ݺߣ

ݺߣShare a Scribd company logo

sintaxi

•
•
Aida Bertran
Aida Bertran

merda de treball ;)

1 of 3
L’ÚLTIM CAS D’EN ROGER SALA Era diumenge a la tarda estava tirada al sofà quan va sonar el mòbil. Era la meva mare que volia parlar amb mi sobre un assumpte secret. La paraula “assumpte secret” em va recordar quan el meu pare de petita em deia que ell era el típic agent de policia de pel·lícula i tenia missions “secretes”. Però el meu pare va morir l’any passat i per tant segurament no tindria res a beure. Em vaig presentar a as de la meva mare a les sis de la tarda. Vaig obrir la porta i vaig anar directament a la sala d’estar que es on ma mare passa les tardes normalment i efectivament allí i era. Quan em va veure entrar va apagar la televisió, es va aixecar va agafar un sobre de la taula que ja era obert i me’l va entregar sense dir-me res. Anava dirigit al meu pare. El vaig obrir i deia algú semblant a: “ Dimecres 5 d ‘Agost a les 8.00h a l’hotel Palace”. Ni un sol nom ni una sola direcció. A més quan li vaig donar la volta al full vaig llegir: “ Ves-hi sol, no truquis a la policia”. Això era absurd el meu pare era un agent de policia. Vaig mirar a la meva mare i ella em digué: “truquem a la policia?”. No, realment no creia que aquesta fos la millor solució. A més per a saber la adreça del meu pare bé l’havia de conèixer per tant eren amics, però no molt coneguts ja que aquet no s’ha assabentat que mon pare ja no volta amb el vius. I si hi anava jo? Vaig dir-li-ho a ella però no li va fer pas molta gràcia però no em va dir pas que no. Però si que em va dir que si sobretot passava alguna cosa que truques a la policia i o expliques tot. En certa manera la meva mare em feia un poc de pena ja que ja era una persona gran i estava sola tot i que cada Dissabte portava els meus fills a passar la tarda amb ella. El meu marit aquets mesos d’estiu estava treballant a l’estranger i jo tenia vacances. Així que vaig decidir que li deixaria a la meva mare en Pau i la Lluïsa els meus dos fills una temporada per dedicar-me al tema aquet de la carta plenament. El primer que vaig fer va ser anar al antic escriptori del meu pare. No se realment que és el que buscava però el vaig remenar tot per veure si en treia alguna cosa. Vaig trobar algunes cartes semblants a aquesta que duia a les mans però no em van cridar pas l’atenció. Després vaig trobar un àlbum de fotografies de molts dels casos que havia dut a terme. Del seu escriptori no en vaig treure res. Vaig tornar a cas sobre les vuit. El dia següent vaig decidir que aniria a visitar aquet hotel Palace. L’hotel Palace era un hotel de quatre estrelles tampoc cap meravella però almenys el client del meu pare no tenia mal gust. Vaig entrar-hi per fer-hi un cop d’ull. Al entrar a la sala de recepció hi havia molts sofàs i l’home de recepció tenia pinta de estar distret. Era un home jove d’ hauria tenir uns trenta anys no gaires menys que jo. Avui era Dilluns vaig pensar que ja podia ingressar a l’hotel em vaig acostar a la taula de recepció i efectivament l’home estava distret perquè ni em va veure passar pel seu davant. Vaig ingressar amb el nom de Roger Sala. L’home de recepció em va mirar malament però no digué res. Roger Sala era el nom del meu pare. Vaig anar a la meva habitació que estava a al cinquena planta porta 528. Hi havia unes cinc plantes amb unes 40 o 50 habitacions. El primer que vaig fer va ser anar a casa meva on ja no hi havia ningú perquè els meus fills ja eren a casa la meva mare.Vaig preparar un maleta per a una setmana de roba i poca cosa més. El dimarts no vaig fer res més que voltar per l’hotel per a conèixer-me’l tan sols una mica. Ja érem a Dimecres i segons el paper a les 8.h suposo que del mati vindria el meu suposat client però jo na sabia on esperar-lo ni tampoc sabia a qui preguntar perquè no coneixia el seu nom i segurament a ell tampoc. Així que vaig decidir que esmorzaria d’hora i m’esperaria a la meva habitació i deixaria que em busques ell/a. Més o menys a les 8 hores del matí van trucar a la porta però no la vaig obrir ja que vaig veure un full blanc colar-se per sota la porta per tan vaig sobre
entendre que l’autor del paper hauria marxat. Vaig desplegar el paper i deia: “ Aquesta tarda vine’m a veure a la meva habitació” Darrere aquet full deia: “Divisió de 5: El triple del quadrat de 15 més 15.” Seria allò una operació per a saber el nombre de la habitació? No perdia res al comprovar-ho. Vaig agafar paper i llapis i vaig començar a calcular. 540. Si dividia per cinc tot el que deia la oració em sortia 540. Per si de cas aniria a preguntar-ho a recepció. Quan vaig arribar a recepció vaig trobar el mateix noi del altre dia. Vaig preguntar qui hi havia a la habitació 540. També vaig preguntar quan havia ingressat allà. Era un tal Jonathan Billares i havia ingressat aquell mati. Tenia tota pinta de ser ell l’home de la carta. Vaig picar a la porta. Em va rebre un home gran. Que deuria tenir uns 60 llargs anys. Em va mirar i em digué: “Que vol res?”. Vaig dir qui era i li digué lo del meu pare. Es posà trist i em fa fer entrar. Em va explicar que feia un parell de setmanes que l’amenaçaven de mort si no entregava 3 milions d’euros. M’entres m’ho acabava d’explicar bé va sonar el telèfon. Era el suposat assassí. El citava a les nou al menjador de l’hotel a la taula numero set per anar a sopar. A l’hora de sopar jo em vaig col·locar a la taula numero deu estava prou a prop com per si passava algo poder fer alguna cosa al respecte. L’home que l’amenaçava anava amb gorra i ulleres de sol, típic en les novel·les policíaques. Quan van acabar de sopar vaig esperar que marxessin de la taula i després els vaig seguir. Cadascú va anar a la seva habitació. Vaig seguir al sospitós fent veure que jo també anava a la meva habitació. El Agressor va entrar a la porta 421. Deseguida vaig anar a recepció i vaig preguntar qui hi havia a la habitació 421. El recepcionista no m’ho va voler dir segurament ja era una mica sospitós tot plegat li vaig donar deu euros a canvi del nom i va acceptar. Feia servir el nom de Ramon Garcia. Segurament seria fals però li serviria d’alguna cosa. Vaig anar parlar amb en Jonathan. Em va dir que l’home li demanava els diners. Ell els tenia en una caixa forta a la habitació o això va dir. M’entres dormia em vaig despertar sobtadament. Havia sentit dos trets de pistola. Vaig sortir de l’habitació. Vaig anar cap a l’habitació d’en Jonathan. Si sentien veus que venien de dins de l’habitació. Una d’aquestes era la seva l’altre era d’un home. Vaig sentir algo d’una caixa forta vaig trucar a la policia. Van venir desegida. El senyor Jonathan estava greument ferit va morir als pocs instants d’arribar a l’hospital. Van detenir al agressor i assassí. Vaig començar a mirar el llocs dels fets. No hi havia res sobre la caixa. El de investigació vanremenar tota l’habitació. Menys el bany vam anar a buscar al bany i a la dutxa vam trobar una petita capsa de metall. Anava amb combinació amb en onathan mort mai podriem obrirla a no ser que intantesim trencarla. Vam remenar tot els seus documents i papers i en les escombraries vam trobar un paper arrugat. Al paer deia el següent: “La meva amiga lletra A esta coixa perquè li falta una cama i la essa es multiplica per dos per ajudar-la.” Era un enigma que podia resultar ser la combinació de la caixa forta! Tot i estar trista per la mort del amic del meu pare, em vaig alegrar d’aquet fet ja que si realment fos la combinació, hauria resolt el meu primer i segurament últim cas de detectiu. Llavors havia de pensar en números ja que la combinació era de dos números. A coixa: quan algú esta coix es perquè li falta una cama com be diu si la cama fos la part inferior de la quedaria... Un 4!! I una essa que es multiplica per dos... Dobles essa? Essa al quadrat? Essa..? No se m’acudia res. No podia ser semblava tan fàcil al principi...Vaig començar a fer garagots sobre un full eren esses cap amunt esses cap avall... De sobte vaig pensar la essa s’asembla a un 5. Veieu: 5 i S. Pero no era una doble essa, llavors posia ser 5x2? No, no em combencia. Vaig seguir fent garagots sobre el full fins que no se com ho vaig fer em va sortir un numero 8. Un 8!! Son dues esses al reves juntes! Ho veieu? Si una essa al reves i lajunteu es un 8. Esclar! Davant de la sorpresa de tothom vaig agafar la caixa vaig colocar el número 48 i la caixa es va obrir.
Dins de la caixa no hi havia diners. No hi havia cap joia. No hi havia res que valgués molts diners. Nomes hi havia un full que deia el seguent: Els diners, poden comprar una casa però no una llar. Els diners, poden comprar un llit però no el somni. Els diners, poden comprar un rellotge però no el temps. Els diners, poden comprar un llibre però no el coneixement. Els diners, poden comprar una posició però no el respecte. Els diners, poden comprar un metge però no la salut. Els diners, poden comprar la sang però no la vida. Els diners, poden comprar el sexe però no l'amor. Els diners no Aporten felicitat alguna.

More Related Content

sintaxi

  • 1. L’ÚLTIM CAS D’EN ROGER SALA Era diumenge a la tarda estava tirada al sofà quan va sonar el mòbil. Era la meva mare que volia parlar amb mi sobre un assumpte secret. La paraula “assumpte secret” em va recordar quan el meu pare de petita em deia que ell era el típic agent de policia de pel·lícula i tenia missions “secretes”. Però el meu pare va morir l’any passat i per tant segurament no tindria res a beure. Em vaig presentar a as de la meva mare a les sis de la tarda. Vaig obrir la porta i vaig anar directament a la sala d’estar que es on ma mare passa les tardes normalment i efectivament allí i era. Quan em va veure entrar va apagar la televisió, es va aixecar va agafar un sobre de la taula que ja era obert i me’l va entregar sense dir-me res. Anava dirigit al meu pare. El vaig obrir i deia algú semblant a: “ Dimecres 5 d ‘Agost a les 8.00h a l’hotel Palace”. Ni un sol nom ni una sola direcció. A més quan li vaig donar la volta al full vaig llegir: “ Ves-hi sol, no truquis a la policia”. Això era absurd el meu pare era un agent de policia. Vaig mirar a la meva mare i ella em digué: “truquem a la policia?”. No, realment no creia que aquesta fos la millor solució. A més per a saber la adreça del meu pare bé l’havia de conèixer per tant eren amics, però no molt coneguts ja que aquet no s’ha assabentat que mon pare ja no volta amb el vius. I si hi anava jo? Vaig dir-li-ho a ella però no li va fer pas molta gràcia però no em va dir pas que no. Però si que em va dir que si sobretot passava alguna cosa que truques a la policia i o expliques tot. En certa manera la meva mare em feia un poc de pena ja que ja era una persona gran i estava sola tot i que cada Dissabte portava els meus fills a passar la tarda amb ella. El meu marit aquets mesos d’estiu estava treballant a l’estranger i jo tenia vacances. Així que vaig decidir que li deixaria a la meva mare en Pau i la Lluïsa els meus dos fills una temporada per dedicar-me al tema aquet de la carta plenament. El primer que vaig fer va ser anar al antic escriptori del meu pare. No se realment que és el que buscava però el vaig remenar tot per veure si en treia alguna cosa. Vaig trobar algunes cartes semblants a aquesta que duia a les mans però no em van cridar pas l’atenció. Després vaig trobar un àlbum de fotografies de molts dels casos que havia dut a terme. Del seu escriptori no en vaig treure res. Vaig tornar a cas sobre les vuit. El dia següent vaig decidir que aniria a visitar aquet hotel Palace. L’hotel Palace era un hotel de quatre estrelles tampoc cap meravella però almenys el client del meu pare no tenia mal gust. Vaig entrar-hi per fer-hi un cop d’ull. Al entrar a la sala de recepció hi havia molts sofàs i l’home de recepció tenia pinta de estar distret. Era un home jove d’ hauria tenir uns trenta anys no gaires menys que jo. Avui era Dilluns vaig pensar que ja podia ingressar a l’hotel em vaig acostar a la taula de recepció i efectivament l’home estava distret perquè ni em va veure passar pel seu davant. Vaig ingressar amb el nom de Roger Sala. L’home de recepció em va mirar malament però no digué res. Roger Sala era el nom del meu pare. Vaig anar a la meva habitació que estava a al cinquena planta porta 528. Hi havia unes cinc plantes amb unes 40 o 50 habitacions. El primer que vaig fer va ser anar a casa meva on ja no hi havia ningú perquè els meus fills ja eren a casa la meva mare.Vaig preparar un maleta per a una setmana de roba i poca cosa més. El dimarts no vaig fer res més que voltar per l’hotel per a conèixer-me’l tan sols una mica. Ja érem a Dimecres i segons el paper a les 8.h suposo que del mati vindria el meu suposat client però jo na sabia on esperar-lo ni tampoc sabia a qui preguntar perquè no coneixia el seu nom i segurament a ell tampoc. Així que vaig decidir que esmorzaria d’hora i m’esperaria a la meva habitació i deixaria que em busques ell/a. Més o menys a les 8 hores del matí van trucar a la porta però no la vaig obrir ja que vaig veure un full blanc colar-se per sota la porta per tan vaig sobre
  • 2. entendre que l’autor del paper hauria marxat. Vaig desplegar el paper i deia: “ Aquesta tarda vine’m a veure a la meva habitació” Darrere aquet full deia: “Divisió de 5: El triple del quadrat de 15 més 15.” Seria allò una operació per a saber el nombre de la habitació? No perdia res al comprovar-ho. Vaig agafar paper i llapis i vaig començar a calcular. 540. Si dividia per cinc tot el que deia la oració em sortia 540. Per si de cas aniria a preguntar-ho a recepció. Quan vaig arribar a recepció vaig trobar el mateix noi del altre dia. Vaig preguntar qui hi havia a la habitació 540. També vaig preguntar quan havia ingressat allà. Era un tal Jonathan Billares i havia ingressat aquell mati. Tenia tota pinta de ser ell l’home de la carta. Vaig picar a la porta. Em va rebre un home gran. Que deuria tenir uns 60 llargs anys. Em va mirar i em digué: “Que vol res?”. Vaig dir qui era i li digué lo del meu pare. Es posà trist i em fa fer entrar. Em va explicar que feia un parell de setmanes que l’amenaçaven de mort si no entregava 3 milions d’euros. M’entres m’ho acabava d’explicar bé va sonar el telèfon. Era el suposat assassí. El citava a les nou al menjador de l’hotel a la taula numero set per anar a sopar. A l’hora de sopar jo em vaig col·locar a la taula numero deu estava prou a prop com per si passava algo poder fer alguna cosa al respecte. L’home que l’amenaçava anava amb gorra i ulleres de sol, típic en les novel·les policíaques. Quan van acabar de sopar vaig esperar que marxessin de la taula i després els vaig seguir. Cadascú va anar a la seva habitació. Vaig seguir al sospitós fent veure que jo també anava a la meva habitació. El Agressor va entrar a la porta 421. Deseguida vaig anar a recepció i vaig preguntar qui hi havia a la habitació 421. El recepcionista no m’ho va voler dir segurament ja era una mica sospitós tot plegat li vaig donar deu euros a canvi del nom i va acceptar. Feia servir el nom de Ramon Garcia. Segurament seria fals però li serviria d’alguna cosa. Vaig anar parlar amb en Jonathan. Em va dir que l’home li demanava els diners. Ell els tenia en una caixa forta a la habitació o això va dir. M’entres dormia em vaig despertar sobtadament. Havia sentit dos trets de pistola. Vaig sortir de l’habitació. Vaig anar cap a l’habitació d’en Jonathan. Si sentien veus que venien de dins de l’habitació. Una d’aquestes era la seva l’altre era d’un home. Vaig sentir algo d’una caixa forta vaig trucar a la policia. Van venir desegida. El senyor Jonathan estava greument ferit va morir als pocs instants d’arribar a l’hospital. Van detenir al agressor i assassí. Vaig començar a mirar el llocs dels fets. No hi havia res sobre la caixa. El de investigació vanremenar tota l’habitació. Menys el bany vam anar a buscar al bany i a la dutxa vam trobar una petita capsa de metall. Anava amb combinació amb en onathan mort mai podriem obrirla a no ser que intantesim trencarla. Vam remenar tot els seus documents i papers i en les escombraries vam trobar un paper arrugat. Al paer deia el següent: “La meva amiga lletra A esta coixa perquè li falta una cama i la essa es multiplica per dos per ajudar-la.” Era un enigma que podia resultar ser la combinació de la caixa forta! Tot i estar trista per la mort del amic del meu pare, em vaig alegrar d’aquet fet ja que si realment fos la combinació, hauria resolt el meu primer i segurament últim cas de detectiu. Llavors havia de pensar en números ja que la combinació era de dos números. A coixa: quan algú esta coix es perquè li falta una cama com be diu si la cama fos la part inferior de la quedaria... Un 4!! I una essa que es multiplica per dos... Dobles essa? Essa al quadrat? Essa..? No se m’acudia res. No podia ser semblava tan fàcil al principi...Vaig començar a fer garagots sobre un full eren esses cap amunt esses cap avall... De sobte vaig pensar la essa s’asembla a un 5. Veieu: 5 i S. Pero no era una doble essa, llavors posia ser 5x2? No, no em combencia. Vaig seguir fent garagots sobre el full fins que no se com ho vaig fer em va sortir un numero 8. Un 8!! Son dues esses al reves juntes! Ho veieu? Si una essa al reves i lajunteu es un 8. Esclar! Davant de la sorpresa de tothom vaig agafar la caixa vaig colocar el número 48 i la caixa es va obrir.
  • 3. Dins de la caixa no hi havia diners. No hi havia cap joia. No hi havia res que valgués molts diners. Nomes hi havia un full que deia el seguent: Els diners, poden comprar una casa però no una llar. Els diners, poden comprar un llit però no el somni. Els diners, poden comprar un rellotge però no el temps. Els diners, poden comprar un llibre però no el coneixement. Els diners, poden comprar una posició però no el respecte. Els diners, poden comprar un metge però no la salut. Els diners, poden comprar la sang però no la vida. Els diners, poden comprar el sexe però no l'amor. Els diners no Aporten felicitat alguna.