hi va predominar la perfecta adequació entre l’estructura de l’edifici i la seva ornamentació, deixant a la vista de forma conscient els elements estructurals com a part de la decoració. A Europa distingim dues tendències modernistes: el Modernisme ondulant, desenvolupat principalment a França, Bèlgica i Espanya, i en el qual domina la línia corba; i el Modernisme Geomètric, de línies rectes i plans perpendiculars, cultivat al Regne Unit i Àustria.
  • 34. La seva obra mostra una versió de l’Art Nouveau sensiblement diferent de la belga. Consisteix en una reducció progressiva a la geometria, a les formes lineals que suporten el disseny dels objectes i de les decoracions. Preval el gust pels plans, els volums i l’estructura geomètrica. Es podria dir que l’espai interior de l’arquitectura i els objectes que conté pertanyen al domini de la línia, del color, del joc de les trames quadriculades. Pel que fa a l’ espai exterior, entra en el camp del rigor volumètric, de la unió de plans, de la geometria de làmines de pedra, de la clara uniformitat dels colors dels revestiments, i tot això desenvolupat amb una síntesi perfecta d’organicitat i d’abstracció.
  • 41. Església de la Madeleine. París La construcció va durar 85 anys des de finals del S. XVIII fins a principis del XIX, a causa dels canvis polítics i ideològics de l’època. Va ser concebuda com església, després temple al·legòric a la Grande Armée, estació, i finalment església altre cop.