�ݺ�ߣ

Núm.1929. ■ Del 13 al 19 de febrer del 2009. ■ AnyXLIV.

www.presencia.cat

SUPERDOTATS
El sistema educatiu oblida l’alumnat
amb altes capacitats intel·lectuals

Antoni Maria Badia i Margarit.
Entrevista al filòleg i lingüista, que és
optimista sobre el futur del català

Charles Darwin, 200 anys.
La seva teoria de l’evolució va
canviar la visió del món

Les veus oblidades. Us expliquem qui
eren les veus femenines en els primers
anys de la ràdio a Catalunya

DOSSIER

Talent
incomprès
A la classe no hi posa atenció.
Molesta els companys. Fa mala
lletra. Té un rendiment escolar
baix. Darrere aquests informes
negatius podria haver-hi un
nen amb altes capacitats
intel·lectuals

El tòpic diu que són uns empollons. Fals. Es pot ser superdotat sense ser gaire
brillant acadèmicament. / FOTOLIA

6 • PRESÈNCIA • Del 13 al 19 de febrer del 2009

ANNA AGUILAR

L

a primera vegada que en Joan
(8 anys) va entrar a la consulta
de la psicòloga Rosa Jové ho va fer
amb el cap baix. Va saludar educadament i es va asseure. D’una de
les seves butxaques sortia un tros
de paper. La psicòloga li va demanar què era. «Un avió..., però l’he
guardat! No molesta! Me’l prendràs?» Ella li va dir que no, que el
volia veure. Era un avió molt original: tenia una cua diferent, unes
ales llargues, parts mòbils, i com
volava! L’havia fet ell, però aquesta mena d’habilitats no les hi valoraven, a l’escola. La seva destresa tampoc evitava que se sentís un
nen dolent. «Suposo que m’avorreixo a classe i molesto perquè no
sé què fer [...]. Sols volen que em
porti com els altres, però jo dec ser
diferent i no puc fer-ho.» Efectivament, en Joan és diferent. És superdotat.
Quins pares no voldrien un fill
superdotat? Vostè mateix, no firmaria on calgués perquè el seu fos
estudiós i disciplinat, portés a casa
unes notes excel·lents i no tingués
cap problema a l’escola? Doncs si
es pensa que ser superdotat vol dir
necessàriament això, s’equivoca
de mig a mig. «Quan dius que el
teu fill té altes capacitats intel·lectuals, tothom de seguida pensa
que a tu t’ha tocat la loteria i que
ell té la vida solucionada –diu la
Marta, la mare de l’Àlex–. En cap
moment la gent s’imagina que això pot comportar per a alguns
d’aquests nens i nenes problemes
psicològics.»
Però, quan i per què comencen
aquests problemes? Per a força famílies amb fills d’altes capacitats
intel·lectuals (precocitat, talents
–simples i compostos– i superdotats), el punt d’inflexió és l’escolarització. «Aquesta canalla no
desenvolupa problemes fins que
no entra en contacte amb el sistema educatiu que tenim, anacrònic, victorià, rígid, absurd i totalment desfasat.» Així ho creu Maria Dolors Rius, presidenta de Fanjacc (Associació Promotora de la
Fundació per a l’Ajut a Nens i Joves d’Altes Capacitats). «S’adonen que allà no hi encaixen. Al

Del 13 al 19 de febrer del 2009 • PRESÈNCIA • 7

DOSSIER SUPERDOTATS

col·legi, per explicar-los què és
un forat negre, la mestra els dibuixa un cercle i els el pinta vermell. Els nens que són superdotats se la queden mirant i pensen
que viuen en mons diferents.»
«Mentre la resta de nens i nenes
s’entretenen amb els Teletubbies,
ells et pregunten de quin color és
l’ànima o es plantegen si realment Déu existeix o no.» Les inquietuds dels nens amb altes capacitats intel·lectuals són sagetes afilades. Apunten directament cap a l’intel·lecte. Demanen respostes, i sovint no els serveix qualsevol resposta.

Hiperactius o autistes
Per a bona part de la canalla diagnosticada com a superdotada,
les classes són força tedioses. Ni
el que diu la mestra satisfà la seva
curiositat intel·lectual ni toleren massa bé la repetició
reiterada d’una mateixa
explicació. La rapidesa i la
facilitat amb què aprenen
fa que sovint a classe
s’avorreixin i no se sentin
motivats. I aleshores? «La
primera reacció que tenen
és xerrar o molestar els companys o bé aixecar-se de la
cadira i marxar. Quan el teu
fill això ho fa tres vegades, et
diuen que és hiperactiu. Si en
comptes d’això, passa del tema i
desconnecta, llavors resulta que
és autista», explica Rius.
«L’Oriol va agafar la rampa de
baixada als 8 o 9 anys. Estava sol
al pati, no tenia amics, es tancava a l’habitació tres dies seguits... Vam començar a anar a
psicòlegs i als 15 anys vam saber
que era superdotat. A partir
d’aquí tot va canviar i vam buscar solucions», explica Francesc
Deu, pare de l’Oriol i vocal de la
junta de Fanjacc. L’angoixa
d’uns pares que van de psicòleg
en psicòleg (i alerta, que de pseudoprofessionals sense escrúpols
també n’hi ha) és indescriptible.
«Mentre no saps què té el teu fill,
i fins i tot després de saber-ho, a
casa es viu un patiment del qual
la gent no se’n fa càrrec. Per a un
pare és molt frustrant i dolorós

veure com el teu fill pateix i no
vol anar a l’escola, et diu que els
companys l’han pegat, que és infeliç...» En els casos més greus, la
infelicitat ha desembocat fins i
tot en el suïcidi. Per al 90% dels
nens i nenes, l’ansietat els provoca des de somatització (febre,
vòmits, atòpia, gastritis, mal de
cap, etcètera) fins a depressió infantil, passant per trastorns psicològics i psiquiàtrics.
Ah, i la dissincronia. La pateixen la majoria dels infants amb
altes capacitats. «En l’aspecte intel·lectual tiren molt i segurament tenen una edat mental
més avançada a la seva biològica, però en canvi des del punt de
vista emocional són nens i per
tant es comporten com a tals.

El cub de Rubik. Ens en sortim?

Aquesta diferència pot generarlos alguns conflictes interns»,
comenta Sandra Tarragó, psicòloga del gabinet Àrea de Diagnòstic i Seguiment de la Superdotació (Adiss).

No ens confonguem
Detectar que un nen té altes capacitats intel·lectuals és el primer pas, però no és fàcil. Els pares poden ser els primers de no
adonar-se’n, especialment si es
tracta del primer fill. «Un dia
veus que, amb un any i quatre
mesos, escriu una paraula, però
no penses que sigui superdotat.
Dius: ‘Mira que bé!’ Als tres anys,
llegeix i escriu. Com que no tens
més fills per comparar ni ets un

expert, simplement penses que a
l’escola no tindrà problemes»,
diu Jordi Garriga, pare d’en Jordi
i l’Edda. La detecció s’hauria de
fer com més aviat millor. «A partir dels 3 anys ja es pot començar
a mesurar alguna cosa, però només és una primera orientació. A
aquella edat normalment parlem de precocitat intel·lectual
que al cap d’uns anys s’hauria de
revisar», explica Tarragó. Segons
ella, l’ideal seria fer les proves a
l’inici del cicle de primària.
Si una criatura va traient bones notes, no té excessius problemes a classe i s’adapta al nivell mitjà del grup, és molt possible que mai ningú es preocupi de
saber si té altes capacitats intellectuals. De fet, la incidència de
la superdotació es mou entre un
2% i un 5% de la població escolaritzada i, si s’amplia a les altres capacitats intel·lectuals, el percentatge pot arribar a una forquilla d’entre
un 5 i un 10%. Amb tot, dels
20.000 a 50.000 nens i nenes superdotats que hi pot
haver a Catalunya (més de
300.000 a tot l’Estat espanyol), només n’hi ha diagnosticats un 0,6%. «Quin
país es pot permetre el luxe
de deixar perdre tot aquest potencial?», es pregunta Deu.
A l’escola la detecció de nens i
nenes amb altes capacitats encara passa més desapercebuda.
D’una banda, pel mal comportament que aquests mostren si se
senten desmotivats. «Els mestres només et diuen que el nen
no està atent, que no fa els deures, que es porta malament...»
De l’altra, perquè des del punt de
vista acadèmic no sempre fan el
que s’esperaria d’un alumne
amb altes capacitats. «La majoria dels superdotats no troben
important ni la presentació ni
una lletra ben feta. Per això
molts mestres comenten: ‘M’estàs dient que és molt intel·ligent
i mira com presenta els treballs!’
I és veritat», comenta Tarragó.
Molts docents tampoc poden
entendre que algú superdotat no
tingui un alt rendiment escolar

«Els mestres
s’enfadaven»
El nen de la pàgina del costat
es diu Berenguer Parras. Té
10 anys acabats de fer, però
s’expressa amb l’aplom d’un
adult. Fins que no es va escolaritzar al centre sefardita de
Sant Cugat del Vallès on estudia actualment –del qual està
la mar de content–, el seu pas
per les quatre escoles prèvies
es podria resumir com un cúmul de problemes. «En la majoria dels col·legis no em tractaven bé. Els mestres s’enfadaven perquè els discutia algunes coses i em castigaven.»
Un exemple. «Com que jo no
crec en Déu i era una mica
bèstia, quan feia segon a l’escola Cormar de Barcelona, un
dia li vaig dir a una monja
que de Déu, res, que tot venia del Big Bang, i lògicament em va treure de classe.»
En Berenguer fa temps que té
clara la qüestió teològica.
«Quan tenia tres anys es va
passar deu dies explicant-me
per què estava convençudíssim que Déu no existeix», explica la seva mare, Maria Dolors Rius.
En Berenguer és superdotat. Es defineix a si mateix,
amb una gran sinceritat, com
un nen «una mica gandul i
vanitós, a qui li agrada ser el
centre d’atenció»: «Diuen
que sóc divertit.» Des dels
cinc anys fa programació per
a ordinador, pàgines web,
formació en línia, etcètera.
«Una assignatura que
m’agrada molt és investigació, però als ordinadors. També m’agraden molt els robots
i les coses de radiocontrol, i
m’encanta la música.»
Diu que mai ha sabut què
li agradaria ser de gran, però
reconeix que li faria molta illusió anar a la Universitat
d’Iowa (EUA), on ja li han fet
una oferta per estudiar-hi ara,
amb les despeses pagades.
Un altre cervell que emigrarà?

Berenguer Parras,
jugant a casa seva. A
primer cop d’ull, algú
diria que és
superdotat? Els
estereotips que
circulen sobre
aquests nens només
són això, estereotips.
/ GABRIEL MASSANA


DOSSIER SUPERDOTATS

ni tregui un deu en tot. De fet, un
70% dels alumnes superdotats
tenen un baix rendiment escolar
i entre un 35% i un 50%, fracàs
escolar. «Els recursos intel·lectuals que utilitzen aquests nens i
nenes són sobretot el raonament lògic, el de la creativitat i el
de la gestió de la memòria. Per
tant, no necessàriament han de
tenir alguna cosa a veure amb el
que se’ls demana a l’escola»,
subratlla Àngel Guirado, doctor
en psicologia i sotsdirector de la
UNED a Girona.
Tampoc és el mateix un superdotat que un talent acadèmic
(un tipus de talent complex). «El
talent acadèmic és el que en
principi no ha de tenir problemes a l’escola, ja que les seves potencialitats estan sobretot en
l’àrea verbal, lògica i de
memòria, que és el que
avui es potencia a les
nostres aules», a més a
més del recurs matemàtic, tal com apunta Milagros Valera, pedagoga i
logopeda.

prestat i presta molta atenció als
alumnes que presenten dificultats escolars per discapacitat o
per raó d’origen estranger, i molt
poca a aquests altres, que passen
més desapercebuts.»
Un exemple més que il·lustratiu del que diem és el de la Marta.
A part de l’Àlex (8 anys, superdotat) i en Max (1 any, podria serho), també és mare d’en Pol. És el
germà mitjà i als dos anys i mig li
van diagnosticar síndrome de
Williams. «Tot i que hi hauria
molt a dir del tema d’en Pol, des
de l’escola i des de l’equip d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP) em sento molt
més ajudada per ell que per
l’Àlex, que en aquest moment
em preocupa força més. Per a en
Pol el protocol està molt més es-

ha molta feina a fer, encara. Falten cabassos d’informació i formació per als professionals que
han de tractar amb aquest tipus
de nens i nenes. Guirado (aguirado@xtec.cat) dirigirà a Girona,
a partir d’aquest febrer, un observatori sobre la matèria en un
centre associat de la UNED. Es
dedicarà a la recerca i publicació
de material; obert a tothom
(professionals i famílies). Perquè
les solucions ni cauen del cel ni,
segons Guirado, consisteixen
precisament a crear centres especials per a aquesta mainada. «No
sóc partidari de fer una segregació d’aquest alumnat. La superdotació o les altes capacitats són
una condició per la qual un
alumne no s’ha de veure privat
de l’afectivitat, la relació social i
la normalitat de què gaudeixen tots els altres nens
i nenes de la seva edat.»
Tornem a l’escola, doncs.
Què es pot fer per ajudar
a explotar el potencial
d’aquests alumnes excepcionals? Sobre el paper, s’hi pot intervenir
Diversitat, diuen?
per tres vies: l’agrupament (ajuntar alumnes
L’escola catalana presude característiques semmeix de ser inclusiva,
blants i donar resposta a
d’atendre la diversitat,
les seves necessitats),
però ara per ara no tota
l’enriquiment (treballar
s’hi troba ben represenper projectes, fer una amtada. Tot i que la llei orHi ha molts talents: matemàtic, lògic, creatiu...
pliació dels objectius que
gànica d’educació (LOE,
es treballen a classe, etcè2006) deixa clar que les
tructurat. Amb la seva discapacitera) i l’acceleració. Aquesta últiadministracions educatives han
tat provoca pena, solidaritat...
ma proposta, defensada a l’Inford’adoptar plans d’actuació per a
me nacional Templeton sobre aceL’Àlex, no; més aviat rebuig.»
l’alumnat amb altes capacitats
Elitistes, sectaris, els pares del
leración, es basa en la reducció
intel·lectuals, les famílies creuen
petit geni... Les famílies que ted’un curs per cada etapa d’enseque, en el seu cas, l’administranen fills amb altes capacitats innyament (primària i secundàció les ignora. «A nosaltres nintel·lectuals s’han d’escoltar tota
ria). «És la solució més fàcil i bagú ens ajuda. Pensen que, com
mena de qualificatius que no
rata, la que en principi se’ns ofeque els nostres fills rai, ja se’n
s’ajusten a la realitat. «Em moreix –comenta Rius–, però es posurten sols, no fa falta dedicarlesta que quan parlo de la superdrien fer moltes altres coses. No
los cap atenció. També formen
dotació del meu fill es pensin
és qüestió de diners sinó de tepart de la diversitat de què tant
que estic lluitant perquè sigui un
nir-ne ganes.»
s’omplen la boca», comenta Riu.
Einstein», diu Deu. I, resumint la
El sistema escolar actual no
L’opinió general d’aquest colprioritat de moltes famílies, Rius
convenç moltes famílies amb
lectiu de famílies és compartida
hi afegeix: «Jo firmo perquè el
fills d’altes capacitats. Després
per Guirado, autor de la tesi doctoral La superdotació als centres
meu fill sigui taxista però feliç.»
de matricular-los en diverses escoles, ja hi ha qui ha pres solud’educació infantil i primària dels
Es busquen solucions
cions dràstiques. Una, que ha
serveis territorials d’Educació de
Girona (UdG, 2008): «El nostre
portat a la pràctica Jordi Garriga,
Mestres, pedagogs, psicòlegs,
és el homeschool (escola a casa).
model d’escola comprensiva ha
psicopedagogs, psiquiatres... Hi

«Pensava que
era el ‘tonto’»
Als 4 anys a en Joan li van
diagnosticar un coeficient intel·lectual de 148. Ara que té
11 anys i fa sisè de primària,
el té de 136. Ha anat a quatre
psicòlegs i dues escoles. «Jo
pensava que era el tonto de la
classe, perquè hi havia coses
que no m’interessaven gens i
m’avorrien. Quan era més
petit em portava més malament que els altres nens», explica ara en Joan (a la dreta).
Per a ell ser superdotat té
aspectes positius i altres de
negatius: «Si ho dius, a vegades n’hi ha que es burlen de
tu. Els meus companys
d’abans ho feien, no em
creien. El millor és que tens
més facilitat per fer les coses.» Li agraden les matemàtiques i l’educació física,
construir amb peces i dibuixar. El que no porta gaire bé
és fer treballs en grup: «Ells a
vegades tenen les seves idees
i diuen que la meva és una
tonteria. Ells ho treuen tot
d’internet.»
Eva Lerma, la mare, explica
que els informes escolars del
seu fill sempre eren pèssims.
«Ens deien que era hiperactiu
i que no havíem de permetreli llegir tants llibres de ciència-ficció, que vivia en un
món imaginari.» Des de petit
llegia molt. I de tot. «Un dia
em va demanar el manual de
conduir. Es va aprendre de
memòria tots els senyals de
trànsit i quan anàvem per la
carretera els anava dient.»
El mal comportament d’en
Joan mai va fer pensar que
tingués altes capacitats intellectuals. Per això l’Eva llança
un missatge als pares que es
puguin trobar en una situació
similar: «Que no es quedin
només amb el diagnòstic dels
mestres, que a vegades ells
tampoc saben què li passa al
teu fill. Que no parin fins que
ho aclareixin.»

A en Joan li
agraden molt els jocs
de construcció amb
peces. «S’hi pot estar
hores i hores, i fins
que no ha muntat
l’última no se’n va a
dormir», diu la seva
mare. / JUANMA
RAMOS


El talent, si no
s’exercita, es
rovella. A la foto,
proves Estalmat
(Estímul del
Talent
Matemàtic) per a
escolars fetes a
Barcelona el
2004. / GABRIEL
MASSANA

Una connexió
neuronal rica
«Mai ens ho havíem plantejat,
però no vam tenir cap més sortida que aquesta, i entre que em
posin una multa o se’m mori el
fill, prefereixo la multa.» Dur el
nen a l’escola cada dia era un
drama –«No volia caminar, tot
eren crits i autodestrucció», diu
Garriga–. Ara, la seva dona es
queda a casa i diàriament fa
unes hores de classe als seus dos
fills, en Jordi (apassionat per les
matemàtiques, els còmics i, últimament, la geografia) i l’Edda.
«El meu fill ha fet un canvi espectacular. Ha guanyat en seguretat i autoestima, i en un parell
d’hores a casa avança molt més
que en sis a l’escola.»
Tothom mira de sortir-se’n
com pot, mentre l’administra-


En els primers anys de vida, i
fins als 12 o 13, els nens i nenes
superdotats desenvolupen un
major engruiximent del còrtex.
Això els permet desenvolupar
una xarxa de circuits neuronals
de pensament d’alt nivell. A
partir d’aquella edat es produeix una ràpida reducció cortical, la qual cosa fa que el seu
cervell sigui més flexible que el
dels altres nens, els quals arriben
al seu major gruix cortical als 6
anys. Així ho constata un estudi
nord-americà publicat a Nature
(2006). En tenir més neurotransmissors i de més qualitat, la
velocitat de transmissió de la informació (cognitiva o no) en els
superdotats es desenvolupa
considerablement.

ció fa l’orni. «Catalunya és
l’única comunitat de tot l’Estat
espanyol que actualment no està fent res per aquests nens i nenes», s’exclama Rius. Ara fa un
any, el 14 de febrer de 2008, Fanjacc, que agrupa unes 200 famílies de l’Estat espanyol (majoritàriament catalanes), va comparèixer al Parlament de Catalunya per informar de la seva situació. «No va servir de res, no
s’ha fet res –lamenta Rius–. Aleshores, què hem de fer? Agafar
les maletes i marxar a una altra
regió, com sabem que ja han fet
algunes famílies d’aquí?» Les
que no han marxat recorren,
pagant-ho de la seva butxaca, és
clar, a solucions provisionals
com les estades d’estiu que fan

per a aquesta mainada al Centro
para Jóvenes con Talento que hi
ha a Pamplona (Navarra) i a les beques de la Fundación Promete de
Logronyo (La Rioja). Aquesta fundació és l’única de l’Estat espanyol
que dóna ajudes per al desenvolupament del talent, gràcies a l’impuls de la iniciativa privada d’algunes empreses de la zona. «Aquí
hem anat a veure empresaris per
obtenir beques, i el primer que et
diuen és: ‘I jo què n’obtindré a
canvi?’»

De 120 cap amunt
Una intel·ligència normal es mou
en un coeficient intel·lectual (CI)
d’entre 90 i 110. Un nen o nena
que tingui un CI de 120 ja es considera que té altes capacitats. A par-

«La detecció
no és fàcil»
Anna Ridao és la directora de
l’EAP Baix Empordà. Segons
ella, l’escola intenta posar en
marxa tots els recursos educatius que té a l’abast, però des
dels equips d’assessorament a
vegades queden desbordats:
«L’àmbit de treball de l’EAP és
molt ampli, cada vegada tenim més diversitat d’alumnes,
i la nostra experiència amb
alumnes d’altes capacitats no
és molt exhaustiva. La detecció d’aquests alumnes no és
fàcil, sobretot si tenim en
compte les diferents tipologies i l’especificitat de cadascuna.» Jesús Viñas, cap del
servei de coordinació dels serveis educatius del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, del qual
depenen els EAP, admet que
aquests nens i nenes «han de

Tarragó, atenent un nen. / G.M.

tir de 130 es parla de superdotació, i més enllà de 160 hi hauria
els «extremament superdotats».
Històricament el CI era el principal, per no dir l’únic, barem per
considerar algú superdotat.
Avui es tenen en compte altres
paràmetres i models, com el dels
tres anells de Renzulli, basat en
la intel·ligència, la creativitat i la
perseverança. Segons la psicòloga Rosa Jové, experta en altes capacitats intel·lectuals i presidenta del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya a Lleida, «la
intel·ligència ha de ser alta; un
cop això se sap, llavors es mira si
aquell nen és molt creatiu (si té
imaginació per fer coses que a
l’altra gent no se li acudiria) i si és
capaç de dedicar molta estona a

una activitat que li agradi».
Ser superdotat no vol dir només ser intel·ligent. També significa desenvolupar tota una
personalitat. «En la seva vida tot
està magnificat: els sentiments,
les emocions, el sentit de justícia, d’amistat, d’odi, de solidaritat...», explica Rius. Sensibles,
observadors, oberts i empàtics,
des d’edats molt primerenques
es preocupen per qüestions abstractes. Pedants? Jové diu que
pocs ho són. La pedanteria només s’usa com a mecanisme de
defensa després de sentir-se
molt ridiculitzats pels companys. Una situació que altres
eviten activant tota una altra estratègia, la de passar desapercebut. Amb diferència, són les ne-

nes qui, per por de sentir-se marginades i excloses del grup, se
n’amaguen més. Ara bé, com diu
Valera, «a vegades som els adults
qui no fem viure amb naturalitat
aquestes situacions als nens».
En un 98% dels casos l’alta capacitat intel·lectual apareix perquè hi ha un component genètic. En el 2% restant són ells els
primers d’encetar l’herència. Els
antecedents no sempre es troben a la generació precedent (els
pares), sinó que se’n pot saltar alguna. Tampoc és estrany que es
donin casos entre germans. I
una pista per saber d’on podria
venir: segons diuen les famílies,
dels dos progenitors n’hi ha un
que sol connectar intel·lectualment millor amb aquests fills.

ser tractats com alumnes amb
necessitats educatives específiques» i que l’EAP pot assessorar, però l’última paraula
sobre la millor mesura que es
pot prendre amb aquest
alumnat actualment és del
centre i no d’Educació.
Rosa Maria Vela, membre
del grup de treball d’altes capacitats del Departament
d’Educació català, reconeix
que dins la pràctica docent
diària és un tema per solucionar. «Comparteixo la idea que
els pares d’alumnes amb altes
capacitats moltes vegades es
troben... jo no diria desatesos,
però sí poc compresos, dins el
nostre sistema educatiu.»


�ݺ�ߣ

Superdotats

More Related Content

Superdotats