ݺߣ

ݺߣShare a Scribd company logo

Programari Lliure: La casa EULA

•Download as ODP, PDF•
•
avillan
avillan

Conte per reflexionar sobre el Programari Lliure.

1 of 16
Download to read offline
La casa EULA
Imagina't que arribes a un nou país... Necessites un sostre per passar la nit.
Uns immigrants com tu t'animen a unir-te a ells: un cop de peu a una porta, i ja tens on dormir. Poc a poc aprens a desenvolupar-te. Les portes cauen sense esforç, les coses van bé.
Aprens aviat a esquivar el propietari.Tampoc és tan difícil, sembla com si no volgués veure't. Saps que no tens cap dret, però és divertit viure a l'aventura, canviant en grup de casa en casa, compartint tot.
Com en tots els contes, les coses no triguen a complicar-se. Un dia, pels motius que vulguis, necessites papers. Potser maduris i vulguis crear una família, potser per a alguna feina necessitis fer constar la teva adreça, o simplement estiguis cansat d'haver d'amagar-te del propietari. Vols una vivenda que sigui teva.
Tries una de les que ja coneixies. Estalvies per a l'entrada, vas al notari, signes sense quasi llegir un document de nom EULA. Què importa la lletra petita! És el teu primer dia com a propietari!
La casa no està malament; no és perfecta però compleix la seva funció, i t'acostumes als seus defectes, a les seves parets blaves... Estàs content amb la teva llar i el teu propietari (no pensis que és una mala persona, pot ser un tipus agradable).
El matí següent el tens a casa: “Vinc a veure si tot està bé”, diu. Pel seu compte renova la pintura de la façana, millora la calefacció... Per pocs diners t'ofereix blindar la porta (què curiós, penses, per què no l'haurà blindat ell abans?). Al dia següent torna, i a l'altre i a l'altre.
Una nit entren a casa teva per una porta del darrera que tu no coneixies i el propietari t'acusa de no cuidar bé el que és teu: “és la teva responsabilitat vigilar les portes del darrera de la vivenda que habites”. Inclús et sens culpable.
Però quan et molestes és quan et prohibeixen acollir els tesu antics col·legues d'aventures: - L'EULA diu que només tu pot habitar aquesta vivenda. - Com diu vostè? Que no puc convidar a casa meva a qui em doni la gana? - Casa teva? Aquesta casa no és teva: l'EULA només et dóna el dret a habitar-la. No podràs fer reformes i ningú més podrà utilitzar-la. Així són les coses, i així han de ser. És l'única manera que els propietaris continuem sent el sosteniment de la societat. O potser ets uns d'aquells fanàtics de les muntanyes que pretenen disposar a les seva voluntat de les cases?
El nostre protagonista mai havia sentit parlar de la gent de les muntanyes. Sentint-se enganyat i plena de frustració, va tenir curiositat i va decidir buscar-los. Sense saber per què venien a la seva ment imatges de xaboles habitades per sectaris il·luminats. Ja n'hi ha prou: seguia plantejnt-se la seva realitat des del punt de vista del propietari.
És el moment d'aturar aquesta narració i de preguntar-nos si podem ajudar al protagonista. Quines preguntes ha de fer en la seva visita al barri de les muntanyes? Haurà de visitar les cases, veure la seva evolució, les seves reformes. Aclarir què necessita realment.
Quan una vivenda serà acceptable i quan serà una xabola? Es preferible viure en una vivenda, potser pobre, de la qual ets enterament amo i que pots anar millorant amb el temps, o és preferible ser un okupa d'una casa aparentment luxosa sobre els defectes de la qual no podràs reclamar i que, el que és pitjor, no podràs compartir?
Hi ha tipus de sales o instal·lacins imprescindibles i que no estan disponibles a les cases de les muntanyes? o es tracta de luxes o d'hàbits, de què a unes els passadissos donen al menjador i a d'altres passen pels dormitoris?
Finalment, és veritat que l'única manera de què el sistema se sostingui i sigui rendible construir cases és amb regles com les que imposa el propietari del nostre conte?
Aquesta narració no ha acabat. Aquest conte és un començament. Debatem?

More Related Content

Programari Lliure: La casa EULA

  • 2. Imagina't que arribes a un nou país... Necessites un sostre per passar la nit.
  • 3. Uns immigrants com tu t'animen a unir-te a ells: un cop de peu a una porta, i ja tens on dormir. Poc a poc aprens a desenvolupar-te. Les portes cauen sense esforç, les coses van bé.
  • 4. Aprens aviat a esquivar el propietari.Tampoc és tan difícil, sembla com si no volgués veure't. Saps que no tens cap dret, però és divertit viure a l'aventura, canviant en grup de casa en casa, compartint tot.
  • 5. Com en tots els contes, les coses no triguen a complicar-se. Un dia, pels motius que vulguis, necessites papers. Potser maduris i vulguis crear una família, potser per a alguna feina necessitis fer constar la teva adreça, o simplement estiguis cansat d'haver d'amagar-te del propietari. Vols una vivenda que sigui teva.
  • 6. Tries una de les que ja coneixies. Estalvies per a l'entrada, vas al notari, signes sense quasi llegir un document de nom EULA. Què importa la lletra petita! És el teu primer dia com a propietari!
  • 7. La casa no està malament; no és perfecta però compleix la seva funció, i t'acostumes als seus defectes, a les seves parets blaves... Estàs content amb la teva llar i el teu propietari (no pensis que és una mala persona, pot ser un tipus agradable).
  • 8. El matí següent el tens a casa: “Vinc a veure si tot està bé”, diu. Pel seu compte renova la pintura de la façana, millora la calefacció... Per pocs diners t'ofereix blindar la porta (què curiós, penses, per què no l'haurà blindat ell abans?). Al dia següent torna, i a l'altre i a l'altre.
  • 9. Una nit entren a casa teva per una porta del darrera que tu no coneixies i el propietari t'acusa de no cuidar bé el que és teu: “és la teva responsabilitat vigilar les portes del darrera de la vivenda que habites”. Inclús et sens culpable.
  • 10. Però quan et molestes és quan et prohibeixen acollir els tesu antics col·legues d'aventures: - L'EULA diu que només tu pot habitar aquesta vivenda. - Com diu vostè? Que no puc convidar a casa meva a qui em doni la gana? - Casa teva? Aquesta casa no és teva: l'EULA només et dóna el dret a habitar-la. No podràs fer reformes i ningú més podrà utilitzar-la. Així són les coses, i així han de ser. És l'única manera que els propietaris continuem sent el sosteniment de la societat. O potser ets uns d'aquells fanàtics de les muntanyes que pretenen disposar a les seva voluntat de les cases?
  • 11. El nostre protagonista mai havia sentit parlar de la gent de les muntanyes. Sentint-se enganyat i plena de frustració, va tenir curiositat i va decidir buscar-los. Sense saber per què venien a la seva ment imatges de xaboles habitades per sectaris il·luminats. Ja n'hi ha prou: seguia plantejnt-se la seva realitat des del punt de vista del propietari.
  • 12. És el moment d'aturar aquesta narració i de preguntar-nos si podem ajudar al protagonista. Quines preguntes ha de fer en la seva visita al barri de les muntanyes? Haurà de visitar les cases, veure la seva evolució, les seves reformes. Aclarir què necessita realment.
  • 13. Quan una vivenda serà acceptable i quan serà una xabola? Es preferible viure en una vivenda, potser pobre, de la qual ets enterament amo i que pots anar millorant amb el temps, o és preferible ser un okupa d'una casa aparentment luxosa sobre els defectes de la qual no podràs reclamar i que, el que és pitjor, no podràs compartir?
  • 14. Hi ha tipus de sales o instal·lacins imprescindibles i que no estan disponibles a les cases de les muntanyes? o es tracta de luxes o d'hàbits, de què a unes els passadissos donen al menjador i a d'altres passen pels dormitoris?
  • 15. Finalment, és veritat que l'única manera de què el sistema se sostingui i sigui rendible construir cases és amb regles com les que imposa el propietari del nostre conte?
  • 16. Aquesta narració no ha acabat. Aquest conte és un començament. Debatem?