ºÝºÝߣ

ºÝºÝߣShare a Scribd company logo

Una nit amb la reina de les fades (1992)

•Download as PPS, PDF•
•
ramon martinez
ramon martinez

poema (in catalanish language) en record de l'escritor Apel·les Mestres

1 of 10
Download to read offline
Una nit amb la Reina de les Fades
Vosaltres, màgics follets, veniu amics ! Seguiu a Liliana, seguiu a la vostra reina i salteu per damunt de l’herba Som-hi! Ballem tots plegats, agafadets de la mà, fent rotllana a l’enviró de la vella soca, i que l’enrenou i la polseguera que aixequem siguin tot el gran secret de la clariana del bosc tardorenc Després de traülls i ballarugues, gaudeamus tots, sobre els barrets dels bolets desplegarem blanques tovalles i només un petit gra de blat o d’ordi ben esclofollat, serà prou per fornir la base de la nostra frugal menja. Per ben celebrar la festa, talment com si fóssim ocellets, beurem gotes nacrades de la rosada, en tasses curulles i plenes a vessar fetes amb les diminutes cúpules que subjecten els aglans,
Al bell mig de cada taula, hi posarem una cuca lluerna que farà de fanalet vetllant tan recol·lecta intimitat I per animar-nos el sopar, mentre duri la conversa i l’alegria, els grills afinaran els romàntics violins i durant tota la llarga i estelada nit no pararan de tocar Liliana presideix, coronada amb violes de bosc, abillada amb fina blonda de fulles de falguera i borrissols d’inflorescències vegetals. Na Senyora és la mes bella de les fades, voliaina i quasi immaterial, la reina sembla un lliri que fimbregi Mireu, els cabells rossos del color de la mel, com una cascada d’or, li arriben a fregar, fins els mateixos turmells Una aurèola opalina li emmarca la figura i la destaquen de la nit total mentre ella, entona una dolça cançó d’amor com si d’un rossinyol nocturn es tractés.
Li traeix la pal·lidesa del semblant l’orient de dos perles bessones, són les ninetes dels ulls, perquè la lluïssor li balla a la mirada, palesant la emoció continguda en veure’ns així, tots aplegats i feliços fruint al seu costat. Per acaronar-nos amb dolcesa, a la que acabem el repàs, Mare-lluna se'ns abaixarà del cel i una pluja daurada, com d'estels i artifici, enrocarà el silenci ben a dintre nostre i tots plegats romandrem esmaperduts davant tan casual meravella, reflexa sobre els petits bassiols del sol, perquè ells seran per un instant, la mirada, els mateixos ulls de la Deessa, si ho voleu, també contempladors de l'encant de la goja Però, de sobta, el crit feréstec de l'òliba esquerda la foscor i, la rapinyaire pren el tribut d'una vida.
El Nord, morada dels Déus de la Terra, és el junyent de les atònites mirades nostres, aplegades, talment fetes un pomell, mirant al cel, coincidint, en recerca d’una impossible justificació o de la necessària esmena a tan injusta i sobtada dissort, i l’esglai s’allargassa en dolor, inflexiblement, dintre aquests petits cors, ja que no ignorem el desenllaç inexorable, encara que per uns moments, semblés.... Però és així sempre la mort, la visita inoportuna i certa que no ha convidat mai ningú la qual, finalment abaixa mirades i fa vana tota esperança. I jo, què hi puc fer ? escupo displicent, al terra, el pinyol pelat d’una oliva, per a nosaltres tan gran com un meló, i vull heure, alleugerat, tots aquests enfrontats sentiments aquí congriats i ben a dintre en la llavor.
Més tard, ja presoner de l’aire, com un angelet que s’enduu el vent, oblido el fat i oblido els fets En un tancar i obrir d'ulls, esborneiats, anirem pel dessobre de l'herba gebrada, passarem tots, fugint i corrent veloçment i aquests nous tendres branquillons que just despunten mai es doblegaran sota el pas esverat ni petjarem la molsa ni esbarriarem la pinassa tampoc Què voleu ? Vana flatositat d'una natura cruel que ni en l'infortuni ens fa possible Sotmesa als primers embats de la jornada tremola l’escarsera capçada d'una olivera, i ves, aquí sense que ningú ho sabés en aquesta sola i atziaga nit, l'arbre ha crescut i s'ha abaltit, ressec i torturat per un mal donat talment com si fos el nus d'estrènyer en una soga d'escanyar,
Tan inclements són els estius i tal, el rigor dels nostres hiverns, el dolor que hi he posat i el poder del meu desig que ja ho veieu, l'han així malformat allí, en un altre temporalitat fora d'aquí, lluny de les vostres mesures humanes i del natural tragí de la vida real Un segon és un eó a les foranies del món i vet ací l'aparició i el contingent portentós, mut testimoni dels succeïts de la nit, evidència callada de la trobada de la gent petita.
Ja ho veieu, com una deixalla, allí, al bell mig de la frontera entre el avui i l’ahir per sempre més absurda i no sabuda car ningú, en llevar-se de matí no em fa recompta de l’arbreda ni a la foresta, cap inútil jardiner te cura del verger Gran és el sofrir per petit que sigui el ser i la felicitat també, en un sol instant d’amor. I si acaparant la fortuïta desgracia, en la màgia d’una nit estranya, el pinyol escadusser esdevé arbre decrèpit què carai!, en el mateix quefer, també cal trobar-hi esperança, i fer possible la vida que neix, i així transcendir la mort que tot ho acaba i fineix.
A la que t’has girat, tu que cerques realitat amb els atributs de la raó, Ai, Liliana no hi és !, en un tres i no res tots els follets s’han dispersat però, si t’hi fixes bé, home descregut i recelós, encara et semblarà que... rere la agressiva mata d’argelaga qualque fugisser et pica l'ullet o be és un pardal distret qui potser, t’haurà l’instant traït o es l’aranyeta caient d’un fil ves a saber què serà o qui serà...? el sol enlluernador que tu no pots mirar. Ramon
Liliana Que sigui des de lectures d'infantesa, un entranyable record d'en Apel·les Mestres, veritable faedor de Liliana, la Reina de les fades.

More Related Content

Una nit amb la reina de les fades (1992)

  • 1. Una nit amb la Reina de les Fades
  • 2. Vosaltres, màgics follets, veniu amics ! Seguiu a Liliana, seguiu a la vostra reina i salteu per damunt de l’herba Som-hi! Ballem tots plegats, agafadets de la mà, fent rotllana a l’enviró de la vella soca, i que l’enrenou i la polseguera que aixequem siguin tot el gran secret de la clariana del bosc tardorenc Després de traülls i ballarugues, gaudeamus tots, sobre els barrets dels bolets desplegarem blanques tovalles i només un petit gra de blat o d’ordi ben esclofollat, serà prou per fornir la base de la nostra frugal menja. Per ben celebrar la festa, talment com si fóssim ocellets, beurem gotes nacrades de la rosada, en tasses curulles i plenes a vessar fetes amb les diminutes cúpules que subjecten els aglans,
  • 3. Al bell mig de cada taula, hi posarem una cuca lluerna que farà de fanalet vetllant tan recol·lecta intimitat I per animar-nos el sopar, mentre duri la conversa i l’alegria, els grills afinaran els romàntics violins i durant tota la llarga i estelada nit no pararan de tocar Liliana presideix, coronada amb violes de bosc, abillada amb fina blonda de fulles de falguera i borrissols d’inflorescències vegetals. Na Senyora és la mes bella de les fades, voliaina i quasi immaterial, la reina sembla un lliri que fimbregi Mireu, els cabells rossos del color de la mel, com una cascada d’or, li arriben a fregar, fins els mateixos turmells Una aurèola opalina li emmarca la figura i la destaquen de la nit total mentre ella, entona una dolça cançó d’amor com si d’un rossinyol nocturn es tractés.
  • 4. Li traeix la pal·lidesa del semblant l’orient de dos perles bessones, són les ninetes dels ulls, perquè la lluïssor li balla a la mirada, palesant la emoció continguda en veure’ns així, tots aplegats i feliços fruint al seu costat. Per acaronar-nos amb dolcesa, a la que acabem el repàs, Mare-lluna se'ns abaixarà del cel i una pluja daurada, com d'estels i artifici, enrocarà el silenci ben a dintre nostre i tots plegats romandrem esmaperduts davant tan casual meravella, reflexa sobre els petits bassiols del sol, perquè ells seran per un instant, la mirada, els mateixos ulls de la Deessa, si ho voleu, també contempladors de l'encant de la goja Però, de sobta, el crit feréstec de l'òliba esquerda la foscor i, la rapinyaire pren el tribut d'una vida.
  • 5. El Nord, morada dels Déus de la Terra, és el junyent de les atònites mirades nostres, aplegades, talment fetes un pomell, mirant al cel, coincidint, en recerca d’una impossible justificació o de la necessària esmena a tan injusta i sobtada dissort, i l’esglai s’allargassa en dolor, inflexiblement, dintre aquests petits cors, ja que no ignorem el desenllaç inexorable, encara que per uns moments, semblés.... Però és així sempre la mort, la visita inoportuna i certa que no ha convidat mai ningú la qual, finalment abaixa mirades i fa vana tota esperança. I jo, què hi puc fer ? escupo displicent, al terra, el pinyol pelat d’una oliva, per a nosaltres tan gran com un meló, i vull heure, alleugerat, tots aquests enfrontats sentiments aquí congriats i ben a dintre en la llavor.
  • 6. Més tard, ja presoner de l’aire, com un angelet que s’enduu el vent, oblido el fat i oblido els fets En un tancar i obrir d'ulls, esborneiats, anirem pel dessobre de l'herba gebrada, passarem tots, fugint i corrent veloçment i aquests nous tendres branquillons que just despunten mai es doblegaran sota el pas esverat ni petjarem la molsa ni esbarriarem la pinassa tampoc Què voleu ? Vana flatositat d'una natura cruel que ni en l'infortuni ens fa possible Sotmesa als primers embats de la jornada tremola l’escarsera capçada d'una olivera, i ves, aquí sense que ningú ho sabés en aquesta sola i atziaga nit, l'arbre ha crescut i s'ha abaltit, ressec i torturat per un mal donat talment com si fos el nus d'estrènyer en una soga d'escanyar,
  • 7. Tan inclements són els estius i tal, el rigor dels nostres hiverns, el dolor que hi he posat i el poder del meu desig que ja ho veieu, l'han així malformat allí, en un altre temporalitat fora d'aquí, lluny de les vostres mesures humanes i del natural tragí de la vida real Un segon és un eó a les foranies del món i vet ací l'aparició i el contingent portentós, mut testimoni dels succeïts de la nit, evidència callada de la trobada de la gent petita.
  • 8. Ja ho veieu, com una deixalla, allí, al bell mig de la frontera entre el avui i l’ahir per sempre més absurda i no sabuda car ningú, en llevar-se de matí no em fa recompta de l’arbreda ni a la foresta, cap inútil jardiner te cura del verger Gran és el sofrir per petit que sigui el ser i la felicitat també, en un sol instant d’amor. I si acaparant la fortuïta desgracia, en la màgia d’una nit estranya, el pinyol escadusser esdevé arbre decrèpit què carai!, en el mateix quefer, també cal trobar-hi esperança, i fer possible la vida que neix, i així transcendir la mort que tot ho acaba i fineix.
  • 9. A la que t’has girat, tu que cerques realitat amb els atributs de la raó, Ai, Liliana no hi és !, en un tres i no res tots els follets s’han dispersat però, si t’hi fixes bé, home descregut i recelós, encara et semblarà que... rere la agressiva mata d’argelaga qualque fugisser et pica l'ullet o be és un pardal distret qui potser, t’haurà l’instant traït o es l’aranyeta caient d’un fil ves a saber què serà o qui serà...? el sol enlluernador que tu no pots mirar. Ramon
  • 10. Liliana Que sigui des de lectures d'infantesa, un entranyable record d'en Apel·les Mestres, veritable faedor de Liliana, la Reina de les fades.