More Related Content
What's hot (19)
Viewers also liked (9)
Similar to Història de l'església t4 l'església viva (20)
Història de l'església t4 l'església viva
- 1. Història de l’Església L’ESGLÉSIA A L’IMPERI ROMÀ L’ESGLÉSIA VIVA Tema 4 - ó Catòlica - 4t ESO 1
- 2. En poc més de tres segles, el cristianisme va passar de ser una religió a penes coneguda, cruelment ridiculitzada i perseguida, a ser la religió oficial de l’Imperi Romà. 1. Com es va estendre l’Església fins a arribar al cor de l’Imperi? 2. Per què va ser tan cruelment perseguida? 3. Com va arribar a convertir-se en la religió oficial de l’Imperi? 4. Com va afectar l’Església este canvi? Va guanyar? Va perdre? 5. Com va afectar l’Imperi Romà: a la política, a les lleis, a la moral, a la vida dels ciutadans? 2
- 3. 3
- 4. 4
- 5. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ La força expansiva de l’Església 1/3 Alhora que l’Imperi Romà s’obria camí amb les armes i s’imposava per la força, l’Església s’anirà estenent amb l’única arma de la creu i amb la sola força de l’Esperit. El Llibre dels Fets ens posa al descobert l’acció de l’Esperit en l’Església. Ell és qui la impulsa perquè s’òbriga a tots els pobles i no es tanque en el món jueu. Ell és qui pren la iniciativa, convoca, anima i guia els apòstols. Aquell vent de Pentecosta, que va omplir la sala on estaven reunits els apòstols, s’estenia a poc a poc per tot l’Imperi i ompliria la faç de la terra. L’universalisme de l’Església era expressió de la universalitat de Déu. 5
- 6. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ La força expansiva de l’Església 2/3 El cristianisme es va expendre ràpidament per l’Imperi. Escriptors cristians i no cristians donen testimoni de la presència de comunitats cristianes per tot l’Imperi ja a finals del segle I. Sant Justí Plini el Jove, governador de Bitínia, al nord d’Àsia Menor, escriu al començament del segle II dient que són inenarrables les persones de tota edat i condició que s’han convertit a la nova secta. Sant Justí, també en el segle II, diu que ja no queden races humanes on no ressonen les alabances del Déu cristià. Plini el Jove 6
- 7. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ La força expansiva de l’Església 3/3 Sabem que a mitjan segle I Sant Pau va portar el cristianisme per tota Àsia Menor. També en el segle I hi havia comunitats cristianes a Roma i al nord d’África, i possiblement també a Espanya, si Sant Pau va aconseguir complir el seu propòsit de portar l’Evangeli als confins de la terra. Durant el segle II el cristianisme va prosseguir la seua expansió, penetrant per àrees noves de l’Imperi i consolidant-se en elles. En el segle III hi ha comunitats florents a França i a la vora del Rin i del Danubi. 7
- 8. 8
- 9. 9
- 10. 10
- 11. 11
- 12. 12
- 13. 13
- 14. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ Roma, centre de la unitat de l’Església 1/2 No sabem amb exactitud quan va arribar el cristianisme a Roma ni qui ho va portar portar. Va poder ser Sant Pere a l’anar des de Jerusalem quan la persecució d’Herodes l’any 43 (Hch 12, 17). La carta de Sant Pau als Romans escrita cap a l’any 58, suposa l’existència d’una comunitat cristiana a Roma. Així mateix, quan Sant Pau és portat captiu a Roma l’any 61, “alguns germans” ixen a rebre’l. 14
- 15. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ Roma, centre de la unitat de l’Església 2/2 La tradició cristiana associa els noms de Pere i Pau a l’Església de Roma; allí es veneren les seues tombes i l’Església commemora la mort d’ambdós el mateix dia. El paper del bisbe de Roma com a pastor universal i papa (pare) de tota l’Església, es basa en el fet de que és successor de Pere. Ja des del principi, per a veure si les comunitats es mantenen en la verdadera fe, es mira preferentment a Roma, en la seu de la qual s’ha mantingut fidelment la tradició apostòlica. A finals del segle II el papa Victor apel·la a la tradició apostòlica per a provar la legitimitat de l’Església romana, fent veure que s’ha mantingut fidel a la tradició des del seu primer bisbe, Pere, fins a ell. 15
- 16. 4.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ El cristianisme a Espanya No sabem qui va portar el cristianisme a Espanya. Possiblement fora Sant Pau, que expressa dos vegades els seus desitjos de portar el cristianisme fins als “confins de la terra”, és a dir, la Península Ibèrica; Sant Clemente, bisbe de Roma, escriu cap a l’any 95 que Sant Pau va arribar “fins al límit d’Occident”. Una tradició posterior diu que Santiago el Major va predicar l’Evangeli a Espanya. Una altra tradició parla de “set barons apostòlics” enviats des de Roma per Pedro i Pablo. Donada l’estreta relació de les “esglésies” d’Espanya amb les del Nord d’África, els historiadors s’inclinen a pensar que el principal focus d’expansió del cristianisme van ser les comunitats cristianes del Nord d’África, sobretot la de Cartago. La veritat és que ja en segle II existien comunitats cristianes a Espanya. Així ho testifiquen Sant Ireneu, bisbe de Lió, al referir-se a les “esglésies d’Ibèria”, i Tertulià de Cartago. 16
- 17. 3.1. L’ESGLÉSIA EN ACCIÓ ACTIVITATS 1. Respon en el teu quadern: a. -¿Por què es constituïx Roma en centre de la unitat de l’Església? Com es manifesta esta unitat? b. -Hi ha raons per a pensar que el cristianisme va vindre a Espanya portat per Sant Pau, Santiago, els set barons apostòlics o des de les comunitats cristianes d’África. En què es basen estes raons i quin grau de possibilitat oferixen?
- 18. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ L’Església, comunitat de salvació Al començament del segle II l’Església està ja molt estesa per l’Imperi Romà. Els cristians tenen consciència de pertànyer a això no per iniciativa pròpia sinó per la gràcia de Crist: per la seua misteriosa crida feta a través de l’Església. Se senten nascuts a una vida nova, inspirada en l’amor, llibertat, justícia, pau, veritat. Aspiren a la salvació plena en Jesucrist; per això, se senten com perseguits en la terra. Enfront del món que els rodeja se senten comunitat de salvació. Esta experiència de salvació l’expressen amb distintes imatges preses dels Evangelis. Els Pares Apostòlics transmeten algunes d’estes imatges. 18
- 19. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Els Pares Apostòlics 1/2 Els “Pares Apostòlics”, son escriptors que representen la segona generació de cristians, així cridats per la seua connexió amb l’època i tradició dels apòstols (primera mitat del segle II), tenen una importància extraordinària dins de la història de l’Església. En els seus escrits està molt present la imatge o idea original d’Església i reflexen amb fidelitat la fe d’aquells primers cristians. 19
- 20. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Els Pares Apostòlics 2/2 Sant Climent Romà, tercer successor de Sant Pere, concep l’Església com un poble en constant pelegrinatge cap al Pare. És el “nou Israel”, la “porció santa”; per això els cristians han de fugir de tot pecat i tendir a la santedat. Sant Ignasi d’Antioquia és el primer que qualifica a l’Església de “catòlica”, referint-se al seu caràcter universal. Per insistix molt en la unitat a través de la comunió amb el bisbe: l’Església no té cap validesa si no està presidida pel bisbe. En l’escrit del Pastor d’Hermas, és representada com una “mare” mediadora de la salvació. Pel baptisme es naix a la nova vida de l’Església: “se submergixen com a morts en l’aigua i ixen d’ella com a vius”. 20
- 21. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ La didagé 1/2 La Didagé o Ensenyament dels Dotze Apòstols és un dels escrits més venerables que ens ha llegat l'antiguitat cristiana. La seua composició es data entorn de l'any 70; quasi contemporàniament, per tant, a alguns llibres del Nou Testament. Es tracta d'un document catequétic, breu, destinat probablement a donar la primera instrucció als neòfits o als catecúmens. Es desconeix l'autor i el lloc de composició. Alguns estudiosos parlen més aviat d'un compilador, que hauria posat per escrit alguns ensenyaments de la predicació apostòlica. Se situa la seua redacció en sòl sirià o tal vegada egipci. 21
- 22. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ La didagé 2/2 Reflectix la vida de la primitiva cristiandat. A través de formulacions clares, s'enumeren normes morals, litúrgiques i disciplinaries que han de guiar la conducta, l'oració, la vida dels cristians. L’Església apareix com a “congregació universal dels sants”. La paraula “església” conserva el seu significat original “d’assemblea” o “reunió”. És universal perquè en ella té entrada tots els hòmens, tant jueus com pagans. I és santa perquè viu de l’Esperit, encara que estiga en el món. 22
- 23. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Carismes 1/2 En l’Església cada un està cridat a donar el millor de si mateix per al bé de tots: ensenyar, aconsellar, animar, cantar, traduir, interpretar, comunicar, profetitzar, curar, etc. El cristià sap que estes qualitats són carismes atorgat per Déu per al bé comú. La paraula “carisma” significa “el senyor”, “gràcia”, qualitat innata. Des del punt de vista cristià, els carismes són dons que l’Esperit dóna a cada un per al bé de tots i enriquiment de la comunitat. Hi ha diversitat de carismes o dons. Sant Pau menciona el do de saviesa, d’intel·ligència, de llengua, de la fe, de curar, de miracles, de profetitzar, de discerniment, d’interpretació. Tots són necessaris i uns complementes a altres, enriquint així a la comunitat. 23
- 24. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Carismes 2/2 La diversitat no ha de ser un obstacle per a la unitat, perquè tots els carismes procedixen del mateix Esperit i s’ordenen al mateix fi: el bé de la comunitat. Però hi ha el perill d’estufament o lluïment personal i d’aprofitament egoista. Açò succeïx quan es pren el carisma com a qualitat personal més que com a do de l’Esperit i es busca el benefici propi més que li bé comú. Sant Pau ja advertix d’açò perills fent veure que per damunt de tots els carismes està l’amor; de tal manera que si falta l’amor de res servixen els altres dons o carismes (1 Cor 13, 1-13) 24
- 25. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Ministeris 1/2 Tots els membres de l’Església tenen la seua funció segons el carisma rebut. L’Església funciona si els seus membres complixen Sant Vicent Ferrer, famos predicador valencià bé la seua funció. Totes les funcions són necessàries. La dignitat del cristià no depén de quina funció (més o menys vistosa) exercix dins de l’Església, sinó de com l’exercix. Hi ha funcions que tenen el seu caràcter absolut de servici al conjunt de fidels, per la qual cosa es denominen “ministeris”, que vol dir “servicis”. Hi ha molts ministeris: predicació, inspecció o vigilància, govern, assistència, profecia, ensenyança, litúrgia, etc. 25
- 26. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ Ministeris 2/2 Al principi els dotze apòstols van ser els predicadors, bisbes, preveres, diaques, mestres, profetes, catequistes, liturgos... A mesura que sorgien noves comunitats els apòstols les confiaven als seus col·laboradors designant bisbes (vigilants, inspectors), diaques (assistents, servidors), preveres (ancians). En un principi no estaven clarament definides les funcions dels uns i els altres, però a poc a poc anaren delimitant-se. A partir del segle II, el bisbe presidix i dirigix a les comunitats locals, assistit pels preveres i diaques. Com a successors dels apòstols, els bisbes asseguren la unitat de l’Església. Quan augmenta el nombre de comunitats, els bisbes deleguen en els preveres o sacerdots perquè les atenguen Gregori Nazianzè davall la seua orientació i autoritat. 26
- 27. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ ACTIVITATS 1. Indica en el teu quadern la imatge o idea d’Església que destaquen els Pares Apostòlics i els seus significats. 2. Fes una llista de carismes, actualitzant els que menciona Sant Pau. Després, escriu dos exemples de cristians que empren malament els seus carismes i altres dos exemples de cristians que les empren bé. 3. Assabenta’t dels diversos ministeris que existixen en l’Església o parròquia del teu lloc i compara’ls amb els ministeris del segle II.
- 28. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Procés de creixement i organització 1/2 Ser cristià significa seguir Crist. Per a això és necessari escoltar la seua paraula, acollir-la amb fe i deixar-se transformar per ella. Però el cristià no és simplement un individu aïllat, sinó que pertany a una comunitat que celebra la seua fe, l’expressa i la viu. Tota la comunitat requerix un mínim d’organització: un lloc i un temps per a reunir- se, persones per a preparar les reunions, servir a la comunitat, coordinar, orientar, etc. Quan la comunitat és xicoteta, tot sol ser més espontani i viu. Però a mesura que la comunitat creix, sorgixen noves necessitats, problemes i situacions a què és necessari adaptar-se. 28
- 29. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Procés de creixement i organització 2/2 Al començament del segle II l’Església havia crescut tant que estava pràcticament present en tot l’Imperi Romà. Això va crear noves situacions, noves necessitats i problemes. L’Església se va anar adaptant a elles sense trencar la línia que ú i els seus apòstols havien traçat. La Sagrada Escriptura i la tradició, com a fonts de revelació divina, eren dos punts de referència constants en este procés de creixement i organització de la vida interna de l’Església. 29
- 30. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Baptisme i confirmació 1/2 El baptisme és l’acte d’entrada a l’Església. Des dels temps apostòlics s’administrava després de la professió de fe de l’iniciat. A partir del segle II sorgixen noves situacions i problemes. Es fa precís iniciar els candidats en el contingut de la fe, en el coneixement dels misteris i en els costums i actituds cristianes. Sorgix el catecumenat: un procés d’instrucció o catequesi que solia durar dos o tres anys. Hipólito de Roma, sacerdot que va viure al començament del segle III, arreplega en la seua Tradició apostòlica els costums litúrgics de la comunitat romana. 30
- 31. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA Baptisme i confirmació 2/2 Per a rebre el baptisme era necessari que algun membre (padrí) de la comunitat present al candidat, responent de la seua sinceritat. Després era instruït durant després d’anys en la doctrina cristiana per un mestre o catequista. Finalment, si passava l’examen, era triat per a rebre el baptisme, que solia celebrar-se la vespra de Pasqua o de Pentecostés. És baptisme solia fer-se per immersió: Submergien després de vegades el cap en l’aigua després de confessar la seua fe en Déu Pare, en Jesucrist i en l’Esperit Sant i l’Església. Després, el bisbe els imposava les mans i els ungia amb l’oli. Confirmant-los així en la fe. 31
- 32. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA L’Eucaristia, centre de la vida cristiana 1/2 Després de la mort i resurrecció de ú els apòstols es reunien per a celebrar el sopar del Senyor, segons ell els va manar: “Feu açò en memòria meua”. Es reunien en cases particulars; el ritu principal era la fracció del pa: partien el pa, deguen gràcies, ho repartien i se’l menjaven en memòria de ú. La Carta als Hebreus ressalta el caràcter sacrificial d’este ritu, a què flama sacrifici d’alabança. Molt prompte, el primer dia de la setmana, que els romans anomenaven “dia del sol”, es va convertir per als cristians en el “dia del sol”, es va convertir per als cristians en el “dia del Senyor” (diumenge), en el record de la resurrecció de ú. Este dia es reunien i celebraven el sopar del Senyor que molt prompte van començar a cridar “eucaristia” (acció de gràcies). 32
- 33. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA L’Eucaristia, centre de la vida cristiana 2/2 La Didajé diu a propòsit de l’eucaristia: “Reunits cada dia del Senyor, trenqueu el pa i doneu gràcies, després d’haver confessat els vostres pecats, a fi que el vostre sacrifici s’a pur. Tot aquell, emperò, que tinga contesa amb el seu company, no s’ajunte amb vosaltres, fins que no s’hagen reconciliat, a fi que no es profane el vostre sacrifici”. A mitjan segle II l’eucaristia presenta ja la mateixa estructura que hui, segons testimoni de Sant Justí: “El dia cridat del Sol es té una reunió (...) i es lligen els comentaris dels apòstols o les escriptures dels profetes, mentres el temps ho permet. Després, quan el lector ha acabat, el que presidix exhorta i incita de paraula a la imitació d’estes coses excelses. Després ens alcem tots a una i recitem, oracions, (...). Quan hem acabat d’orar, presenta el pa, vi i aigua, i el que presidix eleva, segons el poder que hi ha en ell, oracions i igualment accions de gràcies (eucaristies), i el poble aclama dient Amén. I es dóna i es fa partícip a cada un de les coses eucaristizadas i als absent li’ls envia per mitjà dels diaques” (Primera apologia, 67). 33
- 34. 4.3. LA VIDA INTERNA DE L’ESGLÉSIA La penitència ú va donar als apòstols el poder de perdonar els pecats i d’apartar de la comunitat als pecadors (Mt 16, 18-19; 18, 15-18). En primer lloc, Déu concedix pel baptisme el perdó dels pecats. El batejat no hauria de pecar ja més; per a les faltes ordinaris es demana perdó al començar l’eucaristia. En el segle II es planteja la qüestió sobre la possibilitat de perdonar els pecats públics i greus (apostasia, idolatria, assassinat, adulteri...). Després d’un debat entre indulgents i intransigents s’arriba a la conclusió de perdonar als que mostren provat penediment, establint-se un procés penitencial. El penitent que desitjava ser readmés havia de passar un període de penitència, entregat al dejuni, disciplina, vida austera i dura, és a dir, vida ascètica. Després d’haver donat prova del seu penediment, la comunitat cristiana l’acollia solemnement en un acte de reconciliació presidit pel bisbe. 34
- 35. 4.2. L’ESGLÉSIA, MISTERI DE SALVACIÓ ACTIVITATS 1. Escriu el significat de l’expressions següents: sopar del Senyor, fracció del pa, sacrifici d’alabança, eucaristia, diumenge. 2. Descobrix en la Primera apologia de Sant Justí les referències a: diumenge, lectures, homilia, oració dels fidels, ofertori, pregària eucarística, comunió. 3. Fer un debat sobre la qüestió de l’excomunió o no-admissió de certes persones hui en l’Església.