Canigó (1886), de Jacint Verdaguer (fragment): Els dos campanars
- 2. El poema i el seu entorn geogràfic
- 3. JACINT VERDAGUER (1845-1902) al santuari de la Mare de Déu del Mont L'estiu del 1884 Jacint Verdaguer va fer una estada d'un mes i mig al santuari de la Mare de Déu del Mont, on va trobar el mirador que buscava per contemplar el Canigó i tranquil·litat per a escriure. Durant la seua estada va escriure alguns fragments del poema Canigó, que ja tenia molt avançat, alguns poemes menors i un relat de gran interés sobre el santuari, la muntanya i la seua gent (L'ermita del Mont). L'any següeny s'hi va tornar a estar pocs dies, i gestionà la compra, a Barcelona, d'un harmònium per a l'església, que encara s'hi conserva. Santuari de la Mare de Déu del Mont, a la comarca gironina de l’Alt Empordà Cambra de Jacint Verdaguer al santuari
- 4. Els dos campanars Són dues formidables sentinelles que en lo Conflent posà l’eternitat: semblen garrics los roures al peu d’elles; les masies del pla semblen ovelles al peu de llur pastor agegantat. Una nit fosca al seu germà parlava lo de Cuixà: “Doncs, que has perdut la veu? Alguna hora a ton cant me desvetllava i ma veu a la teva entrelligava cada matí per beneir a Déu”. Sant Martí de Canigó Sant Miquel de Cuixà “Campanes ja no tinc –li responia lo ferreny campanar de Sant Martí-. Oh, qui pogués tornar-me-les un dia! Per tocar a morts pels monjos les voldria; per tocar a morts pels monjos i per mi. Que tristos, ai, que tristos me deixaren! Tota una tarda los vegí plorar; set vegades per veure’m se giraren; jo aguaito fa cent anys per on baixaren: tu, que vius més avall, no els veus tornar?” “No! Pel camí de Codalet i Prada sols minaires obiro i llauradors; diu que torna a son arbre la niuada, mes, ai!, la que deixà nostra brancada no hi cantarà mai més dolços amors”.