ݺߣ

ݺߣShare a Scribd company logo

Restes arquitectòniques romanes

•Download as DOC, PDF•
•
A
Ainoaim
1 of 9
Download to read offline
Nota important: en cas d’haver d’explicar qualsevol dels següents monuments romans, caldria fer també l’explicació corresponent al prototipus de monument: en el cas del teatre parlar de les seves parts, en el cas dels aqüeductes, parlar de les seves funcions, etc. AQÜEDUCTE SANT JAUME DELS DOMENYS Conegut també com Aqüeducte dels Arcs perquè està a prop de la masia dels Arcs, al Baix Penedès, és un a aqüeducte d'època tardo-romana (segle IV o V). Es mantenen dempeus tres trams, un grup de tres arcs de 12,7 metres, un arc solitari, i un altre grup de dos arcs, que fa 8,7 metres. L'alçada de l'aqüeducte és d'uns 4 metres. Està construït a base de pedra del país lligada amb morter. Sembla que servia per abastir d'aigua una gran vil·la romana situada on ara hi ha la masia dels Arcs. Té un especial interès donada l'escassetat de restes d'aquest tipus a Catalunya. AQÜEDUCTE DE SEGÒVIA L'Aqüeducte de Segòvia és una construcció romana de la segona meitat del s. I dC i principis del s. II dc, a l’època dels emperadors Vespasià i Trajà. Transporta l'aigua del río Frío a la ciutat de Segòvia. L'any 1985 fou nomenat, juntament amb el casc històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb arcs senzills de mig punt que condueixen l'aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom d'El Caserón, on s'emmagatzemava l'aigua. Posteriorment, un canal transporta l'aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dos monumentals fileres d'arcs superposats. Consta d'una longitud de 728 metres i una altura màxima de 28 metres i mig, als quals, a més, s'han de sumar a prop de 6 metres de fonaments en el tros principal. Consta d'una doble arcada, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l'aqüeducte.
A la part superior dels arcs es troba el canal que transporta l'aigua fins a la ciutat. L'elaboració de l'aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats com a enginyers dels romans, i malgrat tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques tan ciclòpies com en aquest cas. Aquest magnífic monument s'ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, a causa de la grandesa de l'estructura, i la seva eficàcia queda demostrada pel fet que encara al s. XX continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es va dur a terme durant l’època dels Reis Catòlics (s. XV) quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l'obra original. En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració. VIA AUGUSTA (VIA ANNIA O RAMAL DEL CAPSACOSTA) La Via Augusta fou una via romana que comunicava Roma amb les Columnes d'Hèrcules (l'estret de Gibraltar), i transcorria per tota la costa mediterrània d'Hispània, travessant els Alps marítims i els Pirineus. Va rebre la denominació definitiva per l'emperador August, arran de les reparacions que es van portar a terme sota el seu imperi, entre els anys 8 i 2 aC, que la van convertir en la calçada més llarga (aprox 1.500km) i l’eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana ja que era una important via de comunicacions i comerç entre les ciutats i províncies i els ports del Mediterrani. Al llarg de la seva història va rebre diferents noms, entre ells els de Via Hercúlia (o Via Heràclia), Camí d'Anníbal, etc. Diversos ciutats i poblaments de l'època romana havien sorgit sobre el traçat de la via augusta. A algunes ciutats com ara Barcino s'hi arribava mitjançant ramals o vies secundàries. De sud a nord, entre altres, aquests topònims als quals es pot atribuir un centre de poblament actual entre parèntesi: • Gades (Cadis) • Corduba (Còrdova) • Carthago Nova (Cartagena)
• Valentia (València) • Saguntum (Sagunt) • Tarraco (Tarragona) • Gerunda (Girona). Les primeres referències de la via Heraclea, que és la precedent de la via Augusta, són del s. VI aC. Sembla ser que no tot el seu tram era arran de costa, sinó que al sud d'Espanya seguiria per les terres de l'interior de l'actual Andalusia fins arribar a Cadis. Durant la primera meitat del s. II aC, la via fou mesurada i senyalitzada amb mil·liaris que indicaven les milles (una milla romana equival a 1.481 m). Aquest arranjament va ser amb l'objectiu de facilitar la circulació de l'exèrcit invasor. És a dir, els exèrcits romans havien utilitzat la via Heraclea (la ibèrica) per arribar cap a Tarragona i a l'Ebre. Diverses ciutats conserven restes del seu traçat, que segueix aproximadament el de l'actual autopista AP-7. N'hi ha un tram força llarg visible al municipi d'el Perelló (Baix Ebre). L'arc de Berà està situat sobre aquesta via que passava per sota. A Barcelona duu el mateix nom un dels carrers principals de Sarrià - Sant Gervasi, que uneix l'Avinguda Diagonal amb els túnels de Vallvidrera. A Tarragona duu el nom de Via Augusta el carrer que dóna entrada a la ciutat per l'est, per on passava la carretera de Barcelona (N-340) abans de construïr-se la carretera de circumval·lació. EL RAMAL DEL CAPSACOSTA El Ramal del Capsacosta (per als romans denominada Via Annia) era un ramal de la via Augusta. Era un camí que servia des de temps remots com a pas i comunicació natural entre les terres de la Plana de l’Empordà, La Garrotxa, El Ripollès i El Vallespir. Des de Figueres entrava cap a la zona de muntanya i després de travesar la vall de Bianya s’aixecava cap al Capsacosta i seguia cap la Gàl.lia formant ja part de la via Augusta. En època moderna va continuar essent una artèria important per comunicar aquestes terres i en els s. XVII fins a principis del XIX va tenir un paper importantíssim en les incursions militars franceses. Totes les restes que en queden estan a la vall de Bianya. És considerat un dels jaciments arquitectònics més importants de Catalunya ja que el tram conservat arriba als 7,5 km de longitud.
VIA DE LA PLATA La Vía de la Plata és una antiga via de comunicació romana que travessa de sud a nord part de l’oest d’ España, des de Mèrida fins a Astorga (Castella i Lleó). Dos mil anys després segueix essent una de les principals vies de comunicació que vertebren l’occident espanyol. Si bé el seu origen és incert, sembla que la ruta existia ja en època republicana ja que facilità els moviments de les tropes romanes que s’interessaren en la conquesta del nord peninsular. Sigui com sigui, està clar que per als pobles hispans, fou una important via romana, juntament amb la Via Augusta. Amb la seva evolució, a mesura que la conquesta cristiana de la península avançava cap al sud, la Via de la Plata es convertí en un camí de peregrinació cap a Santiago de Compostela des del sud, ús que encara és vigent. La idoneïtat del traçat de la Via de la Plata explica que, ja en època contemporània, el recorregut de la carretera N-630, eix principal de comunicació de l’oest peninsular, en línies generals segueixi el seu traçat. Actualment encara queden bastants trams amb restes visibles de la via. Alguns miliards han estan estudiats i catalogats, de manera que s’han pogut confirmar trams concrets del recorregut. Des de finals del segle XX, la Via de la Plata és objecte de revalorització turística i cultural. De fet, alguns dels nuclis que travessa estan considerats Patrimoni de la Humanitat com Mérida, Cáceres o Salamanca. A més, són nombrosos els vestigis arquitectònics d'època romana que podem trobar al llarg de la via. PONT DE MARTORELL El Puente del Diable és un pont situat entre les localitats catalanes de Martorell i Castellbisbal, sobre el riu Llobregat. És una reconstrucció de l’any 1963 d’un pont gòtic del 1295, sobre una base romana. El Museu Municipal Vicenç Ros és el responsable de la seva conservació.
D’una longitud aproximada de 130 metres, formava part de la via Augusta i fou construït cap el 10 a.C. De l’època romana es conserven els contraforts amb inscripcions de les legions i un Arc Triunfal honorífic a la part esquerra. El pont fou destruït pel riu i fou reconstruït el 1143. El 1283 fou reconstruït com a pont gòtic, amb arcs ogivals o en punta, per evitar els efectes de les riades. PONT D’ ALCÀNTARA El Pont d’Alcàntara és un pont romà construït el s. II dC. Creua el riu Tajo i consta de 6 arcs de desigual alçada. Segons una inscripció trobada el centre del pont, fou una construcció dedicada en honor a l’emperador Trajà, nascut a Hispània. En una altra inscripció es deixa constància que el seu enginyer fou Cai Juli Làcer. El 1213 va ser parcialment destruït per primer cop pels musulmans. Una de les restauracions data del s.XVI, tal com es va gravar a l’escut imperial que corona l’arc de triomf situat al centre del pont. PONT DE SALAMANCA Pont robust i resistent que travessa el riu Tormes. Formava part del recorregut de la Via de la Plata que unia Mèrida i Astorga. Els 15 arcs més pròxims a la ciutat de Salamanca són completament romans, del s. IdC. La resta foren reconstruïts durant el s. XVI perquè havien estat danyats per les pujades del riu. A l’entrada hi trobem una escultura d’un porc d’origen celta i una de bronze de Lazarillo de Tormes acompanyat del seu primer amo cec al qual va servir. MURALLES DE GIRONA http://www.pedresdegirona.com/Castella/muralles_0_es.htm
MURALLES DE LUGO Les muralles romanes de Lugo rodegen el casc històric de la ciutat gallega. Es construí el s.IaC en nom de l’emperador August i ha perdurat fins l’actualitat amb escasses reformes. La muralla té una longitud d’aproximadament 2km, una amplada de murs d’entre 4 i 7m, i consta de 85 poderoses torres que delimiten el casc antic històric de la ciutat, considerant-se actualment una important font de riquesa turística i un monument integrat a l’estructura urbana. Les seves deu portes (cinc d’originals i cinc més afegides posteriorment) realitzen la funció d’unir una part de la ciutat amb l’altra, ja sigui a peu o amb cotxe, i el seu passeig de ronda és ja un carrer molt recorregut pels vianants. L’accés al camí de ronda es feia a través de les escales que hi havia a les torres, rehabilitades posteriorment. De totes maneres, aquestes escales no arribaven a nivell de terra, cosa que obligava a utilitzar escales mòbils per accedir al primer esgraó. Aquestes últimes es retiraven en cas que es volgués prohibir l’accés a les escales de les torres. Actualment, per accedir al camí de ronda s’utilitzen sis escales exteriors als murs i una rampa, ambdues construccions datades del s. XVIII. La muralla fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2000. Es considera la més ben conservada de les muralles romanes ubicades a la Península Ibèrica ja que les modificacions que ha rebut no han canviat substancialment el seu aspecte original, que seguia les directrius de l’enginyer romà Vitrubi. El traçat de la construcció continua estant envoltat de misteri ja que deixava fora importants nuclis residencials i, en canvi, protegia zones inhabitades. L’estructura defensiva de la muralla estava formada pel fossat (d’uns 20m d’ample i 4 de fons) i per l’intervallum, espai entre la muralla i les edificacions urbanes que amb el pas del temps va acabar essent un espai ocupat per edificacions.
MURALLA ROMANA D’ASTORGA (CATILLA I LLEÓ) La muralla d’Astorga, d’uns 2km de llarg, rodeja el casc antic de la ciutat d’Astorga, a la província de Castella i Lleó. La ciutat fou fundada en temps d’August amb el nom d’Asturica Augusta i fou dotada per un mur defensiu que fou aterrat el s IdC. Els. III- IV dC, per la inestabilitat que es va produir a finals de l’Imperi, es construí un nou mur que ha perdurat fins avui, tot i que ha estat subjecte a nombroses reformes i restauracions, sobretot a l’època medieval. De les antigues portes no en queda cap dempeus, tot i que es conserven en la nomenclatura dels carrers de la ciutat moderna. EL TEATRE ROMÀ DE CARTAGENA El teatre romà de Cartagena fou construït a finals del s. I aC, durant el regnat de Cèsar August, a la ciutat de Carthago Nova, colònia romana des del 44aC, durant un ambiciós pla de romanització i urbanització de la ciutat. La ciutat ja comptava amb un amfiteatre d’època republicana i amb aquest pla, l’emperador la dota també d’un gran fòrum i d’un teatre de grans dimensions. El mateix emperador va dedicar la construcció als seus néts, tal com es pot observar als dintells de les entrades orientals i occidentals. Tenia capacitat per uns sis mil espectadors i un diàmetre de la cavea és de 87,6 metres, un dels més grans de la Hispània romana. Segueix el model arquitectònic proposat per Vitrubio: • Front escènic amb doble columnata de columnes de capitell de màrmol blanc. • Orchestra: semicercle davant l’escena, on seien les autoritats. • Cavea: graderia on seien els espectadors segons el seu rang social.
• Proscenio: espai davant l’escena. • Pòrtic darrera l’escena: pati porticat a darrera l’escena. Es va utilitzar fins el s. IIIdC. A partir de llavors fou subjecte a diversos canvis. Es va descobrir el 1988 i un rigurós treball arqueològic ha permès treure’l a la llum. A partir de llavors s’han dut a terme intensos treballs de restauració que han deixat clar quins eren els materials originals i quins els materials nous. TEATRE ROMÀ DE CLÚNIA El Teatre romà de Clúnia Sulpicia, és un teatre construït a la Colònia Clúnia Sulpicia, a la província d’Hispània Citerior. Actualment es troba a la província de Burgos. La seva construcció es va dur a terme sota el mandat de l’emperador Tiberi per monumentalitzar la ciutat més important de la conca del Duero. El teatre, excavat a la roca, va atenir una capacitat de 10.000 espectadors, un dels més grans d’Hispània. Va servir sobretot com a escenari per als actors teatrals del període clàssic. La seva recuperació ha estat mereixedora de premis i elogis pel fet d’haver-se efectuat de manera molt respectuosa vers el mateix monument i vers el paisatge en general. Actualment està essent escenari de representacions diverses. TEATRE ROMÀ DE SAGUNT El teatre romà de Sagunt fou edificat vers l’any 50 dC, a la població de Sagunt (València) i fou reconstruït a mitjan del s. III dC. Així doncs, algunes de les parts conservades no són les originals. L’anell exterior, per exemple, va ser afegit a la cavea per millorar la circulació del públic fins a la part més alta de la graderia. A més, ceràmiques i altres elements decoratius, confirmen una aportació més tardana al monument.
TEATRE ROMÀ D’ITÀLICA El Teatre romà d’Itàlica fou construït a la que fou la primera ciutat romana a Hispània, Itàlica, situada a l’actual província de Sevilla i fundada el 206 aC. El teatre fou construït entre els segles IaC i IdC. Es va utilitzar fins aproximadament el s. VdC i posteriorment fou afectat per riades del riu Guadalquivir. Descobertes les ruïnes, es va restaurar en diverses ocasions i actualment és la seu del Festival de Teatre d’Itàlica. La seva capacitat era de 3.000 espectadors, i era escenari, com la majoria de teatres romans, d’obres de comèdia, tragèdia i mim. Excepcionalment també s’hi feien representacions musicals i, fins i tot, algun acte religiós, especialment els relacionats amb el culte a l’emperador.

More Related Content

Restes arquitectòniques romanes

  • 1. Nota important: en cas d’haver d’explicar qualsevol dels següents monuments romans, caldria fer també l’explicació corresponent al prototipus de monument: en el cas del teatre parlar de les seves parts, en el cas dels aqüeductes, parlar de les seves funcions, etc. AQÜEDUCTE SANT JAUME DELS DOMENYS Conegut també com Aqüeducte dels Arcs perquè està a prop de la masia dels Arcs, al Baix Penedès, és un a aqüeducte d'època tardo-romana (segle IV o V). Es mantenen dempeus tres trams, un grup de tres arcs de 12,7 metres, un arc solitari, i un altre grup de dos arcs, que fa 8,7 metres. L'alçada de l'aqüeducte és d'uns 4 metres. Està construït a base de pedra del país lligada amb morter. Sembla que servia per abastir d'aigua una gran vil·la romana situada on ara hi ha la masia dels Arcs. Té un especial interès donada l'escassetat de restes d'aquest tipus a Catalunya. AQÜEDUCTE DE SEGÒVIA L'Aqüeducte de Segòvia és una construcció romana de la segona meitat del s. I dC i principis del s. II dc, a l’època dels emperadors Vespasià i Trajà. Transporta l'aigua del río Frío a la ciutat de Segòvia. L'any 1985 fou nomenat, juntament amb el casc històric de la ciutat de Segòvia, Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’aqüeducte comença a prop del Palau de la Granja amb arcs senzills de mig punt que condueixen l'aigua fins a la cisterna coneguda amb el nom d'El Caserón, on s'emmagatzemava l'aigua. Posteriorment, un canal transporta l'aigua fins a una segona torre, i en arribar a la plaça de Díaz Sanz comencen a formar-se dos monumentals fileres d'arcs superposats. Consta d'una longitud de 728 metres i una altura màxima de 28 metres i mig, als quals, a més, s'han de sumar a prop de 6 metres de fonaments en el tros principal. Consta d'una doble arcada, la inferior formada per 119 arcs de mig punt diferents segons les adaptacions al terreny, i la superior de 44 arcs que constitueixen el nucli central de l'aqüeducte.
  • 2. A la part superior dels arcs es troba el canal que transporta l'aigua fins a la ciutat. L'elaboració de l'aqüeducte de tan grans dimensions ens fa veure les grans capacitats com a enginyers dels romans, i malgrat tot això mai no obliden la importància estètica que ha de tenir un element de característiques tan ciclòpies com en aquest cas. Aquest magnífic monument s'ha mantingut en bon estat de conservació, sense grans transformacions, a causa de la grandesa de l'estructura, i la seva eficàcia queda demostrada pel fet que encara al s. XX continués exercint la seva funció original. La primera obra de reconstrucció es va dur a terme durant l’època dels Reis Catòlics (s. XV) quan es reedificaren 36 arcs respectant al màxim l'obra original. En l'actualitat, l'estat de deteriorament de la pedra per la contaminació atmosfèrica ha estat tan alarmant que l'Estat ha hagut de protegir-lo mitjançant un minuciós procés de restauració. VIA AUGUSTA (VIA ANNIA O RAMAL DEL CAPSACOSTA) La Via Augusta fou una via romana que comunicava Roma amb les Columnes d'Hèrcules (l'estret de Gibraltar), i transcorria per tota la costa mediterrània d'Hispània, travessant els Alps marítims i els Pirineus. Va rebre la denominació definitiva per l'emperador August, arran de les reparacions que es van portar a terme sota el seu imperi, entre els anys 8 i 2 aC, que la van convertir en la calçada més llarga (aprox 1.500km) i l’eix principal de la xarxa viària de la Hispània romana ja que era una important via de comunicacions i comerç entre les ciutats i províncies i els ports del Mediterrani. Al llarg de la seva història va rebre diferents noms, entre ells els de Via Hercúlia (o Via Heràclia), Camí d'Anníbal, etc. Diversos ciutats i poblaments de l'època romana havien sorgit sobre el traçat de la via augusta. A algunes ciutats com ara Barcino s'hi arribava mitjançant ramals o vies secundàries. De sud a nord, entre altres, aquests topònims als quals es pot atribuir un centre de poblament actual entre parèntesi: • Gades (Cadis) • Corduba (Còrdova) • Carthago Nova (Cartagena)
  • 3. • Valentia (València) • Saguntum (Sagunt) • Tarraco (Tarragona) • Gerunda (Girona). Les primeres referències de la via Heraclea, que és la precedent de la via Augusta, són del s. VI aC. Sembla ser que no tot el seu tram era arran de costa, sinó que al sud d'Espanya seguiria per les terres de l'interior de l'actual Andalusia fins arribar a Cadis. Durant la primera meitat del s. II aC, la via fou mesurada i senyalitzada amb mil·liaris que indicaven les milles (una milla romana equival a 1.481 m). Aquest arranjament va ser amb l'objectiu de facilitar la circulació de l'exèrcit invasor. És a dir, els exèrcits romans havien utilitzat la via Heraclea (la ibèrica) per arribar cap a Tarragona i a l'Ebre. Diverses ciutats conserven restes del seu traçat, que segueix aproximadament el de l'actual autopista AP-7. N'hi ha un tram força llarg visible al municipi d'el Perelló (Baix Ebre). L'arc de Berà està situat sobre aquesta via que passava per sota. A Barcelona duu el mateix nom un dels carrers principals de Sarrià - Sant Gervasi, que uneix l'Avinguda Diagonal amb els túnels de Vallvidrera. A Tarragona duu el nom de Via Augusta el carrer que dóna entrada a la ciutat per l'est, per on passava la carretera de Barcelona (N-340) abans de construïr-se la carretera de circumval·lació. EL RAMAL DEL CAPSACOSTA El Ramal del Capsacosta (per als romans denominada Via Annia) era un ramal de la via Augusta. Era un camí que servia des de temps remots com a pas i comunicació natural entre les terres de la Plana de l’Empordà, La Garrotxa, El Ripollès i El Vallespir. Des de Figueres entrava cap a la zona de muntanya i després de travesar la vall de Bianya s’aixecava cap al Capsacosta i seguia cap la Gàl.lia formant ja part de la via Augusta. En època moderna va continuar essent una artèria important per comunicar aquestes terres i en els s. XVII fins a principis del XIX va tenir un paper importantíssim en les incursions militars franceses. Totes les restes que en queden estan a la vall de Bianya. És considerat un dels jaciments arquitectònics més importants de Catalunya ja que el tram conservat arriba als 7,5 km de longitud.
  • 4. VIA DE LA PLATA La Vía de la Plata és una antiga via de comunicació romana que travessa de sud a nord part de l’oest d’ España, des de Mèrida fins a Astorga (Castella i Lleó). Dos mil anys després segueix essent una de les principals vies de comunicació que vertebren l’occident espanyol. Si bé el seu origen és incert, sembla que la ruta existia ja en època republicana ja que facilità els moviments de les tropes romanes que s’interessaren en la conquesta del nord peninsular. Sigui com sigui, està clar que per als pobles hispans, fou una important via romana, juntament amb la Via Augusta. Amb la seva evolució, a mesura que la conquesta cristiana de la península avançava cap al sud, la Via de la Plata es convertí en un camí de peregrinació cap a Santiago de Compostela des del sud, ús que encara és vigent. La idoneïtat del traçat de la Via de la Plata explica que, ja en època contemporània, el recorregut de la carretera N-630, eix principal de comunicació de l’oest peninsular, en línies generals segueixi el seu traçat. Actualment encara queden bastants trams amb restes visibles de la via. Alguns miliards han estan estudiats i catalogats, de manera que s’han pogut confirmar trams concrets del recorregut. Des de finals del segle XX, la Via de la Plata és objecte de revalorització turística i cultural. De fet, alguns dels nuclis que travessa estan considerats Patrimoni de la Humanitat com Mérida, Cáceres o Salamanca. A més, són nombrosos els vestigis arquitectònics d'època romana que podem trobar al llarg de la via. PONT DE MARTORELL El Puente del Diable és un pont situat entre les localitats catalanes de Martorell i Castellbisbal, sobre el riu Llobregat. És una reconstrucció de l’any 1963 d’un pont gòtic del 1295, sobre una base romana. El Museu Municipal Vicenç Ros és el responsable de la seva conservació.
  • 5. D’una longitud aproximada de 130 metres, formava part de la via Augusta i fou construït cap el 10 a.C. De l’època romana es conserven els contraforts amb inscripcions de les legions i un Arc Triunfal honorífic a la part esquerra. El pont fou destruït pel riu i fou reconstruït el 1143. El 1283 fou reconstruït com a pont gòtic, amb arcs ogivals o en punta, per evitar els efectes de les riades. PONT D’ ALCÀNTARA El Pont d’Alcàntara és un pont romà construït el s. II dC. Creua el riu Tajo i consta de 6 arcs de desigual alçada. Segons una inscripció trobada el centre del pont, fou una construcció dedicada en honor a l’emperador Trajà, nascut a Hispània. En una altra inscripció es deixa constància que el seu enginyer fou Cai Juli Làcer. El 1213 va ser parcialment destruït per primer cop pels musulmans. Una de les restauracions data del s.XVI, tal com es va gravar a l’escut imperial que corona l’arc de triomf situat al centre del pont. PONT DE SALAMANCA Pont robust i resistent que travessa el riu Tormes. Formava part del recorregut de la Via de la Plata que unia Mèrida i Astorga. Els 15 arcs més pròxims a la ciutat de Salamanca són completament romans, del s. IdC. La resta foren reconstruïts durant el s. XVI perquè havien estat danyats per les pujades del riu. A l’entrada hi trobem una escultura d’un porc d’origen celta i una de bronze de Lazarillo de Tormes acompanyat del seu primer amo cec al qual va servir. MURALLES DE GIRONA http://www.pedresdegirona.com/Castella/muralles_0_es.htm
  • 6. MURALLES DE LUGO Les muralles romanes de Lugo rodegen el casc històric de la ciutat gallega. Es construí el s.IaC en nom de l’emperador August i ha perdurat fins l’actualitat amb escasses reformes. La muralla té una longitud d’aproximadament 2km, una amplada de murs d’entre 4 i 7m, i consta de 85 poderoses torres que delimiten el casc antic històric de la ciutat, considerant-se actualment una important font de riquesa turística i un monument integrat a l’estructura urbana. Les seves deu portes (cinc d’originals i cinc més afegides posteriorment) realitzen la funció d’unir una part de la ciutat amb l’altra, ja sigui a peu o amb cotxe, i el seu passeig de ronda és ja un carrer molt recorregut pels vianants. L’accés al camí de ronda es feia a través de les escales que hi havia a les torres, rehabilitades posteriorment. De totes maneres, aquestes escales no arribaven a nivell de terra, cosa que obligava a utilitzar escales mòbils per accedir al primer esgraó. Aquestes últimes es retiraven en cas que es volgués prohibir l’accés a les escales de les torres. Actualment, per accedir al camí de ronda s’utilitzen sis escales exteriors als murs i una rampa, ambdues construccions datades del s. XVIII. La muralla fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2000. Es considera la més ben conservada de les muralles romanes ubicades a la Península Ibèrica ja que les modificacions que ha rebut no han canviat substancialment el seu aspecte original, que seguia les directrius de l’enginyer romà Vitrubi. El traçat de la construcció continua estant envoltat de misteri ja que deixava fora importants nuclis residencials i, en canvi, protegia zones inhabitades. L’estructura defensiva de la muralla estava formada pel fossat (d’uns 20m d’ample i 4 de fons) i per l’intervallum, espai entre la muralla i les edificacions urbanes que amb el pas del temps va acabar essent un espai ocupat per edificacions.
  • 7. MURALLA ROMANA D’ASTORGA (CATILLA I LLEÓ) La muralla d’Astorga, d’uns 2km de llarg, rodeja el casc antic de la ciutat d’Astorga, a la província de Castella i Lleó. La ciutat fou fundada en temps d’August amb el nom d’Asturica Augusta i fou dotada per un mur defensiu que fou aterrat el s IdC. Els. III- IV dC, per la inestabilitat que es va produir a finals de l’Imperi, es construí un nou mur que ha perdurat fins avui, tot i que ha estat subjecte a nombroses reformes i restauracions, sobretot a l’època medieval. De les antigues portes no en queda cap dempeus, tot i que es conserven en la nomenclatura dels carrers de la ciutat moderna. EL TEATRE ROMÀ DE CARTAGENA El teatre romà de Cartagena fou construït a finals del s. I aC, durant el regnat de Cèsar August, a la ciutat de Carthago Nova, colònia romana des del 44aC, durant un ambiciós pla de romanització i urbanització de la ciutat. La ciutat ja comptava amb un amfiteatre d’època republicana i amb aquest pla, l’emperador la dota també d’un gran fòrum i d’un teatre de grans dimensions. El mateix emperador va dedicar la construcció als seus néts, tal com es pot observar als dintells de les entrades orientals i occidentals. Tenia capacitat per uns sis mil espectadors i un diàmetre de la cavea és de 87,6 metres, un dels més grans de la Hispània romana. Segueix el model arquitectònic proposat per Vitrubio: • Front escènic amb doble columnata de columnes de capitell de màrmol blanc. • Orchestra: semicercle davant l’escena, on seien les autoritats. • Cavea: graderia on seien els espectadors segons el seu rang social.
  • 8. • Proscenio: espai davant l’escena. • Pòrtic darrera l’escena: pati porticat a darrera l’escena. Es va utilitzar fins el s. IIIdC. A partir de llavors fou subjecte a diversos canvis. Es va descobrir el 1988 i un rigurós treball arqueològic ha permès treure’l a la llum. A partir de llavors s’han dut a terme intensos treballs de restauració que han deixat clar quins eren els materials originals i quins els materials nous. TEATRE ROMÀ DE CLÚNIA El Teatre romà de Clúnia Sulpicia, és un teatre construït a la Colònia Clúnia Sulpicia, a la província d’Hispània Citerior. Actualment es troba a la província de Burgos. La seva construcció es va dur a terme sota el mandat de l’emperador Tiberi per monumentalitzar la ciutat més important de la conca del Duero. El teatre, excavat a la roca, va atenir una capacitat de 10.000 espectadors, un dels més grans d’Hispània. Va servir sobretot com a escenari per als actors teatrals del període clàssic. La seva recuperació ha estat mereixedora de premis i elogis pel fet d’haver-se efectuat de manera molt respectuosa vers el mateix monument i vers el paisatge en general. Actualment està essent escenari de representacions diverses. TEATRE ROMÀ DE SAGUNT El teatre romà de Sagunt fou edificat vers l’any 50 dC, a la població de Sagunt (València) i fou reconstruït a mitjan del s. III dC. Així doncs, algunes de les parts conservades no són les originals. L’anell exterior, per exemple, va ser afegit a la cavea per millorar la circulació del públic fins a la part més alta de la graderia. A més, ceràmiques i altres elements decoratius, confirmen una aportació més tardana al monument.
  • 9. TEATRE ROMÀ D’ITÀLICA El Teatre romà d’Itàlica fou construït a la que fou la primera ciutat romana a Hispània, Itàlica, situada a l’actual província de Sevilla i fundada el 206 aC. El teatre fou construït entre els segles IaC i IdC. Es va utilitzar fins aproximadament el s. VdC i posteriorment fou afectat per riades del riu Guadalquivir. Descobertes les ruïnes, es va restaurar en diverses ocasions i actualment és la seu del Festival de Teatre d’Itàlica. La seva capacitat era de 3.000 espectadors, i era escenari, com la majoria de teatres romans, d’obres de comèdia, tragèdia i mim. Excepcionalment també s’hi feien representacions musicals i, fins i tot, algun acte religiós, especialment els relacionats amb el culte a l’emperador.