�ݺ�ߣ

 Les cròniques són narracions, a mig camí entre la ficció literària i la
historiografia, de fets històrics esdevinguts en un període determinat.
 Les primeres cròniques en llatí, redactades en els monestirs, per a
ús exclusiu dels monjos o els monarques i funcionaris reials:
 -Monestir de Ripoll: Gesta Comitum Barcinonensium et regnum
Aragoniae (1162-1184)
 Les primeres redactades en català daten del segle XIII i XIV.
 Les quatre grans cròniques són:
 Llibre dels feits (1244-1276) de Jaume I (segle XIII).
 Llibre del rei en Pere (1283-1288) de Bernat Desclot. (segle XIII)
 La crònica Ramon Muntaner (1325-1328).(segle XIV).
 La crònica Pere el Cerimoniós (1336-1385). (segle XIV)

 A partir del segle XIII:
 Necessitat d’arribar a un nou públic que ja no
coneix bé el llatí: comerciants, burgesos, etc.
 Voluntat de difondre les gestes dels reis i de
consolidar una consciència de comunitat.
 Desig de justificar les pròpies accions i de
donar testimoni dels fets: Cròniques en primera
persona (Jaume I, Ramon Muntaner i Pere III)

 La finalitat comuna de totes era la de JUSTIFICAR
unes determinades actuacions polítiques i, alhora,
deixar constància d’uns fets que, per a la
mentalitat medieval, tenen un valor didàctic o
exemplar.
 To heroic i intenció patriòtica.
 Moment coetani del seu autor. (a diferència de la
història llatina del passat –aquesta és la diferència entre
història (fets passats) i crònica (fets coetanis).
 KOINÉ LINGÜÍSTICA: les cròniques palesen [clar, evident] una
koiné, contribueixen a la unitat lingüística.

 AUTORIA: Jaume I va dictar la crònica personalment.
 CONTINGUT I DATA: (1244 i 1274).
 Estructurada en quatre parts.
 Primera part: (2-33 c.): Engendrament i naixença, batalla de Muret, casament amb Lionor
de Castella... Poc detallada la narració.
 Segona part: (34-327 c.): Conquestes Mallorca i València. Relat detallat, com un dietari.
 Tercera part: (328-409 c.): Desavinences amb Alfons de Castella, campanyes contra els
sarraïns de València, aixecament noblesa aragonesa contra el rei. Poc detallada.
 Quarta part: (410-566 c.): narra fets entre 1265 i 1276. noves campanyes a València,
conquesta de Múrcia, guerres internes Catalunya. Detallada.
 AUTOBIOGRAFISME: És una mena de llibre de memòries, redactat en primera
persona (nós majestàtic).
 -inclou poemes èpics prosificats.
 -respon a la voluntat del rei de divulgar les seves grans gestes (conquesta de
Mallorca, p.e.)
 -to personal (caràcter autobiogràfic) i col·loquial
 -imatge del rei com a cavaller, com a guerrer més que com a legislador

 Crònica afectada per un fort sentiment religiós.
 El rei és descrit com un heroi dins d’un ambient
bèl·lic.
 Estil popular, àgil i realista amb tocs personals i
humans del monarca.
 Manifesta l’amor que sent pels territoris heretats i
pels conquerits.
 ESTIL: ús del diàleg, llenguatge viu i popular,
refranys, dites i expressions; fins i tot narra la
llengua pròpia de diversos personatges (aragonés,
castellà, francés i àrab).
 Excel·lent testimoni de la llengua del segle XIV.

 Va ser escrita, probablement per Bernat Escrivà (Bernat Desclot) tresorer reial.
 Se centra en el regnat de Pere II el Gran i està dividida en tres parts.
 Els fets més importants són: les accions dels almogàvers, la conquesta de
Sicília i la lluita contra els francesos.
 Desclot utilitza cançons de gesta per descriure els esdeveniments més
llunyans.
 Destaca el to heroic l’esperit cavallaresc que es reflecteix en el rei i els
almogàvers.
 Exaltació nacional unida a un fort sentiment antifrancès.
 La llengua és menys àgil i més semblant al model de la Cancelleria Reial.
 Impersonalitat: ens porta fins a l’extrem de la fredor davant els fets més cruels i
despietats: Roger de Llúria, després d’una batalla, fa treure els dos ulls a dos-
cents seixanta homes no ferits, llevat del primer, a qui només li n’arranca un i,
enfilats, els tramet com a regal al rei de França (c. 166).

 Característiques:
 -visió més distanciada, Desclot és el més historiador
dels quatre (s’esforça en distanciar-se del que narra)
 -força fiable en les seves informacions.
 -voluntat d’estil, té més pretensions literàries.
 -mitificació de la figura del rei Pere II com el millor dels
cavallers.
 -Des d’un punt de vista polític suposa una resposta a la
crònica de Jaume I (es col·loca a favor del seu fill Pere II)

 La més extensa i té forma de llibre de memòries de Ramon
Muntaner.
 Narra des de l’engendrament de Jaume I fins a la coronació d’Alfons
III el Benigne (1328).
 La part més important és l’expedició catalana a Orient on l’autor
participa al costat dels almogàvers dirigits per Roger de Flor.
 Muntaner és un patriota apassionat, defensor de la llengua catalana
-bell catalanesc- i de la unió de les terres de la Corona.
 L’estil de la crònica és àgil, viu, acolorit i directe. L’autor recórrer a
procediments joglarescos per captar i mantenir l’atenció de
l’audiència.

 Triple finalitat:
 Memòries personals. (32 batalles)
 Ensenyament per als reis futurs (lliçó a seguir).
 Glorificació dels reis.
 Exaltació constant dels reis de la corona catalano-aragonesa fins al punt de tergiversar de
vegades els fets.
 -voluntat de deixar testimoni de les seves vivències en la campanya dels almogàvers a Orient
 Estil:
 Directe, viu, col·loquial, to popular i novel·lesc
 Llenguatge:
 Gran puresa.
 Reproducció dels parlars dels francesos.
 Recursos per aproximar-se al lector-oïdor (Què us diré?).

 La més curta de les 4 Cròniques.
 El rei supervisà i dirigí la redacció de la crònica i aquesta està
concebuda com un llibre de memòries.
 Destaquen els episodis de la reincorporació a la Corona del Regne de
Mallorca i les lluites contra la noblesa d’Aragó i de València.
 És la única crònica que no utilitza llegendes ni cançons de gesta
prosificades.
 Té un estil més eixut i monòton menys en alguns episodis de caire
personal.
 El monarca es presenta com un príncep del Renaixement, intrigant i de
vegades cruel sense el to èpic de les altres cròniques.

 Característiques:
 -Comparteix amb les de Jaume I I Ramon Muntaner el
caràcter autobiogràfic.
 Necessitat de justificar la seva política i donar relleu als
seus èxits minimitzant els seus fracassos.
- Té un caràcter de dietari, s’hi fa visible la vida
quotidiana del rei→un cert realisme.
- Era un rei que coneixia els autors clàssics i que voloia
imitar-los

�ݺ�ߣ

Les quatre grans cròniques

More Related Content

Les quatre grans cròniques