2. IMPERI ROMÀ
Després de la caiguda de l'imperi Romà en els segles VI al XIX es
va creure que va ser fruit de la màgia i va sorgir espontàniament.
3. GRÈCIA ANTIGA
Hi ha una hipòtesi anomenada panspèrmia còsmica
que es fonamenta en el fet que l'essència de la vida ronda
per tot l'Univers i a la Terra ha estat possible gràcies a
l'arribada de aquestes "llavors de vida" de l'Univers.
Aquesta hipòtesi fou defensada per Arrhenius, un dels
pares de la química de l'edat moderna, però és la una de
les primeres que deixà de banda la relació entre l'origen de
la vida i els déus o la màgia que alguns pobles li
atribueixen. Aquesta hipòtesi va ser ideada pel filòsof grec
Anaxàgores que va viure entre els anys 500 aC i 428 aC.
4. HINDUISME
Als textos vèdics es parla de "creacions" en plural, ja que tot
segueix un cicle imparable de reencarnacions, per tant hi ha diversos
mons que apareixen, duren un cert temps (un dia de Brama, equivalent
a 4320000000 anys terrestres) i es destrueixen per donar llocs a uns
altres. Aquest procés es repetirà fins a cent vegades (sent una xifra
metafòrica per indicar multitud).
La creació suposa posar ordre en un caos primordial, en el que ni
hi ha ni deixa d'haver-hi res, en una concepció típica de la filosofia
oriental, que fuig del dualisme extrem. Dins cada creació apareixen els
diversos déus, que al seu torn originen les espècies, costums i objectes.
5. MÓN MAIA
El Popol Vuh és el text sagrat que narra la creació maia. El déu
original (del que no se sap res) conviu amb dos déus, Tepeu i Gucumatz,
amagats en un caos blau i verd (per tant dins de l'aigua, com a la majoria
de tradicions). Aquests dos dialoguen i arriben a l'acord de crear tot el que
existeix. També és a partir de la paraula que comencen a sorgir les coses i
omplen el buit que hi havia abans.
Intenten que les noves criatures els respectin i els preguin però els
animals no saben parlar. Intenten crear els homes de diverses matèries,
entre elles fang (una altra constant mitològica) i fusta, però les races no
són apropiades i les destrueixen o converteixen en micos. Llavors
demanen consells als seus avantpassats (dels que tampoc se sap l'origen) i
aquests aconsellen usar el blat de moro per crear l'ésser humà.
6. ELS INQUES
De les tenebres inicials, Viracocha va emergir del llac Titicaca amb uns quants
éssers humans (de nou els homes són éssers similars a la divinitat i diferents de la
resta d'animals) i llavors va crear la llum, el món i les diferents espècies. Del sol va
descendre l'Inca primer, que es va aparellar amb les dones originals. La raça humana
va oblidar, però, agrair al creador la seva existència i aquest va detenir la pluja, fent
impossible la vida.
Un nou déu va sorgir, Pachacamac, i va convertir totes les persones en micos (una
tradició semblant a una de les races fallides dels maies) per tornar a començar la seva
pròpia creació després d'haver fet fugir Viracocha, que va anunciar que tornaria de
més enllà de les aigües (això explica en part la relació dels inques amb els
colonitzadors espanyols, que venien travessant l'oceà d'aquest indret indeterminat).
Pachacamac i la seva família divina van convertir-se en els amos de Cuzco, amb la
seva raça de gent que els adorava
7. LA XINA
Els primers escrits xinesos no tenen cap mite de creació pròpiament dit. Més endavant, el
daoisme proposà que el Dao era la força creadora, en un paper similar al arché grec i lluny del
paper de la divinitat monoteista. Aquest Dao va fer que del no-res sorgí l'existència, entesa com
a principi metafísic, en la línia de l'ésser de Parmènides. L'existència va donar lloc al Yin i al
Yang, que al seu terme van crear la resta de coses existents. Cal subratllar que aquest mite és
força conceptual, allunyat de la majoria de tradicions que identifiquen els objectes creats amb
objectes realment existents, a mode d'arquetips.
8. LA XINA
Potser per aquesta vaguetat va sorgir una versió alternativa,
que conviu amb aquesta. L'univers va néixer d'un ou, dins el qual
vivia un déu. Quan aquest va néixer va trencar l'ou en dues
meitats; la superior va esdevenir el cel i la inferior la terra i el
mar. El déu va viure i quan va morir va esclatar en diferents
trossos, que van donar lloc a la vida. Aquest mite recull la
creença panteista, segons la qual la vida és sagrada i per tant tots
els éssers tenen alguna cosa de la divinitat, creença estesa en
moltes comunitats. Un ou similar es troba a una cultura força
allunyada: la finesa.
9. ÀFRICA
La majoria de cultures africanes creuen en un demiurg que
crea els homes a partir d'una matèria comuna, com el fang, l'aigua
o la fusta. Els massai, per exemple, descenen d'un arbre. El
demiurg va donar als tres homes cap de tribus tres trossos de la
fusta primera, amb els quals es van fer armes i eines per dominar
la natura. Això és una constant en els mites africans, els homes
descendeixen de coses que usen al seu temps per sobreviure en el
món. Aquesta íntima connexió amb la natura, de la qual
provenen, explica la quantitat de ritus destinats a mantenir
l'harmonia amb l'entorn.
10. ÀFRICA
Els mandinka, que viuen al sud de Mali, creuen que el déu
creador, Mangala, estava dividit en quatre trosos que simbolitzen
les quatre estacions (pas del temps), els quatre elements clàssics (la
matèria), els quatre punts cardinals (l'espai) i quatre éssers vius que
vivien al seu interior en forma de llavor. Va expulsar tot el
contingut del seu ventre, cansat de tant pes, donant lloc al món i a
la vida. Els quatre humans primigenis formaven dues parelles de
bessons (es casaven amb l'altra parella, justificant mític del tabú de
l'incest que porta a l'exogàmia de les tribus).
