ݺߣ

ݺߣShare a Scribd company logo

Organització cel·lular

•Download as PPTX, PDF•
•
Iris Plaza
Iris Plaza

Resum-esquema del tema de l'organització cel·lular de 1r de batxillerat

1 of 67
Download to read offline
Iris Plaza Vico
 La teoria cel·lular  Els components de les cèl·lules  Biomolècules inorgàniques  Biomolècules orgàniques:  Glúcids  Lípids  Proteïnes  Àcids nuclèics  Estructura de la cèl·lula procariota  Bacteris i els seus tipus  Estructura de la cèl·lula eucariota  Metabolisme cel·lular  Intercanvi de substàncies entre la cèl·lula i el medi  L’ATP  Funcions de relació de la cèl·lula  Divisió cel·lular:  Cicle cel·lular  Mitosi  Citocinesi  Meiosi
 El científic anglès Robert Hooke, al 1665, en examinar amb el seu microscopi una lamineta de suro, va observar que estava formada per petites cavitats, que va anomenar cèl·lules (cel·letes).  Durant el primer terç del segle XIX va nèixer la teoria cel·lular.
 Dos científics alemanys, el botànic Schleiden (1838) i el zoòleg Schwann (1839) utilitzant microscopis més perfeccionats van descobrir que totes les plantes i els animals estan formats per cèl·lules. Els seus treballs van conduir a la formulació de la teoria cel·lular  El 1858 l’alemany Virchow va ampliar la teoria cel·lular, establint que les cèl·lules només s’originen de cèl·lules preexistents, és a dir, no sorgeixen per generació espontània de la matèria inanimada.  Omnis cellula e cellula  Tota cèl·lula procedeix d’una altra cèl·lula
 Molts científics acceptaven que el teixit nerviós era una excepció a la teoria cel·lular perquè al microscopi apareixen com una xarxa de cèl·lules i fibres interconnectades. Això va donar lloc a la teoria reticular, defensada per l’històleg italià Camilo Golgi.  Santiago Ramon i Cajal perfeccionà les tècniques de tinció i va comprovar que cada neurona era un element independent i constituïa la unitat anatòmica i funcional del teixit nerviós
Organització cel·lular
 La teoria cel·lular es resumeix en aquests punts:  La cèl·lula és la unitat estructural i funcional de tots els éssers vius  L’activitat d’un organisme és el resultat de l’activitat de les cèl·lules que les componen  Les cèl·lues només sorgeixen per divisió de cèl·lules preexistents i mai per generació espontània
 Els éssers vius estem formats per àtoms subjectes a les lleis de la física i de la química; la diferència entre una agrupació de molècules i un ésser viu no es troba en els components, sinó en el grau d’organització que aquests assoleixin.  Els elements químics que componen els éssers vius s’anomenen bioelements. Existeixen uns 70 elements, però n’hia ha 4 (O, C, H i N) que constitueixen més del 96% de la massa de les cèl·lules. Quan la seva proporció és menor del 0,1% s’anomenen oligoelements.
Organització cel·lular
 L’aigua és la molècula més abundant en els cèl·lules, ja que representa prop del 65% del pes dels organismes. Les seves funcions principals són: 1. És un magnífic dissolvent 2. Actúa com a vehicle d’intercanvi de substàncies entre les cèl·lules i el medi 3. Eviten els canvis sobtats de temperatura en els organismes, a causa de la seva gran capacitat d’amortiment tèrmic
 Les sals minerals són components indispensables de les cèl·lules. Tenen dues funcions principals: 1. Formen estructures esquelètiques 2. Els ions intervenen en tots els processos fisiològics.
 Glúcids:  Monosacàrids  Polisacàrids  Disacàrids  Lípids:  Greixos o triglicèrids  Fosfolípids  Proteïnes  Àcids nuclèics:  Carboni  Hidrogen  Oxigen  Nitrogen  Fósfor
 També anomentats hidrats de carboni, formats per C, H i O. La seva fórmula empírica és (CH2O)n  Fan funcions energètiques i estructurals que es classifiquen en: 1. Monosacàrids. Constituïts per una sola molècula. Originen la resta de glúcids. Els que tenen més interès biològic són:  Trioses  Pentoses  Ribosa  Desoxiribosa  Hexoses  Glucosa  Fructosa  Galactosa
2. Disacàrids. Formats per dues molècules de monosacàrids. Els més importants són:  Sacarosa  Maltosa  Lactosa 3. Polisacàrids. Són polímers de monosacàrids. Els més importants són:  Midó o fècula. Principal reserva alimentària dels vegetals. Format per cadenes constituïdes per centenars de molècules de sacarosa  Glucogen. Principal molkècula d’emmagatzematge d’energia en els animals superiors.  Cel·lulosa. Component principal de la paret vegetal.  Quitina. Component principal de l’exoesquelet dels artròpodes i de les parets cel·lulars dels fongs. És una molècula dura i resistent.
 Estan formats per C, H i O, tot i que alguns també contenen N i P. Són un grupo molt heterogeni de biomolècules, la característica comuna de les quals és ser insoluble en aigua i solubles en dissolvents apolars. Els principals grups de lípids són: 1. Greixos o triglicèrids. Són el resultat de la unió d’{cids grassos amb glicerina. Formen dipòsits de reserva energètica, perqué en oxidar-se proporcionen més del doble d’energia que els glúcids. També fan funcions d’aïllament tèrmic i de protecció de certs òrgans. 2. Fosfolípids. Formen l’estructura de les membranes cel·lulars i es caracteritzen perquè un dels seus extrems té afinitat per l’aigua, mentre que l’altre extrem repel·leix l’aigua. 3. Ceres. Formen cobertes protecores a les fulles i els fruits 4. Terpens. Formen pigments i substàncies oloroses en els vegetals i algunes vitamines 5. Esteroides. Formen vitamines (D), hormones, àcids biliars i colesterol.
 Estan formades per C, H, O, N i S. Estan constituïdes per la unió de 20 tipus diferents d’amino{cids. Les proteïnes poden presentar fins a 4 nivells estructurals, que originen 2 grans grups de proteïnes: globulars o filamentoses.  Les funcions principals de les proteïnes són  Són components estructurals de les membranes i orgànuls cel·lulars  Catatitzen les reaccions cel·lulars  Actuen com a vehicle de transport d’algunes molècules  Regulen i coordinen processos biològics  Formen les fibres contràctils de les cèl·lules musculars  Tenen acció defensora (anticossos)  Subministren energia
 Formats per C, H, O, N i P. Són polímers de nucleòtids, que estan constituïts per la unió de: àcid fosfòric, un monosacàrid i una base nitrogenada (adenina, guanina, timina, citosina i uracil)  L’ADN (àcid desoxiribonuclèic) és la molècula portadora de la informació hereditària de la cèl·lula.  L’ARN (àcid ribonuclèic) rep la informació de l’ADN i s’encarrega de sintetitzar les proteïnes
 Les primeres cèl·lules que van habitar la Terra sorgiren per la unió de les molècules orgàniques als mars primitius, durant centenars de milions d’anys. Aquestes cèl·lules eren procariotes, semblants als bacteris
 La cèl·lula bacteriana té les característiques següents:  Té una mida molt més petita que la de les cèl·lules vegetals i animals  El material genètic és una doble cadena d’ADN en forma d’anell (cromosoma bacterià), que no està envoltat per una membrana nuclear, sinó dispers pel citoplasma  Els únics orgànuls que té són ribosomes  La membrana cel·lular es plega cap a l’interior i forma els mesosomes, on es localitzen els enzims de la respiració cel·lular.  Té una paret cel·lular que envolta la membrana i dóna forma a la cèl·lula. Alguns bacteris tenen, per damunt de la paret, una càpsula que els permet de fixar-se al substrat on viuen
 Els organismes procariotes constitueixen el regne de les moneres. S’han descrit unes 5000 espècies. Tots són unicel·lulars, tot i que alguns formen colònies o filaments de cèl·lules independents. Els únics procariotes que existeixen actualment són els bacteris i les algues verdes blavoses, o cianobacteris.  L’exit biològic dels procariotes és degut a la seva gran diversitat metabòlica i a la seva velocitat de reproducció. Són abundants a l’aire, l’aigua i a l’interior d’altres organismes
 Se solen dividir basant-se en la seva forma i en el tipus de nutrició. Els bacteris poden ser:  Esfèrics. S’anomenen cocs i es poden trobar aïllats, en parelles (diplococs) formant cadenes (estreptococs) o en forma d’agrupacions irregulars (estreptococs)  Bacils. També es poden presentar en forma individual o com a llargues cadenes de cèl·lules  Làctics. Són responsables de l’acidificació de la llet. S’utilitzen en la fabricació del iogurt  Espirals. També s’anomenen espirils i les cèl·lules curtes en forma d’espirals incompletes, vibrils.
Organització cel·lular
 Els bacteris poden tenir nutrició autòtrofa o heteròtrofa. Els grups principals de bacteris heteròtrofs són: I. Sapròfits. Principals descomponedors de la cadena alimentària II. Simbionts. III. Comensals. Formen part de la comunitat d’organismes que colonitzen el cos. IV. Paràsits. Originen malalties i consitueixen un petit percentatge del total dels bacteris.
 Els grups principals de bacteris autòtrofs són: I. Quimiosintètics. Obtenen l’energia de l’oxidació de compostos orgànics. II. Fotosintètics: I. Els bacteris verds i els purpuris realitzen un tipus de fotosíntesi que no desprèn oxigen II. Els cianobacteris realitzen una fotosíntesi que allibera oxigen.
 Es diferencien molt (des del punt de vista bioquímic) del altres bacteris. Poden viure en ambients amb condicions extremes. Es divideixen en 3 grups:  Halòfils. Tan sols viuen en ambients saturats de sal, com a les salines  Metanògens. Són anaerobis i produeixen metà, a partir del diòxid de carboni i d’hidrogen. Habiten en aigües pantanoses i en aparells digestius de molts animals  Termoacidòfils. Viuen en ambients molt calets i àcids
 La teoria endosimbiòtica, enunciada per la biòloga Lynn Margulis el 1970, proposa que la cèl·lula eucariota ancestral va evolucionar gràcies a la incorporació de cèl·lules procariotes de vida independent, amb les quals va establir una relació simbiòtica.  Les cèl·lules eucariotes són molt més grans i complexes que les procariotes. Tenen el material genètic dintre d’un nucli, envoltat per una membrana nuclear, i disposen d’org{nuls característics. La cèl·lula eucariota es compon de:
1. Membrana plasmàtica. Protegeix la cèl·lula i regula els intercanvis entre aquesta i l’exterior. L’estructura de la membrana consisteix en una bicapa formada per fosfolípids i molècules de colesterol unides a glúcids. Entre els fosfolípids s’insereixen les proteïnes de membrana, que tenen encomanades diverses funcions: 1. Tenen activitat enzimàtica i controlen reaccions bioquímiques. 2. Participen en el transport de substàncies i formen canals, pels quals es comuniquen l’exterior i l’interior de la cèl·lula 3. Actuen com a marcadors químics
Organització cel·lular
2. Citoplasma. Part de la cèl·lula situada entre la membrana plasmàtica i la membrana nuclear. Està constituïda per un medi líquid (citosol) format per aigua i totes les substàncies solubles del citoplasma, on hi ha dispersos els orgànuls cel·lulars. 3. Nucli. Dirigeix l’activitat de la cèl·lula. Està envoltat per una doble membrana que té porus, a través dels quals es transmet la informació genètica de l’ADN al citolpasma, on es sintetitzen les proteïnes. Conté un medi líquid o nucleoplasma on hi ha el nuclèol i la cromatina
1. Reticle endoplàsmic. És un conjunt de membranes que formen sacs aplanats i túbuls comunicats ente si. Presenta dues varietats: 1. Reticle endoplasmàtic rugós. Té ribosomes adherits a la seva superfície, que sintetitzen proteïnes per a la pròpia cèl·lula. 2. Reticle endoplasmàtic llis. No disposa de ribosomes. Les seves funcions principals són la síntesi de lípids i la degradació de toxines que procedeixen de l’exterior.
Organització cel·lular
2. Aparell o complex de Golgi. És un conjunt de membranes, amb forma de sacs apilats, dels quals es desprenen vesícules. Modifica els productes procedents del reticle endoplasmàtics i els prepara per a la secreció. Té funcions de: 2. Transport, modificació, acumulació i secreció de proteïnes 3. Sintetitza i uneix substàncies 4. Sintetitza glúcids 3. Lisosomes. Vesícules que es formen a l’aparell de Golgi. Contenen enzims digestius que hidrolitzen biomolècules i estructures cel·lulars. Si la membrana dels lisosomes s’esquincés, la cèl·lula seria destruïda
4. Vacúols. Emmagatzemen substàncies. 5. Mitocondris. Orgànuls amb doble membrana. La interna forma les crestes mitocondrials, on es localitzen els enzims de la respiració cel·lulars. Tenen funció respiració cel·lular, ADN propi. A la cèl·lula hi ha de 1000 a 2000 mitocondris. 6. Plasts. Orgànuls exclusius de les cèl·lules vegetals i de les algues. Hi ha 3 tipus de plasts: 4. Leucoplasts. Emmagatzemen midó, proteïnes o olis. 5. Cromoplasts. Contenen diversos tipus de pigments 6. Cloroplasts. Contenen clorofil·la i són els orgànuls en els quals es realitza la fotosíntesi
 Ribosomes. Formats per ARN i proteïnes. ES troben al citoplasma, lliures o sobre les membranes del reticle endoplasmàtic. La seva funció és sintetitzar proteïnes  Citoesquelet. Xarxa de filament proteics, que se estén per tot el citoplasma. Es compon de:  Microfilaments. Permeten la contracció muscular, els moviments del citoplasma i la formació de pseudòpodes.  Mictrotúbuls. Filaments individuals rectilinis, que recorren el citoplasma. Participen en el transport intracel·lular, formen el fus mitòtic, els centríols i els cossos basals de cilis i flagels.
 Centrosoma. Orgànul exclusiu de les cèl·lules animals. Format per dos centríols dels quals irradien microtúbuls en totes les direccions. Organitza el citoesquelet i origina la formació del fus mitòtic  Cilis i flagels. Prolongacions allargadesde la membrana cel·lular, dotades de moviment. La seva estructura és idèntica; es diferencien en el fet que els cilis són curts i combrosos, mentre que els flagels són llargs i escassos. Permeten la locomoció d’organismes unicel·lulars i dels espermatozoides, capturen aliments en alguns protozous, o desplacen líquids de la superfície de les cèl·lules.
Organització cel·lular
 S’anomena metabolisme el conjunt de reaccions químiques que es produeixen en la cèl·lula. Comprèn 2 tipus de reaccions: 1. Catabolisme. Són reaccions de ruptura de molècules, en les quals es desprèn energia i s’obtenen productes més simples. Exemples: transformació de midó en glucosa, proteïnes en aminoàcids… 2. Anabolisme o biosíntesi. Són reaccions de construcció de molècules grans i riques en energia, a partir de molècules més simples produïdes en el catabolisme. L’energia necessària per dur a terme les reaccions anabòliques s’obté de la que s’allibera en les reaccions catabòliques, i s’incorpora als enllaços químics de les molècules formades. Exemples: unió d’amino{cids per formar proteïnes, glucosa per formar glucogen o midó…
ATP L’energia que les cèl·lules obtenen de la radiació lumínica no s’utilitza directament, sinó que es transfereix i emmagatzema en un compost químic anomenat adenosina trifosfat (ATP). L’ATP actua com a transportador d’energia química en totes les cèl·lules, i els éssers vius utilitzen l’energia emmagatzemada en l’ATP per realitzar totes les seves activitats. La molècula d’ATP conté enllaços d’alta energia, és a dir, enllaços que per crear-los es necessita subministrar molta energia, i quan es trenquen alliberen energia.
1. Intercanvi de substàncies sense deformació de la membrana. El mecanisme més senzill en aquest tipus d’intercanvis és la difusió. D’aquesta manera entren a la cèl·lula l’oxigen, l’aigua i alguns nutrients, i s’excreten els residus, com el diòxid de carboni i productes nitrogenats que procedeixen de la degradació de les proteïnes i els àcids nucleics. La difusió és el resultat del moviment a l’atzar de partícules que produeixen un flux net des d’una regió més concentrada a una altra de menys concentrada. Com més pronunciat sigui el gradient més ràpida serà la difusió. Quan totes les molècules estan distribuïdes uniformement, n’hi ha tantes que es mouen cap a un costat com cap a un altre, i per això no hi ha moviment net. En aquest cas es diu estan en equilibri dinàmic. Si es té en compte la necessitat energètica del procés de transport, se’n poden diferenciar 2 tipus:
a) Transport passiu. Es realitza sense despesa d’energia, perquè sempre es produeix a favor d’un gradient de concentració. Pot ser de dos tipus: a) Difusió simple. Els gasos travessen fàcilment la bicapa lipídica de la membrana. L’aigua i els ions travessen la membrana a través de porus o canals formats per proteïnes. b) Difusió facilitada. Es produeix quan les molècules s’uneixen a proteïnes de la membrana, que actuen com a transportadores.
b) Per mitjà del transport actiu les molècules o ions es mouen contra un gradient de coincentració, mitjançant proteïnes diferents de les que s’utilitzen per a la difusió facilitada. Necessita despesa d’energia. Un dels exemples més importants és la “bomba de sodi-potassi”
Bomba de sodi-potassi És un sistema de transport actiu que és present en totes les cèl·lules. Té la funció d’intercanviar Na+ intracel·lular per K+ extracel·lular contra els seus gradients de concentració. A l’interior de les cèl·lules la concentració de K+ és molt més gran que a l’exterior, mentre que la concentració de Na+ és molt més gran a l’exterior de la cèl·lula que no pas a l’interior. Aquest transport contra gradient necessita energia en forma d’ATP. Per cada molècula d’ATP hidrolitzada es bombegen cap a l’exterior de la cèl·lula 3 Na+ i es bombegen a l’interior de la cèl·lula 2K+. Això origina la diferència de potencial que hi ha entre l’interior (negatiu) i l’exterior (positiu) de les cèl·lules.
2. L’intercanvi de substàncies amb deformació de la membrana. Aquesta classe d’intercanvi tan sols es produeix en les cèl·lules heteròtrofes i transporta materials que no poden travessar la membrana per difussió o per transport actiu. Necessita energia i es realitza per: a) Endocitosi. La membrana engloba la partícula en un vacúol al seu voltant, que passa a l’interior de la cèl·lula. Al vacúol s’hi vessen els enzims dels lisosomes i es produeix la digestió, tot passant els nutrients obtinguts al citoplasma. Pot ser fagocitosi o pinocitosi b) Exocitosi. Les substàncies són englobades en vacúols i es vessen fora de la cèl·lula. Així s’expulsen les substàncies no digerides i els productes de secreció de la cèl·lula
3. L’osmosi es constitueix un cas especial de difusió. S’anomena osmosi la difusió de l’aigua a través d’una membrana amb permeabilitat selectiva, que permet el pas del líquid, però no de les substàncies dissoltes. Quan la membrana separa dues solucions ambi gual concentració de solut, no hi ha flux net d’aigua entre elles, i per això totes dues solucions són isotòniques. En el cas que la concentració sigui diferent, s’anomena hipotònica la de menys concentració i hipertònica la més concentrada. Com que els soluts no poden travessar la membrana, l’aigua es desplaça des de la solució hipotònica a la hipertònica, tendint a igualar les concentracions.
 Les funcions de relación són les que permeten a la cèl·lula captar variacions en les condicions ambientals (estímuls) i elaborar respostes adequades per adaptar-se a les noves condicions. Les respostes de les cèl·lules als estímuls poden ser: a) Enquistament. Algunes cèl·lules, en condicions adverses, formen una coberta molt resistent i passen a un estat de vida latent fins que les condicions siguin favorables b) Tactismes. Moviments de les cèl·lules davant dels estímuls. Són positius quan dirigeixen la cèl·lula cap a l’estímul i negatius quan s’allunyen. Es produeixen com a resposta a estímuls mecànics, lluminosos, tèrmics o químics c) Moviment ameboide. Formació de prolongacions del citoplasma amb els quals la cèl·lula es desplaça i captura aliments. d) Moviment contràctil. Es presenta en cèl·lules que es contrauen en una direcció fixa gràcies a estructures intracel·lulars e) Moviment vibràtil. Moviment de cèl·lules que tenen cilis o flagels
 La divisió cel·lular és el procés per mitjà el qual una cèl·lula es divideix en dues cèl·lules filles, que són idèntiques a la cèl·lula materna. Cadascuna hereta una còpia de la informació genètica de la cèl·lula mare.  En els organismes unicel·lulars, la divisió cel·lular augmenta el nombre d’individus de la població, mentre que en els pluricel·lulars és el procediment pel qual es produeix el creixement ila renovació dels teixits  Abans de cada divisió, el material genètic de la cèl·lula (dispers en el nucli) es transforma en els cromosomes, que es reparteixen equitativament entre les cèl·lules filles
 Cada espècie conté un nombre caracterìstic de cromosomes en cadascuna de les seves cèl·lules.  Per exemple: cada cèl·lula humana conté 46 cromosomes (23 parells). La majoria d’animals i plantes tenen entre 10 i 50 cromosomes
Organització cel·lular
 Els cromosomes es presenten normalment en parelles.  En les cèl·lules somàtiques de les plantes i animals hi ha dos cromosomes de cada tipus, o cromosomes homòlegs (patern i matern), que contenen informació per als mateixos caràcters.  Les cèl·lules somàtiques tenen el nombre total de cromosomes de la seva espècie, o nombre diploide (2n). Els gàmetes només tenen un cromosoma de cada tipus, o nombre haploide (n)  En la fecundació, cada gàmeta aporta n cromosomes, de manera que l’òvul fecundat (zigot) conté el nombre diploide.
 És la seqüència d’esdeveniments que trascorreb des del començament d’una divisió fins a l’inici de la següent.  Consta de 5 fases:  G1  S  G2  Mitosi  Citocinesi  Les tres primeres constitueixen la interfase.  La durada del cicle cel·lular depèn del tipus de cèl·lula i de factors externs, com temperatura o nutrients disponibles
 Es produeix després de complementar-se les tres fases preparatòries: 1. Fase G1 (gap=interval). Període de creixement general de la cèl·lula i de duplicació d’org{nuls citoplasmàtics 2. Fase S (síntesi). Es produeix la duplicació de l’ADN i se sintetitzen moltes de les proteïnes cromosòmiques. 3. Fase G2. Els cromosomes acabats de duplicar estan dispersos en el nucli en forma de filaments de cromatina i comencen a condersar-se i a adoptar una forma compacta.
 La divisió cel·lular comença amb la mitosi (divisió del nucli) i és seguida de la citocinesi (divisió del citoplasma).  La mitosi assegura que cada nova cèl·lula contingui el nombre i els tipus de cromosomes idèntics als de la cèl·lula mare  La citocinesi divideix la cèl·lula en dues de noves, cadascuna de les quals conté un nucli i la meitat del citoplasma i els orgànuls de la cèl·lula materna
Organització cel·lular
 Comença quan els filaments de cromatina comencen a condersar-se i formen els cromosomes. Els cromosomes tenen forma de bastó. Cadascun consta de dues subunitats idèntiques, o cromàtides, que van unides pel centròmer  Els dos parells de centríols emigren cap als pols oposats de la cèl·lula. Es formen uns microtúbuls que constitueixen el fus mitòtic. Les cromàtides es fixen a les fibres del fus per mitjà dels centròmers.  Es fragmenta la membrana nuclear i el nuclèol es va reduint fins que desapareix
 Les cromàtides s’alineen en el pla equatorial de la cèl·lula. Els cromosomes són més visibles que en qualsevol altra etapa.  Es poden observar possibles anomalies cromosòmiques
 Els centròmers es divideixen i cada cromàtida es converteix en un cromosoma independent. Alhora, els cromosomes emigren cap als pols oposats
 Es torna a les condicions de la interfase. Els cromosomes es desenvolupen, desapareix el fus, es forma una nova membrana nuclear al voltant de cada joc cromosòmic i reapareix els nuclèols
Organització cel·lular
 És la divisió del citoplasma per formar dues cèl·lules filles i comença, generalment, dur ant la telofase.  En les cèl·lules animals es forma un solc superficial en el pla equatorial, que s’aprofundeix fins a separar el citplasma en dues cèl·lules filles, cadascuna amb un nucli complet  En les cèl·lules vegetals la separació de les dues cèl·lules es realitza per la formació d’una placa cel·lular. En el pla equatorial apareixen vesícules que es fusionen i formen un espai aplanat limitat per la membrana, la placa cel·lular, que s’estén fins a abastar la paret de la cèl·lula en divisió
Organització cel·lular
 És un tipus de divisió cel·lular que s’esdevé durant la formació de les cèl·lules reproductores, o gàmetes. Comprèn dues divisións cel·lulars: primera i segona divisió meiòtiques (meiosi I i meiosi II). Cada divisió inclou una profase, una metafase, una anafase i una telofase  Durant la meiosi I, els cromosomes homòlegs se separen i es distribueixen entre les cèl·lules formades  En la meiosi II, les cromàtides de cada cromosoma se separen i es distribueixen entre les cèl·lules filles
 Profase I. Etapa més duradera. Els cromosomes homòlegs s’uneixen literalment per mitjà de la sinapsi: cada parell d’homòlegs està format per un cromosoma matern i un altre patern  La sinapsi origina l’agrupament de quatre cromàtides, formant una tètrada. El nombre de tètrades és igual al nombre cromosòmic haploide.  Durant la sinapsi, els cromosomes homòlegs s’enllacen entre si i es pot produir un intercanvi de material genètic entre ells, per mitjà de l’entrecreuament.
 Metafase I. Les tètrades s’alineen al llarg de l’equador del fus mitòtic  Anafase I. Els cromosomes homòlegs se separen i es mouen a l’atzar cap als pols oposats, peró les cromàtides continuen unides pels seus centròmers  Telofase I. Els nuclis es reorganitzen, les cromàtides s’allarguen i, normalment, s’esdevé la citocinesi.
Organització cel·lular
 Profase II. No hi ha unió de cromosomes homòlegs  Metafase II. Els cromosomes s’alineen a l’equador del fus.  Anafase II. Els centròmers es trenquen i les cromàtides se separen i emigren cap als pols oposats  Telofase II. A cada pol se situa un cromosoma de cada tipus. Es formen les membranes nuclears, els cromosomes s’allarguen tot formant filaments de cromatina i es produeix la citocinesi
Organització cel·lular
 El resultat de la meiosi és: 1. Es produeixen dues divisions cel·lulars consecutives, sense que entre elles hi hagi duplicació de l’ADN. Es formen quatre cèl·lules amb la meitat de cromosomes de la cèl·lula original (haploides) Aquestes cèl·lules s’uneixen en la fecundació 2. Els gàmetes tenen noves combinacions de cromosomes. Els cromosomes homòlegs, matern i patern, es distribuerixen a l’atzar entre les quatre cèl·lules haploides. D’aquesta manera, cada gàmeta pot tenir un cromosoma determinat procedent de la mare o del pare.

More Related Content

Organització cel·lular

  • 2.  La teoria cel·lular  Els components de les cèl·lules  Biomolècules inorgàniques  Biomolècules orgàniques:  Glúcids  Lípids  Proteïnes  Àcids nuclèics  Estructura de la cèl·lula procariota  Bacteris i els seus tipus  Estructura de la cèl·lula eucariota  Metabolisme cel·lular  Intercanvi de substàncies entre la cèl·lula i el medi  L’ATP  Funcions de relació de la cèl·lula  Divisió cel·lular:  Cicle cel·lular  Mitosi  Citocinesi  Meiosi
  • 3.  El científic anglès Robert Hooke, al 1665, en examinar amb el seu microscopi una lamineta de suro, va observar que estava formada per petites cavitats, que va anomenar cèl·lules (cel·letes).  Durant el primer terç del segle XIX va nèixer la teoria cel·lular.
  • 4.  Dos científics alemanys, el botànic Schleiden (1838) i el zoòleg Schwann (1839) utilitzant microscopis més perfeccionats van descobrir que totes les plantes i els animals estan formats per cèl·lules. Els seus treballs van conduir a la formulació de la teoria cel·lular  El 1858 l’alemany Virchow va ampliar la teoria cel·lular, establint que les cèl·lules només s’originen de cèl·lules preexistents, és a dir, no sorgeixen per generació espontània de la matèria inanimada.  Omnis cellula e cellula  Tota cèl·lula procedeix d’una altra cèl·lula
  • 5.  Molts científics acceptaven que el teixit nerviós era una excepció a la teoria cel·lular perquè al microscopi apareixen com una xarxa de cèl·lules i fibres interconnectades. Això va donar lloc a la teoria reticular, defensada per l’històleg italià Camilo Golgi.  Santiago Ramon i Cajal perfeccionà les tècniques de tinció i va comprovar que cada neurona era un element independent i constituïa la unitat anatòmica i funcional del teixit nerviós
  • 7.  La teoria cel·lular es resumeix en aquests punts:  La cèl·lula és la unitat estructural i funcional de tots els éssers vius  L’activitat d’un organisme és el resultat de l’activitat de les cèl·lules que les componen  Les cèl·lues només sorgeixen per divisió de cèl·lules preexistents i mai per generació espontània
  • 8.  Els éssers vius estem formats per àtoms subjectes a les lleis de la física i de la química; la diferència entre una agrupació de molècules i un ésser viu no es troba en els components, sinó en el grau d’organització que aquests assoleixin.  Els elements químics que componen els éssers vius s’anomenen bioelements. Existeixen uns 70 elements, però n’hia ha 4 (O, C, H i N) que constitueixen més del 96% de la massa de les cèl·lules. Quan la seva proporció és menor del 0,1% s’anomenen oligoelements.
  • 10.  L’aigua és la molècula més abundant en els cèl·lules, ja que representa prop del 65% del pes dels organismes. Les seves funcions principals són: 1. És un magnífic dissolvent 2. Actúa com a vehicle d’intercanvi de substàncies entre les cèl·lules i el medi 3. Eviten els canvis sobtats de temperatura en els organismes, a causa de la seva gran capacitat d’amortiment tèrmic
  • 11.  Les sals minerals són components indispensables de les cèl·lules. Tenen dues funcions principals: 1. Formen estructures esquelètiques 2. Els ions intervenen en tots els processos fisiològics.
  • 12.  Glúcids:  Monosacàrids  Polisacàrids  Disacàrids  Lípids:  Greixos o triglicèrids  Fosfolípids  Proteïnes  Àcids nuclèics:  Carboni  Hidrogen  Oxigen  Nitrogen  Fósfor
  • 13.  També anomentats hidrats de carboni, formats per C, H i O. La seva fórmula empírica és (CH2O)n  Fan funcions energètiques i estructurals que es classifiquen en: 1. Monosacàrids. Constituïts per una sola molècula. Originen la resta de glúcids. Els que tenen més interès biològic són:  Trioses  Pentoses  Ribosa  Desoxiribosa  Hexoses  Glucosa  Fructosa  Galactosa
  • 14. 2. Disacàrids. Formats per dues molècules de monosacàrids. Els més importants són:  Sacarosa  Maltosa  Lactosa 3. Polisacàrids. Són polímers de monosacàrids. Els més importants són:  Midó o fècula. Principal reserva alimentària dels vegetals. Format per cadenes constituïdes per centenars de molècules de sacarosa  Glucogen. Principal molkècula d’emmagatzematge d’energia en els animals superiors.  Cel·lulosa. Component principal de la paret vegetal.  Quitina. Component principal de l’exoesquelet dels artròpodes i de les parets cel·lulars dels fongs. És una molècula dura i resistent.
  • 15.  Estan formats per C, H i O, tot i que alguns també contenen N i P. Són un grupo molt heterogeni de biomolècules, la característica comuna de les quals és ser insoluble en aigua i solubles en dissolvents apolars. Els principals grups de lípids són: 1. Greixos o triglicèrids. Són el resultat de la unió d’{cids grassos amb glicerina. Formen dipòsits de reserva energètica, perqué en oxidar-se proporcionen més del doble d’energia que els glúcids. També fan funcions d’aïllament tèrmic i de protecció de certs òrgans. 2. Fosfolípids. Formen l’estructura de les membranes cel·lulars i es caracteritzen perquè un dels seus extrems té afinitat per l’aigua, mentre que l’altre extrem repel·leix l’aigua. 3. Ceres. Formen cobertes protecores a les fulles i els fruits 4. Terpens. Formen pigments i substàncies oloroses en els vegetals i algunes vitamines 5. Esteroides. Formen vitamines (D), hormones, àcids biliars i colesterol.
  • 16.  Estan formades per C, H, O, N i S. Estan constituïdes per la unió de 20 tipus diferents d’amino{cids. Les proteïnes poden presentar fins a 4 nivells estructurals, que originen 2 grans grups de proteïnes: globulars o filamentoses.  Les funcions principals de les proteïnes són  Són components estructurals de les membranes i orgànuls cel·lulars  Catatitzen les reaccions cel·lulars  Actuen com a vehicle de transport d’algunes molècules  Regulen i coordinen processos biològics  Formen les fibres contràctils de les cèl·lules musculars  Tenen acció defensora (anticossos)  Subministren energia
  • 17.  Formats per C, H, O, N i P. Són polímers de nucleòtids, que estan constituïts per la unió de: àcid fosfòric, un monosacàrid i una base nitrogenada (adenina, guanina, timina, citosina i uracil)  L’ADN (àcid desoxiribonuclèic) és la molècula portadora de la informació hereditària de la cèl·lula.  L’ARN (àcid ribonuclèic) rep la informació de l’ADN i s’encarrega de sintetitzar les proteïnes
  • 18.  Les primeres cèl·lules que van habitar la Terra sorgiren per la unió de les molècules orgàniques als mars primitius, durant centenars de milions d’anys. Aquestes cèl·lules eren procariotes, semblants als bacteris
  • 19.  La cèl·lula bacteriana té les característiques següents:  Té una mida molt més petita que la de les cèl·lules vegetals i animals  El material genètic és una doble cadena d’ADN en forma d’anell (cromosoma bacterià), que no està envoltat per una membrana nuclear, sinó dispers pel citoplasma  Els únics orgànuls que té són ribosomes  La membrana cel·lular es plega cap a l’interior i forma els mesosomes, on es localitzen els enzims de la respiració cel·lular.  Té una paret cel·lular que envolta la membrana i dóna forma a la cèl·lula. Alguns bacteris tenen, per damunt de la paret, una càpsula que els permet de fixar-se al substrat on viuen
  • 20.  Els organismes procariotes constitueixen el regne de les moneres. S’han descrit unes 5000 espècies. Tots són unicel·lulars, tot i que alguns formen colònies o filaments de cèl·lules independents. Els únics procariotes que existeixen actualment són els bacteris i les algues verdes blavoses, o cianobacteris.  L’exit biològic dels procariotes és degut a la seva gran diversitat metabòlica i a la seva velocitat de reproducció. Són abundants a l’aire, l’aigua i a l’interior d’altres organismes
  • 21.  Se solen dividir basant-se en la seva forma i en el tipus de nutrició. Els bacteris poden ser:  Esfèrics. S’anomenen cocs i es poden trobar aïllats, en parelles (diplococs) formant cadenes (estreptococs) o en forma d’agrupacions irregulars (estreptococs)  Bacils. També es poden presentar en forma individual o com a llargues cadenes de cèl·lules  Làctics. Són responsables de l’acidificació de la llet. S’utilitzen en la fabricació del iogurt  Espirals. També s’anomenen espirils i les cèl·lules curtes en forma d’espirals incompletes, vibrils.
  • 23.  Els bacteris poden tenir nutrició autòtrofa o heteròtrofa. Els grups principals de bacteris heteròtrofs són: I. Sapròfits. Principals descomponedors de la cadena alimentària II. Simbionts. III. Comensals. Formen part de la comunitat d’organismes que colonitzen el cos. IV. Paràsits. Originen malalties i consitueixen un petit percentatge del total dels bacteris.
  • 24.  Els grups principals de bacteris autòtrofs són: I. Quimiosintètics. Obtenen l’energia de l’oxidació de compostos orgànics. II. Fotosintètics: I. Els bacteris verds i els purpuris realitzen un tipus de fotosíntesi que no desprèn oxigen II. Els cianobacteris realitzen una fotosíntesi que allibera oxigen.
  • 25.  Es diferencien molt (des del punt de vista bioquímic) del altres bacteris. Poden viure en ambients amb condicions extremes. Es divideixen en 3 grups:  Halòfils. Tan sols viuen en ambients saturats de sal, com a les salines  Metanògens. Són anaerobis i produeixen metà, a partir del diòxid de carboni i d’hidrogen. Habiten en aigües pantanoses i en aparells digestius de molts animals  Termoacidòfils. Viuen en ambients molt calets i àcids
  • 26.  La teoria endosimbiòtica, enunciada per la biòloga Lynn Margulis el 1970, proposa que la cèl·lula eucariota ancestral va evolucionar gràcies a la incorporació de cèl·lules procariotes de vida independent, amb les quals va establir una relació simbiòtica.  Les cèl·lules eucariotes són molt més grans i complexes que les procariotes. Tenen el material genètic dintre d’un nucli, envoltat per una membrana nuclear, i disposen d’org{nuls característics. La cèl·lula eucariota es compon de:
  • 27. 1. Membrana plasmàtica. Protegeix la cèl·lula i regula els intercanvis entre aquesta i l’exterior. L’estructura de la membrana consisteix en una bicapa formada per fosfolípids i molècules de colesterol unides a glúcids. Entre els fosfolípids s’insereixen les proteïnes de membrana, que tenen encomanades diverses funcions: 1. Tenen activitat enzimàtica i controlen reaccions bioquímiques. 2. Participen en el transport de substàncies i formen canals, pels quals es comuniquen l’exterior i l’interior de la cèl·lula 3. Actuen com a marcadors químics
  • 29. 2. Citoplasma. Part de la cèl·lula situada entre la membrana plasmàtica i la membrana nuclear. Està constituïda per un medi líquid (citosol) format per aigua i totes les substàncies solubles del citoplasma, on hi ha dispersos els orgànuls cel·lulars. 3. Nucli. Dirigeix l’activitat de la cèl·lula. Està envoltat per una doble membrana que té porus, a través dels quals es transmet la informació genètica de l’ADN al citolpasma, on es sintetitzen les proteïnes. Conté un medi líquid o nucleoplasma on hi ha el nuclèol i la cromatina
  • 30. 1. Reticle endoplàsmic. És un conjunt de membranes que formen sacs aplanats i túbuls comunicats ente si. Presenta dues varietats: 1. Reticle endoplasmàtic rugós. Té ribosomes adherits a la seva superfície, que sintetitzen proteïnes per a la pròpia cèl·lula. 2. Reticle endoplasmàtic llis. No disposa de ribosomes. Les seves funcions principals són la síntesi de lípids i la degradació de toxines que procedeixen de l’exterior.
  • 32. 2. Aparell o complex de Golgi. És un conjunt de membranes, amb forma de sacs apilats, dels quals es desprenen vesícules. Modifica els productes procedents del reticle endoplasmàtics i els prepara per a la secreció. Té funcions de: 2. Transport, modificació, acumulació i secreció de proteïnes 3. Sintetitza i uneix substàncies 4. Sintetitza glúcids 3. Lisosomes. Vesícules que es formen a l’aparell de Golgi. Contenen enzims digestius que hidrolitzen biomolècules i estructures cel·lulars. Si la membrana dels lisosomes s’esquincés, la cèl·lula seria destruïda
  • 33. 4. Vacúols. Emmagatzemen substàncies. 5. Mitocondris. Orgànuls amb doble membrana. La interna forma les crestes mitocondrials, on es localitzen els enzims de la respiració cel·lulars. Tenen funció respiració cel·lular, ADN propi. A la cèl·lula hi ha de 1000 a 2000 mitocondris. 6. Plasts. Orgànuls exclusius de les cèl·lules vegetals i de les algues. Hi ha 3 tipus de plasts: 4. Leucoplasts. Emmagatzemen midó, proteïnes o olis. 5. Cromoplasts. Contenen diversos tipus de pigments 6. Cloroplasts. Contenen clorofil·la i són els orgànuls en els quals es realitza la fotosíntesi
  • 34.  Ribosomes. Formats per ARN i proteïnes. ES troben al citoplasma, lliures o sobre les membranes del reticle endoplasmàtic. La seva funció és sintetitzar proteïnes  Citoesquelet. Xarxa de filament proteics, que se estén per tot el citoplasma. Es compon de:  Microfilaments. Permeten la contracció muscular, els moviments del citoplasma i la formació de pseudòpodes.  Mictrotúbuls. Filaments individuals rectilinis, que recorren el citoplasma. Participen en el transport intracel·lular, formen el fus mitòtic, els centríols i els cossos basals de cilis i flagels.
  • 35.  Centrosoma. Orgànul exclusiu de les cèl·lules animals. Format per dos centríols dels quals irradien microtúbuls en totes les direccions. Organitza el citoesquelet i origina la formació del fus mitòtic  Cilis i flagels. Prolongacions allargadesde la membrana cel·lular, dotades de moviment. La seva estructura és idèntica; es diferencien en el fet que els cilis són curts i combrosos, mentre que els flagels són llargs i escassos. Permeten la locomoció d’organismes unicel·lulars i dels espermatozoides, capturen aliments en alguns protozous, o desplacen líquids de la superfície de les cèl·lules.
  • 37.  S’anomena metabolisme el conjunt de reaccions químiques que es produeixen en la cèl·lula. Comprèn 2 tipus de reaccions: 1. Catabolisme. Són reaccions de ruptura de molècules, en les quals es desprèn energia i s’obtenen productes més simples. Exemples: transformació de midó en glucosa, proteïnes en aminoàcids… 2. Anabolisme o biosíntesi. Són reaccions de construcció de molècules grans i riques en energia, a partir de molècules més simples produïdes en el catabolisme. L’energia necessària per dur a terme les reaccions anabòliques s’obté de la que s’allibera en les reaccions catabòliques, i s’incorpora als enllaços químics de les molècules formades. Exemples: unió d’amino{cids per formar proteïnes, glucosa per formar glucogen o midó…
  • 38. ATP L’energia que les cèl·lules obtenen de la radiació lumínica no s’utilitza directament, sinó que es transfereix i emmagatzema en un compost químic anomenat adenosina trifosfat (ATP). L’ATP actua com a transportador d’energia química en totes les cèl·lules, i els éssers vius utilitzen l’energia emmagatzemada en l’ATP per realitzar totes les seves activitats. La molècula d’ATP conté enllaços d’alta energia, és a dir, enllaços que per crear-los es necessita subministrar molta energia, i quan es trenquen alliberen energia.
  • 39. 1. Intercanvi de substàncies sense deformació de la membrana. El mecanisme més senzill en aquest tipus d’intercanvis és la difusió. D’aquesta manera entren a la cèl·lula l’oxigen, l’aigua i alguns nutrients, i s’excreten els residus, com el diòxid de carboni i productes nitrogenats que procedeixen de la degradació de les proteïnes i els àcids nucleics. La difusió és el resultat del moviment a l’atzar de partícules que produeixen un flux net des d’una regió més concentrada a una altra de menys concentrada. Com més pronunciat sigui el gradient més ràpida serà la difusió. Quan totes les molècules estan distribuïdes uniformement, n’hi ha tantes que es mouen cap a un costat com cap a un altre, i per això no hi ha moviment net. En aquest cas es diu estan en equilibri dinàmic. Si es té en compte la necessitat energètica del procés de transport, se’n poden diferenciar 2 tipus:
  • 40. a) Transport passiu. Es realitza sense despesa d’energia, perquè sempre es produeix a favor d’un gradient de concentració. Pot ser de dos tipus: a) Difusió simple. Els gasos travessen fàcilment la bicapa lipídica de la membrana. L’aigua i els ions travessen la membrana a través de porus o canals formats per proteïnes. b) Difusió facilitada. Es produeix quan les molècules s’uneixen a proteïnes de la membrana, que actuen com a transportadores.
  • 41. b) Per mitjà del transport actiu les molècules o ions es mouen contra un gradient de coincentració, mitjançant proteïnes diferents de les que s’utilitzen per a la difusió facilitada. Necessita despesa d’energia. Un dels exemples més importants és la “bomba de sodi-potassi”
  • 42. Bomba de sodi-potassi És un sistema de transport actiu que és present en totes les cèl·lules. Té la funció d’intercanviar Na+ intracel·lular per K+ extracel·lular contra els seus gradients de concentració. A l’interior de les cèl·lules la concentració de K+ és molt més gran que a l’exterior, mentre que la concentració de Na+ és molt més gran a l’exterior de la cèl·lula que no pas a l’interior. Aquest transport contra gradient necessita energia en forma d’ATP. Per cada molècula d’ATP hidrolitzada es bombegen cap a l’exterior de la cèl·lula 3 Na+ i es bombegen a l’interior de la cèl·lula 2K+. Això origina la diferència de potencial que hi ha entre l’interior (negatiu) i l’exterior (positiu) de les cèl·lules.
  • 43. 2. L’intercanvi de substàncies amb deformació de la membrana. Aquesta classe d’intercanvi tan sols es produeix en les cèl·lules heteròtrofes i transporta materials que no poden travessar la membrana per difussió o per transport actiu. Necessita energia i es realitza per: a) Endocitosi. La membrana engloba la partícula en un vacúol al seu voltant, que passa a l’interior de la cèl·lula. Al vacúol s’hi vessen els enzims dels lisosomes i es produeix la digestió, tot passant els nutrients obtinguts al citoplasma. Pot ser fagocitosi o pinocitosi b) Exocitosi. Les substàncies són englobades en vacúols i es vessen fora de la cèl·lula. Així s’expulsen les substàncies no digerides i els productes de secreció de la cèl·lula
  • 44. 3. L’osmosi es constitueix un cas especial de difusió. S’anomena osmosi la difusió de l’aigua a través d’una membrana amb permeabilitat selectiva, que permet el pas del líquid, però no de les substàncies dissoltes. Quan la membrana separa dues solucions ambi gual concentració de solut, no hi ha flux net d’aigua entre elles, i per això totes dues solucions són isotòniques. En el cas que la concentració sigui diferent, s’anomena hipotònica la de menys concentració i hipertònica la més concentrada. Com que els soluts no poden travessar la membrana, l’aigua es desplaça des de la solució hipotònica a la hipertònica, tendint a igualar les concentracions.
  • 45.  Les funcions de relación són les que permeten a la cèl·lula captar variacions en les condicions ambientals (estímuls) i elaborar respostes adequades per adaptar-se a les noves condicions. Les respostes de les cèl·lules als estímuls poden ser: a) Enquistament. Algunes cèl·lules, en condicions adverses, formen una coberta molt resistent i passen a un estat de vida latent fins que les condicions siguin favorables b) Tactismes. Moviments de les cèl·lules davant dels estímuls. Són positius quan dirigeixen la cèl·lula cap a l’estímul i negatius quan s’allunyen. Es produeixen com a resposta a estímuls mecànics, lluminosos, tèrmics o químics c) Moviment ameboide. Formació de prolongacions del citoplasma amb els quals la cèl·lula es desplaça i captura aliments. d) Moviment contràctil. Es presenta en cèl·lules que es contrauen en una direcció fixa gràcies a estructures intracel·lulars e) Moviment vibràtil. Moviment de cèl·lules que tenen cilis o flagels
  • 46.  La divisió cel·lular és el procés per mitjà el qual una cèl·lula es divideix en dues cèl·lules filles, que són idèntiques a la cèl·lula materna. Cadascuna hereta una còpia de la informació genètica de la cèl·lula mare.  En els organismes unicel·lulars, la divisió cel·lular augmenta el nombre d’individus de la població, mentre que en els pluricel·lulars és el procediment pel qual es produeix el creixement ila renovació dels teixits  Abans de cada divisió, el material genètic de la cèl·lula (dispers en el nucli) es transforma en els cromosomes, que es reparteixen equitativament entre les cèl·lules filles
  • 47.  Cada espècie conté un nombre caracterìstic de cromosomes en cadascuna de les seves cèl·lules.  Per exemple: cada cèl·lula humana conté 46 cromosomes (23 parells). La majoria d’animals i plantes tenen entre 10 i 50 cromosomes
  • 49.  Els cromosomes es presenten normalment en parelles.  En les cèl·lules somàtiques de les plantes i animals hi ha dos cromosomes de cada tipus, o cromosomes homòlegs (patern i matern), que contenen informació per als mateixos caràcters.  Les cèl·lules somàtiques tenen el nombre total de cromosomes de la seva espècie, o nombre diploide (2n). Els gàmetes només tenen un cromosoma de cada tipus, o nombre haploide (n)  En la fecundació, cada gàmeta aporta n cromosomes, de manera que l’òvul fecundat (zigot) conté el nombre diploide.
  • 50.  És la seqüència d’esdeveniments que trascorreb des del començament d’una divisió fins a l’inici de la següent.  Consta de 5 fases:  G1  S  G2  Mitosi  Citocinesi  Les tres primeres constitueixen la interfase.  La durada del cicle cel·lular depèn del tipus de cèl·lula i de factors externs, com temperatura o nutrients disponibles
  • 51.  Es produeix després de complementar-se les tres fases preparatòries: 1. Fase G1 (gap=interval). Període de creixement general de la cèl·lula i de duplicació d’org{nuls citoplasmàtics 2. Fase S (síntesi). Es produeix la duplicació de l’ADN i se sintetitzen moltes de les proteïnes cromosòmiques. 3. Fase G2. Els cromosomes acabats de duplicar estan dispersos en el nucli en forma de filaments de cromatina i comencen a condersar-se i a adoptar una forma compacta.
  • 52.  La divisió cel·lular comença amb la mitosi (divisió del nucli) i és seguida de la citocinesi (divisió del citoplasma).  La mitosi assegura que cada nova cèl·lula contingui el nombre i els tipus de cromosomes idèntics als de la cèl·lula mare  La citocinesi divideix la cèl·lula en dues de noves, cadascuna de les quals conté un nucli i la meitat del citoplasma i els orgànuls de la cèl·lula materna
  • 54.  Comença quan els filaments de cromatina comencen a condersar-se i formen els cromosomes. Els cromosomes tenen forma de bastó. Cadascun consta de dues subunitats idèntiques, o cromàtides, que van unides pel centròmer  Els dos parells de centríols emigren cap als pols oposats de la cèl·lula. Es formen uns microtúbuls que constitueixen el fus mitòtic. Les cromàtides es fixen a les fibres del fus per mitjà dels centròmers.  Es fragmenta la membrana nuclear i el nuclèol es va reduint fins que desapareix
  • 55.  Les cromàtides s’alineen en el pla equatorial de la cèl·lula. Els cromosomes són més visibles que en qualsevol altra etapa.  Es poden observar possibles anomalies cromosòmiques
  • 56.  Els centròmers es divideixen i cada cromàtida es converteix en un cromosoma independent. Alhora, els cromosomes emigren cap als pols oposats
  • 57.  Es torna a les condicions de la interfase. Els cromosomes es desenvolupen, desapareix el fus, es forma una nova membrana nuclear al voltant de cada joc cromosòmic i reapareix els nuclèols
  • 59.  És la divisió del citoplasma per formar dues cèl·lules filles i comença, generalment, dur ant la telofase.  En les cèl·lules animals es forma un solc superficial en el pla equatorial, que s’aprofundeix fins a separar el citplasma en dues cèl·lules filles, cadascuna amb un nucli complet  En les cèl·lules vegetals la separació de les dues cèl·lules es realitza per la formació d’una placa cel·lular. En el pla equatorial apareixen vesícules que es fusionen i formen un espai aplanat limitat per la membrana, la placa cel·lular, que s’estén fins a abastar la paret de la cèl·lula en divisió
  • 61.  És un tipus de divisió cel·lular que s’esdevé durant la formació de les cèl·lules reproductores, o gàmetes. Comprèn dues divisións cel·lulars: primera i segona divisió meiòtiques (meiosi I i meiosi II). Cada divisió inclou una profase, una metafase, una anafase i una telofase  Durant la meiosi I, els cromosomes homòlegs se separen i es distribueixen entre les cèl·lules formades  En la meiosi II, les cromàtides de cada cromosoma se separen i es distribueixen entre les cèl·lules filles
  • 62.  Profase I. Etapa més duradera. Els cromosomes homòlegs s’uneixen literalment per mitjà de la sinapsi: cada parell d’homòlegs està format per un cromosoma matern i un altre patern  La sinapsi origina l’agrupament de quatre cromàtides, formant una tètrada. El nombre de tètrades és igual al nombre cromosòmic haploide.  Durant la sinapsi, els cromosomes homòlegs s’enllacen entre si i es pot produir un intercanvi de material genètic entre ells, per mitjà de l’entrecreuament.
  • 63.  Metafase I. Les tètrades s’alineen al llarg de l’equador del fus mitòtic  Anafase I. Els cromosomes homòlegs se separen i es mouen a l’atzar cap als pols oposats, peró les cromàtides continuen unides pels seus centròmers  Telofase I. Els nuclis es reorganitzen, les cromàtides s’allarguen i, normalment, s’esdevé la citocinesi.
  • 65.  Profase II. No hi ha unió de cromosomes homòlegs  Metafase II. Els cromosomes s’alineen a l’equador del fus.  Anafase II. Els centròmers es trenquen i les cromàtides se separen i emigren cap als pols oposats  Telofase II. A cada pol se situa un cromosoma de cada tipus. Es formen les membranes nuclears, els cromosomes s’allarguen tot formant filaments de cromatina i es produeix la citocinesi
  • 67.  El resultat de la meiosi és: 1. Es produeixen dues divisions cel·lulars consecutives, sense que entre elles hi hagi duplicació de l’ADN. Es formen quatre cèl·lules amb la meitat de cromosomes de la cèl·lula original (haploides) Aquestes cèl·lules s’uneixen en la fecundació 2. Els gàmetes tenen noves combinacions de cromosomes. Els cromosomes homòlegs, matern i patern, es distribuerixen a l’atzar entre les quatre cèl·lules haploides. D’aquesta manera, cada gàmeta pot tenir un cromosoma determinat procedent de la mare o del pare.