More Related Content
Similar to Filosofia 1r Bachillerato. Sistemes ètics. Diàleg amb la tradició . Bé, virtut i felicitat. (20)
More from MaraZiga15 (7)
Recently uploaded (11)
Filosofia 1r Bachillerato. Sistemes ètics. Diàleg amb la tradició . Bé, virtut i felicitat.
- 1. LA GRÈCIA ANTIGA. BÉ, VIRTUT i FELICITAT FILÒSOF IDEA DEFENSA Sòcrates Intel·lectualisme moral Identifica el coneixement com una virtut. Qui actua malament és per ignorància. Aristòtil El bé de l’ésser humà La finalitat de tota acció de l’ésser humà busca la màxima felicitat = bé summe La virtut com a perfecció Viure com a humans plenament realitzats, és viure racionalment, per tant ser feliç és un objectiu racional assolible. Qui viu així és virtuós. Virtuts ètiques Virtuts intel·lecuals V. Ètica: És la perfecció de la voluntat. Es tracta treballar el costum. Imprimeix el caràcter i conforma la nostra manera de ser. V. Intel·lectual (dianoètica). És la perfecció de l’intel·lecte a través de l’estudi. La saviesa, la intel·ligència i la prudència són virtuts dianoètiques”, que es produeixen pel treball Virtut com a hàbit d’escollir el terme mitjà La virtut racional és un costum que determina una manera de fer i de ser. La prudència La prudència és una VIRTUT INTEL·LECTUAL. Prova de comprendre cada situació en la seva singularitat i dirigeix la conducta. La contemplació i la felicitat intel·lectual La felicitat moral és la perfecció del DESIG de l’home. La felicitat plena: demana la perfecció de la naturalesa humana i per tant també serà la perfecció de l’ACTIVITAT INTEL·LECTUAL Epicur Viure bé és fàcil Segons Epicur el bé suprem de la vida humana és la felicitat. La felicitat és el benestar que dona salut a l’ànima. Per a ser feliços cal pensar que → Ni els déus ni la mort són temibles. El plaer i l’ataràxia Epicur va relacionar el bé (felicitat) amb el plaer. Però es va adonar que hi ha conseqüències perturbadores que deixen a la persona insatisfeta. Per la qual cosa va concluir que l’ésser humà feliç és aquell que ha d’aconseguir la impertorbabilitat: l'ataràxia. Estoïcisme Fortalesa o domini sobre la pròpia sensibilitat. Tots els éssers humans estan sotmesos al lógos encara que no tots ho saben. Els que no ho saben: S’hi resisteixen (però lógos és irresistible) per tant aquesta ressitència és dolorosa del seu domini. Els que sí saben que estan sotmesos al lógos (són els estoics): Per als estoics, ser savi és igual a ser autàrquic (amo d’un mateix) es troben sota el domini de una llei de la naturalesa (LÓGOS). Llibertat respecte a la realitat És conèixer-la i viure de conformitat amb la (naturalesa i el coneixement de les coses). Quan acceptem les coses tal com són, aconseguim que les coses no ens afectin → Aquest estat és l’apatia o serenitat (APÀTHEIA) pròpia del savi. La virtut consisteix en familiritzar-nos amb el món (OIKEÍOSIS = CASA): Estoïcisme→ alliberament de les possessions terrenals i serenitat, ataràxia.
- 2. L’UTILITARISME I EL PROCEDIMENTALISME CONTEMPORANIS FILÒSOF IDEA DEFENSA Benthan defineix l’utilitat ● És bo el que produeix plaer i evita el dolor. ● És útil el que produeix més benestar o plaer per a més gent. Defensa l’utilitarisme de l’acció. Argumentava que cada acció hauria de ser avaluada en funció de la seva capacitat per a maximitzar la felicitat o la utilitat en una situació particular. Mill Dos maneres d’entendre l’unilitarisme Utilitat qualitativa: valora la qualitat del plaer o felicitat experimentada. Utilitat quantitativa: Es busca maximitzar la quantitat total de felicitat o benestar sense considerar la seva qualitat. Defensa l’utilitarisme de la norma L’utilitarisme de la norma a d’orientar l’acció legisladora dels governants. Reconeix que seguir regles morals generals podia ser més beneficiós per al benestar humà a llarg termini. DUES ÈTIQUES MODERNES: HUME i KANT FILÒSOF IDEA DEFENSA Humes La fal·làcia naturalista Segons Hume el coneixement = l’experiència. es coses són com són, no com haurien de ser. Ex. LLadres. Aquest fet d’haver de derivar les normes morals de la naturalesa de les coses és una fal·làcia, la FAL·LÀCIA NATURALISTA. L’emotivistme moral Per a Hume, la base de la valoració per distingir-les les accions bones de les dolentes, és la valoració que fem de l’acció. Per tant, la base de la moral no és la raó, sinó el sentiment de rebuig o d’aprovació d’un fet. La moralitat se sent; no es jutja. Funda la moral sobre les emocions (emotivisme). Una ètica descriptiva però amb una vacil·lació L’ètica de Hume és descriptiva perquè descriu el problema (fet moral) des del seu origen, la seva naturalesa i del seu contingut. Però, si l’ètica depèn dels nostres sentiments, podem actuar impunement ja que al final aquest emotivisme pot derivar en el nihilisme perquè tot val. Ex: Això està bé= significa que em fa sentir bé. Rawls, Apel i Habermas: tres ètiques procedimentals contemporànies FILÒSOF IDEA DEFENSA Rawls Com es poden fer lleis justes? En una societat igualitària, pluralista i complexa com és la nostra de quina manera el legislador ha d’atendre els interessos de tothom. Una norma serà injusta quan solament defensi els interessos d’una part de la població. Per tant el principal criteri de justícia és fer = lleis d’imparcialitat. Apel i Habermas Les ètiques dialòguiques (comunicació) Apel i Habermas Apel i Habermas defensen una virtut, en la que es pot arribar a consensuar mitjançant el diàleg. El diàleg imposa unes condicions formals, els DRETS, és útil si inclou totes les perspectives i intervenen totes les parts afectades en allò sobre la qual es dialoga.
- 3. Kant El deure com a expressió de llibertat Kant defensa que la conducta pot ser governada per la raó i no solament per les emocions. Kant proposa una ètica centrada en el compliment del deure. L’ètica de Kant és una ètica formal i autònoma en el sentit que és el propi individu moral que se la imposa a si mateix. Crítica de les ètiques materials en defensa de la llibertat El fonament de la moralitat no pot ser material. La moralitat és l’àmbit de la llibertat i constitueix un nou tipus de causa (causalitat) en la que: ● Jo sóc i actuo com a ésser racional i no sóc pas un objecte. ● Qui em dóna ordres sóc jo mateix i les obeeixo. Kant proposa distinguir entre aquestes dues menes de causalitat: Heteronomia i Autonomia. Voluntat Heteronomia Quan allò que determina la voluntat és alguna cosa externa. El concepte d'heteronomia implica negar l'existència de la llibertat (determinisme). Voluntat Autonomia Es dona regles a sí mateixa o pren decisions sense intervenció ni influències externes. Implica la decició moral que es pren en llibertat i de forma responsable, Kant diu que només podem trobar comportaments moral amb una voluntat autònoma i no amb una voluntat heterònoma. Quin és el principi de la moralitat? S’ha de saber quin principi obeeix la nostra voluntat quan actuem de forma autònoma. Quan actuem de manera autònoma obeïm una ordre=deure (que és el principi de moralitat→ que és la llibertat), per tant al ser un (ordre=deure) és un imperatiu. Imperatiu hipotètic Quan una decisió està sotmesa a una condició prèvia. “Si vols B, fes A” Principi moral Imperatiu categòric Ètica formal Quan la ordre que es dona no està vinculada a cap condicionant. “Fes A” Ja que el principi moral no imposa un contingut o matèria, sinó l’ètica kantiana (auto legislació de cada ésser humà sobre si mateix). Coherència racional La coherència racional en la filosofia de Kant es troba en el seu intent d'establir els límits i les possibilitats del coneixement humà mitjançant una anàlisi rigorosa de l'estructura i els límits de la raó. L'imperatiu categòric estableix que hem d'actuar des del principi fonamental de la moralitat segons Kant. → Llei universal→ deure. Deure El deure, segons Kant, és l’acció moral que es fa de manera desinteressada, sense ser egoista. → És aplicada des d’una llei universal. Ex: Respetar, ajudar al altres i dir la veritat. Aquests són només alguns exemples d'accions que Kant consideraria com a deures morals fonamentals, basats en la seva ètica deontològica centrada en l'imperatiu categòric. La possibilitat de la vida lliure o autònoma És l’Imperatiu CATEGÒRIC el que determina la nostra conducta, i gràcies a això la moralitat és possible. Per tant aquesta conducta es veu determinada així: - Exigeix la submissió de la conducta a normes universals: obligatorietat. - Però ho exigeix sense imposar cap contingut concret: autonomia, llibertat. L’ésser humà com a cruïlla: La humanitat com a fi Per a Kant, l'ésser humà i la humanitat en el seu conjunt han de ser tractats sempre com a fins en si mateixos, la qual cosa implica respectar la seva dignitat, autonomia i valor intrínsec, i no simplement usar-los com a mitjans per a aconseguir els nostres propis fins.
- 4. L’APORÈTICA ÈTICA DEFENSA Amb quins probles s’enfronta l’ètica? La tasca de l’ètica: implica explorar, reflexionar i prendre decisions informades sobre qüestions morals i ètiques. Identificació de dilemes morals: Identificació de dues possibilitats irreconciliables sobre preguntes sobre el que és correcte o incorrecte: Realment es planteja una “dificultat” que en grec es diu APORIA, aquesta paraula significa literalment "sense camí" PRIMERA APORIA La pluralitat de codis morals. El relativisme Al haver tanta pluralitat de morals al món, és difícil recaptar-les totes en una sola unitat. Segons això, no hi ha normes morals objectives, sinó que tot és qüestió d’OPINIONS. El relativisme moral. diu: “les normes morals són relatives, perquè estan en funció de les societats i de les èpoques”. Perills del relativisme i prevencions El relativisme extrem estableix que totes les PERSPECTIVES moral, vistes sense objectivitat, són igual de defensables. No es poden reduir. Hume i els utilitaristes: remeten a un sentiment de benvolença. Rawls, Apel i Habermas: dissenyen procediments de legislació per donar veu a totes les perspectives dels agents socials implicats. SEGONA APORIA La felicitat i el deure. Entre el projecte i la vocació Felicitat: La felicitat com una emoció intensa i continuada no existeix i qui viu pendent de tenir experiències d’aquesta mena es troba en un estat d’ansietat. Qui viu així es mou per mòbils egoistes i desconeix el sacrifici del deure. Segons Epicur el bé suprem de la vida humana és la felicitat. Epicur parla de la Ataraxia = La felicitat consisteix en una vida PLAENTERA. Segons Aristòtil, la virtut i la felitcitat harmonitzen: per tant, assumir responsabilitat i complir el deure formen part de la plenitud en què consisteix la felicitat. Per la seva banda l’emotivisme (Hume) i l’utilitarisme (Bentham i MIll) introdueixen el sacrifici com a elements de la felicitat superior . Per a Kant, la felicidad no es el objetivo principal de la moralidad. ; proposa una ètica centrada en el compliment del deure moral. Per a Kant, el compliment del deure moral (imperatiu categòric) és una autoritat (llei universal) que ens crida a realitzar un projecte comú de construcció d’una moralitat de la humanitat (meva i la dels altres). Una moralitat plural que està per sobre de la individual. TERCERA APORIA El nihilisme com a perill de la reflexió ètica Quan tot és permès. si tota moralitat és interessada, aleshores l’única opció que queda és no obeir cap moralitat = tot està permès. Si, més enllà de la ficció fantàstica ens posem a imaginar les conseqüències de la seva aplicació pràctica entendrem perquè el NIHILISME és temible. Nietzsche diu que el poder de legislar hauria d’estar en mans dels nobles, els homes superiors, perquè inventin noves taules de valors favorables a la vida. QUARTA APORIA Ètica i metafísica La dignitat de l’ésser humà ÈTICA Socrates:emfatitzava la importància de la virtut i la cerca del coneixement com a mitjans per a aconseguir la felicitat i la moral. Aristòtil: va proposar la teoria de la virtut, sostenint que la felicitat es troba en la realització del nostre potencial humà a través de la pràctica de virtuts morals. Kant: va proposar l'imperatiu categòric, un principi moral universal que estableix que hem d'actuar segons aquelles màximes que podríem voler que es convertissin en lleis universals. METAFÍSICA Socrates:el seu enfocament estava més en l'ètica pràctica que en les qüestions abstractes de la realitat. Aristòtil es va centrar en la naturalesa de la realitat i va formular la teoria de que tot acte té un propòsit i tendeix cap a la seva "fi última". Kant va distingir entre el món fenomènic (el món tal com l'experimentem) i el món *nouménico (el món com és en si mateix). LA DIGNITAT DE L’ÈSSER HUMÀ Sòcrates, Aristòtil i Kant tots tres afirmen la humanitat de l’home té un valor intrínsec, es a dir que està dotat de dignitat. El valor intrínsec és un terme ambigu: Però si entenem a l’ésser humà, no com la persona que soc sinó la persona que puc arriba a ser, sí parlem de tota la humanitat (incloent-hi els torturador i els assassins). Aquesta persona que pot arribar a ser és ⇢ (una vocació = metafísica). ⇢ l’única cosa de la qual podrem dir que aquesta persona té un valor intrínsec.
- 5. L’APORÈTICA ÈTICA IDEA DEFENSA Amb quins probles s’enfronta l’ètica? La tasca de l’ètica: implica explorar, reflexionar i prendre decisions informades sobre qüestions morals i ètiques. Identificació de dilemes morals: Identificació de dues possibilitats irreconciliables sobre preguntes sobre el que és correcte o incorrecte: Realment es planteja una “dificultat” que en grec es diu APORIA, aquesta paraula significa literalment "sense camí" PRIMERA APORIA La pluralitat de codis morals. El relativisme Al haver tanta pluralitat de morals al món, és difícil recaptar-les totes en una sola unitat. Segons això, no hi ha normes morals objectives, sinó que tot és qüestió d’OPINIONS. El relativisme moral. diu: “les normes morals són relatives, perquè estan en funció de les societats i de les èpoques”. Perills del relativisme i prevencions El relativisme extrem estableix que totes les PERSPECTIVES moral, vistes sense objectivitat, són igual de defensables. No es poden reduir. Hume i els utilitaristes: remeten a un sentiment de benvolença. Rawls, Apel i Habermas: dissenyen procediments de legislació per donar veu a totes les perspectives dels agents socials implicats. SEGONA APORIA La felicitat i el deure. Entre el projecte i la vocació Felicitat: La felicitat com una emoció intensa i continuada no existeix i qui viu pendent de tenir experiències d’aquesta mena es troba en un estat d’ansietat. Qui viu així es mou per mòbils egoistes i desconeix el sacrifici del deure. Segons Epicur el bé suprem de la vida humana és la felicitat. Epicur parla de la Ataraxia = La felicitat consisteix en una vida PLAENTERA. Segons Aristòtil, la virtut i la felitcitat harmonitzen: per tant, assumir responsabilitat i complir el deure formen part de la plenitud en què consisteix la felicitat. Per la seva banda l’emotivisme (Hume) i l’utilitarisme (Bentham i MIll) introdueixen el sacrifici com a elements de la felicitat superior . Per a Kant, la felicidad no es el objetivo principal de la moralidad. ; proposa una ètica centrada en el compliment del deure moral. Per a Kant, el compliment del deure moral (imperatiu categòric) és una autoritat (llei universal) que ens crida a realitzar un projecte comú de construcció d’una moralitat de la humanitat (meva i la dels altres). Una moralitat plural que està per sobre de la individual. TERCERA APORIA El nihilisme com a perill de la reflexió ètica Quan tot és permès. si tota moralitat és interessada, aleshores l’única opció que queda és no obeir cap moralitat = tot està permès. Si, més enllà de la ficció fantàstica ens posem a imaginar les conseqüències de la seva aplicació pràctica entendrem perquè el NIHILISME és temible. Nietzsche diu que el poder de legislar hauria d’estar en mans dels nobles, els homes superiors, perquè inventin noves taules de valors favorables a la vida.
- 6. QUARTA APORIA Ètica i metafísica La dignitat de l’ésser humà ÈTICA Socrates:emfatitzava la importància de la virtut i la cerca del coneixement com a mitjans per a aconseguir la felicitat i la moral. Aristòtil: va proposar la teoria de la virtut, sostenint que la felicitat es troba en la realització del nostre potencial humà a través de la pràctica de virtuts morals. Kant: va proposar l'imperatiu categòric, un principi moral universal que estableix que hem d'actuar segons aquelles màximes que podríem voler que es convertissin en lleis universals. METAFÍSICA Socrates:el seu enfocament estava més en l'ètica pràctica que en les qüestions abstractes de la realitat. Aristòtil es va centrar en la naturalesa de la realitat i va formular la teoria de que tot acte té un propòsit i tendeix cap a la seva "fi última". Kant va distingir entre el món fenomènic (el món tal com l'experimentem) i el món *nouménico (el món com és en si mateix). LA DIGNITAT DE L’ÈSSER HUMÀ Sòcrates, Aristòtil i Kant tots tres afirmen la humanitat de l’home té un valor intrínsec, es a dir que està dotat de dignitat. El valor intrínsec és un terme ambigu: Però si entenem a l’ésser humà, no com la persona que soc sinó la persona que puc arriba a ser, sí parlem de tota la humanitat (incloent-hi els torturador i els assassins). Aquesta persona que pot arribar a ser és ⇢ (una vocació = metafísica). ⇢ l’única cosa de la qual podrem dir que aquesta persona té un valor intrínsec.