Irene
- 1. ASSASSINADA PER UN DESCONEGUT. Eren les quatre i mitja, estava avorrida i l'únic que se m'ocorria fer era estar amb el mòbil o llegir algun llibre, ja que per desgrà cia, els deures els havia acabat i una activitat extraescolar no em venia de gust fer aixà que em vaig posar a veure entre els milers de llibres de romanticisme que tenia, per veure si podia llegir-ne algun, però l'intent no va servir, me'ls havia llegit tots! Després d'una estona observant al no-res vaig optar per sortir i anar a comprar un llibre. Em vaig vestir amb una cosa simple, una dessuadora rosa fosforito que arribava a mitja cama i uns pantalons blau cel, si em truquessin per fer combinacions de roba, seria el desastre més gran del planeta. Vaig sortir sense importar-me cap classe de comentari, realment no m'importava molt com lluïa vestida i molt menys m'importava el que diguessin, al cap i a la fi era el meu cos i el meu estil. (...) M'havia passat una bona estona caminant pels carrers de la ciutat, començaven a caure gotes de pluja i cada vegada era més intensa però no pensava aturar-me, volia comprar un llibre però gairebé totes les botigues estaven tancades aixà que havia de caminar fins a l'altra punta de la ciutat on quedava la llibreria que, sense cap dubte sà que estaria oberta. Cada vegada quedava menys per arribar i la pluja cessava. Passaven cotxes i em feia molta por, ja que després de tantes noies mortes per actes masclistes sigui per un desconegut o no, jo no volia ser-ne una més en ser assassinada. Passava gent, algunes persones tenien cares d'assassins, altres cares que expressaven tristesa,altres felicitat i altres res, jo només els mirava de manera normal, com miraria un nen de 5 anys tot innocent. Tot d'una els carrers s'anaven buidant però no tardaven a omplir-se, és clar, era un divendres. Passaven més cotxes que abans, alguns anaven xiulant de cabreig i altres amb música a volum alt. Estava congelada i plena d'aigua però, grà cies al fet que vaig mirar el temps i no volia carregar amb un paraigua, vaig posar roba de recanvi a una motxilla. Em vaig ficar en algun restaurant que em donava bona espina i em vaig canviar, aquesta vegada tot negre. En sortir vaig notar les mirades dels senyors consumint alcohol clavades en mi, això m'omplia de rà bia. Vaig seguir caminant i aquesta vegada amb més por. Quedaven dos carrers per arribar a la llibreria, en la meva ment anava resant perquè no passés res. En girar la cantonada em vaig topar amb un grup de gent, eren tres nois, tenien un o dos anys més que jo, observaven cada moviment que feia mentre em cridaven coses que, d'alguna manera no prestava atenció. En arribar a la llibreria ells es van anar, per sort. Vaig tardar a triar un llibre i només per despistar- los una estona més per si de cas.
- 2. Però tampoc podia demorar-me molt perquè com més tard es feia, els carrers s'anaven omplint de gent alcohòlica, vaig pagar i vaig marxar. Sortint de la botiga em vaig tornar a trobar als tres nois, vaig obrir els ulls com plats i em vaig apressar perquè no s'adonessin conta de la meva presència, tot i que... No va servir de res, es van adonar més rà pidament del que vaig pensar. Em cridaven coses que m'omplien de rà bia, com per exemple: «No corris que t'aconseguirem!», «A la propera tapa't més!» Que em tapi més? Que potser anar amb roba és anar nua? Millers de preguntes recorrien la ment, que d'alguna manera la meva velocitat anava disminuint fent que els fos més fà cil agafar-me, i aixà va ser, em van agafar per totes les meves extremitats i em van col·locar un mocador al nas. Cada vegada m'anava quedant adormida. * Un any després * Vaig obrir els meus ulls lentament, el meu cos pesava, quan em vaig incorporar vaig veure l'habitació que ja se'm feia coneguda després de tant, avui havia de ser el meu dia, el de la meva mort. He desobeït tantes vegades malgrat tants cà stigs, que avui anaven a desfer-se del meu cos, morta. Però al cap i a la fi no eren els meus pares ni persones a les quals hi havia d'obeir, només eren assassins que gaudien de veure moltes dones mortes. I jo era allà , tirada al camp, el meu cos sense vida, només tenia 13 anys. Sé que els meus pares veuran això per les notÃcies, i vull dir que, esper que no creguin als mitjans de comunicació o a les persones, que no pensin l'hora, ni com anava vestida, ni amb qui o amb qui no anava. Perquè només jo, sé l'història, allò altre és conte. Només vull que aprenguin a viure sense mi, que no prenguin això com una desgrà cia, que prenguin això com una altra raó per les quals lluitar. Perquè tenim dret, tenim dret a viure sense importar el sexe que siguem. Perquè com avui he estat jo, demà podries ser tu, algun familiar o una altra persona. Perquè no volem més assassinades, volem més vives, volem viure. Per això, vull que lluitin per les quals no estan, per jo i per les que arriben. FLOR DE PELL