�ݺ�ߣ

DisàrtriesTrastorns de la parlaEmma Escribano Poveda2n de LOMEEProfessora: Mercè Casanovas INDEX TOC quot;
1-3quot;
INTRODUCCIÓ PAGEREF _Toc256175225 2 DESCRIPCIÓ DEL CAS PAGEREF _Toc256175226 2 SEMIOLOGIA PAGEREF _Toc256175227 3 OBJECTIUS DE LA REHABILITACIÓ PAGEREF _Toc256175228 4 INTERVENCIÓ LOGOPÈDICA: PAGEREF _Toc256175229 4 CONCLUSIONS PAGEREF _Toc256175230 9 BIBLIOGRAFIA I NETGRAFIA PAGEREF _Toc256175231 9 INTRODUCCIÓ El present treball, consisteix en agafar un cas, real o inventat sobre algun tipus de disàrtria, per tal de poder observar les característiques del cas escollit i poder dissenyar posteriorment, un pla d’intervenció. En primer lloc, he elaborat un cas inventat, a partir de la informació que he extret de l’assignatura i posteriorment complementada amb la bibliografia oportuna. Seguidament, he descrit la semiologia que presenta el pacient, per poder dissenyar el pla d’intervenció logopèdica que serà necessària en el present cas, seguint les activitats que cal realitzar en el tractament de la disàrtria. Per últim, afegir que el cas escollit es tracta d’un pacient amb una disàrtria del tipus espàstica. DESCRIPCIÓ DEL CAS Pacient de 57 anys, que pateix una disàrtria del tipus espàstica causada per un Accident Vascular Central (AVC). Es tracta d’una lesió que es troba a la motoneurona superior, a les vies subcorticals. És una lesió unilateral i per tant la repercussió en el llenguatge i la veu no és massa greu. La disàrtria espàstica està caracteritzada per un accés de tensió als músculs, això provoca veus forçades, estrangulades, to greu, poca intensitat (no gran capacitat per agafar aire), dificultat per fer tons suaus i hi ha molta monotonia, i imprecisió en l’articulació. SEMIOLOGIA Semiologia general Alteració de l’expressió facial Alteració de les articulacions per dificultat en el moviment del maxil·lar, llavis i llengua Alteració del to muscular Alteració de la postura del Alteració dels reflexes orals Alteracions de l’emissió vocal Llenguatge poc fluït Hipernasalitat Semiologia del cas en qüestió Parla: Imprecisa y encallada a causa de la debilitat espàstica dels llavis galtes i llengua, la qual causa una lentitud articulatòria. Veu: ofegada, dura, espàstica, monòtona, etc. Llavis i llengua: Moviments limitats, lents. Vel: Poc mòbil per debilitat espàstica. Laringe: Hiperabducció de les cordes vocals i bandes ventriculars. Altres: Trastorns en la deglució. OBJECTIUS DE LA REHABILITACIÓ Per tal de poder realitzar un bon pla d’intervenció logopèdica s’han d’establir uns objectius específics sobre el cas que tenim al davant i sempre tenint en compte la semiologia. Així doncs els objectius a assolir són: Augmentar la intensitat de la veu. Millorar l’articulació. Augmentar la capacitat respirtòria Com a conseqüència d’aquest objectiu augmentar el temps de fonació. Millorar la intel·ligibilitat de la parla. Aconseguir una parla oral més funcional A més a més dels objectius exposats, cal tenir el compte que en moltes ocasions cal treballa la part emocional, ja que aquest aspecte influencia molt en la rehabilitació del pacient, cal que ell se senti capaç i amb ganes de tirar endavant. INTERVENCIÓ LOGOPÈDICA: Postura En primer lloc, cal treballar amb el pacient, el propi cos, ja qe la veu i el cos juguen com una unitat integradora i per tant cal tenir consciència de la postura corporal d’un mateix per poder després treballar sobre la veu i la pala. To muscular Per tal de treballar l’accés de tensió als músculs que provoca que el pacient tingui una veu forçada i amb un to greu, haurem de fer exercicis de mobilitat dels òrgans bucofonatoris, a partir de pràxies que l’ajudaran a destensar tota la zona de la boca i la cara, incloent la llengua i els llavis i d’aquesta manera poder millorar la coordinació motriu de tots aquests òrgans i així la intel·ligibilitat i la precisió alhora d’articular. Més exercicis que podem aplicar pel to muscular són: Exercicis relaxadors del tracte bucoarticuatori A més a més per tal d’establir una bona relaxació no només del òrgans fonedors, sinó de tot el cos, he aplicat la tècnica de relaxació progressiva de Jacobson. Respiració Per tal de ampliar la capacitat respiratòria del pacient, cal començar treballant en el tipus de respiració. Com a conseqüència de la poca capacitat d’aire que presenta el pacient, aquest té una respiració clavicular per la qual cosa es veu afectada la fonació ja que hi ha una descoordinació de la pressió subglòtica i el tancament de les cordes vocals. El primer exercici que es durà a terme és que el pacient agafi la major quantitat d’aire i el vagi deixant anar a poc a poc per la boca, ja que d’aquesta manera forcem el temps de retenir l’aire als pulmons. Posteriorment, un com augmenti aquesta capacitat d’aire, treballarem exercicis que ajudin al pacient a coordinar aquest aire amb la fonació perquè la seva parla sigui més fluida. Fonació Com a conseqüència dels aspectes de respiració que he explicat en el punt anterior, el pacient té una parla entretallada ja que la capacitat respiratòria és insuficient per poder dir tota una frase sense que hi hagi parades i baixades d’intensitat. Per tal de millorar aquest aspecte cal mantenir una bona coordinació d’aire i cordes vocals, per tant és convenient treballar aquest aspecte després de la respiració. Per altra banda, el pacient té una hipertensió a les cordes vocals, la qual cosa provoca una ve molt greu i ofegada. Per tal de desatansar es duran a terme exercicis de relaxació de la zona de la laringe i el coll i fer sons suaus que impliquin treballar amb una veu el màxim bufada possible (b, f, s, etc.) Ressonància Com ja he comentat la intensitat de la veu del pacient és baixa, principalment a causa de la poca quantitat d’aire en inspiració. Sovint, la intensitat baixa cap al final de l’emissió oral. Per tant, en aquest cas és fonamental fer exercici de pàxies, sobretot de buf, com per exemple, deixar anar a poc a poc l’aire per la boca (dibuix 1), bufar espelmes (dibuix 2), fer bombolles (dibuix 3), etc. Dibuix 1 Dibuix 2 Dibuix 3 Exercicis que d’estimulació del parladar tou realitzant sons velar (k,g,j) i xuclar l’aire d’unes xaringues (dibuix 4), per tal de poder pujar el vel. Dibuix 4 Aquest exercici, ens serveix també per treballar la deglució ja que es pot realitzar amb xaringues amb aigua. Articulació A partir de totes les activitats esmentades en els blocs anteriors es pretén sempre aconseguir una màxima precisió en l’articulació dels fonemes. Per això cal realitzar exercicis de pràxies les llengua i llavis per tal que el pacient articuli de manera fluïda i amb exactitud. Alguns d’aquests exercicis són els següents: Fer morrets (dibuix 5), somriure (dibuix 6), Fer vibrar els llavis (dibuix 7), Fer una creu amb la llengua, amunt, avall i als costats (dibuix 8), llepar els llavis fent un molí (dibuix 9) Dibuix 5 Dibuix 6 Dibuix 7 Dibuix 8 Dibuix 9 Finalment, integrar tots aquest exercicis en la producció de frases, primer més curtes i cada vegada, a mida que va abansant la rehabilitació anar augentant la llergada i la complexitat dels fonemes a aicular. Ritme i prosòdia Com s’ha comentat anteriorment, el present cas, presenta un parla molt monòtona, per tant cal donar molta importància a aquesta part del tractament ja que això l’ajudarà a que la parla sigui més intel·ligible i menys forçada. En primer lloc, treballar la prosòdia a partir de frases fetes o refranys breus i curts que es poden anar complicant (dibuix 10), i també a partir de frases curtes amb diferents entonacions (dibuix 11). Al maig cada dia un raigA l’abril aigües milPer nadal cada ovella al seu corral Aniré a la platjaAniré a la plaja!Aniré a la platja? Dibuix 10 Dibuix 11 CONCLUSIONS Amb la realització d’aquests treball, he pogut observar que davant d’un cas concret, s’han de tenir en compte molts aspectes importants i hem de saer integrar-los els uns als altres, ja que cadascun dels blocs que es treballen tenen una repercussió directa en els altes. Per altra banda, cal tenir molt present en tot moment el pacient que estem rehabilitant, ja que cap cas és igual i no vol dir que sota d’una mateixa etiqueta s’amagui un mateix cas. Per últim remarcar, que l’elaboració del treball m’ha estat molt útil per conèixer a fons el tipus de disàrtria que he treballat. BIBLIOGRAFIA I NETGRAFIA Mercè Casanovas: (apunts de l’assignatura de trastorns de la parla) Hernández, M. (2007). Intervención logopédica en la disartria. Revista de Logopedia, Foniatría y Audiología, 27. (4.), 187-197. http://www.logopedia-granada.com/disartria.htm http://www.psicologia-online.com/autoayuda/relaxs/progresiva.htm www.rehabilitacion-logo.com/disartrias

�ݺ�ߣ

Treball disàrtries

More Related Content

Treball disàrtries