Modernitat i Barbàrie, Nuria Pérez Olid
- 1. LA RECERCA D’UNA TEORIA SOCIOLÒGICA DE LA MORALITAT “Modernitat i barbàrie” Reflexions sobre: “Vers una teoria sociològica de la moralitat” de Zygmunt Bauman Totes les reflexions al voltant de la consecució i lògica de l‟Holocaust ens porten a un camp complicat de les ciències socials, la recerca d‟una teoria sociològica de la moralitat. Demostrar que la Sociologia és una disciplina moral, es a dir, no sòls descriptiva i analítica, sinó també normativa i prescriptiva és una tasca difícil i que Bauman tant sols enceta en aquest capítol “Vers una teoria sociològica de la moralitat”, última part del llibre de Bauman sobre l „holocaust, que el presenta com quelcom propi de la modernitat. Tot i que la societat moderna, jerarquitzada i burocratitzada, no fou la causa “suficient” però si que, en tot cas, va ser la causa “necessària” de l‟Holocaust. En aquest sentit Bauman s‟inscriu dins la corrent de finals del segle XX que ha girat en torn a l‟esgotament de la raó moderna. El debat en les Ciències Socials i en particular en la Sociologia, s‟orienta en vers la crisis del projecte soci - econòmic, polític, filosòfic, científic i estètic sobre el que es va edificar la societat occidental des del segle XVIII. Lligada des del seu naixement a l‟evolució de la modernitat, el desenvolupament de la teoria sociològica va ser estretament associada a les concepcions il·lustrades que assumien, desprès dels processo d‟acumulació del capital, l‟avanç tecnològic i les necessitats ètiques i artístiques de la cultura, un ordre racional capaç de garantir una visió d‟avenç de la historia i el progrés. Bauman es situa en aquest punt d‟allunyament dels dogmes predominants fins a les hores, que explicaven el nazisme com una manifestació més de la decadència del capitalisme i l‟antisemitisme, com l‟expressió de la lluita de classes. En el nou apropament, el paradigma de la modernitat, filla de la Il·lustració, va trontollar a l‟emmirallar-se amb un nom, “Holocaust”, que va esdevenir l‟espai conceptual i històric en el que la consciència occidental es va 1
- 2. confrontar amb les paradoxes de la seva modernitat. Es va fer palès que raó i ciència no constituïen, necessàriament, les vies d‟alliberació que la Il·lustració havia somiat ni podien evitar les vessants més fosques de la barbàrie. Per a Bauman, l‟Holocaust és el producte de les capacitats tècniques i burocràtiques destructives de la civilització occidental moderna, i constitueix un element integral d‟aquesta civilització i del seu potencial genocida. Bauman assenyala: "Sense la civilització moderna i les seves fites essencials i fonamentals, no hauria hagut l’Holocaust”. És més, considera que les condicions que el van fer possible no han desaparegut totalment, i en aquest sentit les característiques civilitzadores continuen presents i s‟expressen en altres actes destructius. Bauman, desenvolupa la tesi de que la modernitat pot ser considerada com una incessant lluita contra l‟ ambivalència, un esforç continu i enorme per construir “ordre” social, estructures definides, classificacions clares, categories exemptes d‟ambigüitat, que allunyaran el caos i l‟ambivalència. Aquesta mentalitat intel·lectual geomètrica i aquesta vocació pràctica orientada al disseny, la manipulació, l‟organització i l‟enginyeria, amb l‟objecte de controlar el món i la vida, forma part de l‟essència de la modernitat. Horror al buit, a l‟ambigüitat i a l‟ambivalència, a la possibilitat de que alguna cosa sigui el no res, de no saber què és, i de no poder assignar cada objecte, cada fet o cada subjecte a una categoria determinada. L‟horror de tots els horrors, el genocidi nazi, no va ser, en opinió de Bauman, el resultat descontrolat d‟una explosió de les passions, ni un acte irracional mancat de propòsit. Molt al contrari, va ser el resultat d‟una racionalitzada enginyeria social orientada a generar l‟ordre que per sí mateix la realitat social era incapaç de produir. Està clar que l‟ holocaust ha de ser vist com un element moral. No podem explicar-nos com els exèrcits alemanys i les SS podien acomplir tant fredament la seva funció. Es pot pensar que com a conseqüència del sistema burocràtic imparable, era obligatori (els generals nazis jutjats a Nuremberg van al·ludir que complien ordres). 2
- 3. En Sociologia es plantegen dos sistemes morals, un d‟ells afirma que la moralitat neix de la societat com manera de solucionar i satisfer les seves necessitats. Quant aquestes desapareixen, les normes morals desapareixen. Per una altra banda, Durkheim afirma que les normes morals no neixen per la seva idoneïtat sobre certes necessitats sinó que és el conjunt social qui les assumeix com obligatòries; es a dir, que les normes socials s‟assumeixen com obligatòries pel fet de que son les que mantenen la unitat de la societat. Es a dir, que les normes morals son les que mantenen a la societat i que l‟obligatorietat d‟aquestes normes fa que aquestes siguin necessàries pel manteniment de la mateixa. Per això, podríem dir que cada societat té les normes que necessita i que, més o menys de manera espontània, genera. D‟això deduïm que l‟ home és moral pel fet de ser social. La idea de Durkheim ens porta a pensar que les normes morals, al ser un producte social, descarten automàticament el que és dolent. La globalització ha fet que les normes occidentals, contradient el que Durkheim al·ludeix, son les correctes. És a dir, que la idea de que les normes que genera una societat son les vàlides per aquesta societat queda anul·lada. Per això, la societat occidental es converteix en una societat “jardinera”. Les normes que son equivocades podem afirmar que s‟atribueixen a mancances en la maquinària de producció. A partir d‟ aquí, com podem explicar l‟Holocaust? Seguint aquesta idea de Durkheim, la societat alemanya va generar unes normes morals que es van tornar obligatòries. L‟Holocaust va ser concebut dessota aquestes normes morals i l‟obligatorietat de les normes va fer impossible evitar-lo. Això referma la teoria de Durkheim menys en un punt de gran importància; la societat, i els elements socials normatius no son capaços de descartar el que és bo i el que és dolent. És per això que no podem dir que la teoria de Durkheim, ni cap teoria que basi la moralitat en els principis i l‟acció de la societat és vàlida. Es a dir, l‟Holocaust invalida qualsevol teoria moral basada en la societat. 3
- 4. Enfront això, induïm que cap norma que surti de la societat ha de ser obligatòria ni bona pel fet del seu origen social. Si és així , les normes morals no han de sortir d‟aquest espai, sinó d‟un mateix. Els milions de persones assassinades, i l‟ immensa crueltat de les accions que es van produir, no van ser el resultat de l‟acció de sàdics degenerats, ni de malalts mentals, com resultaria tranquil·litzador creure. L‟Holocaust va exigir la col·laboració d‟honrats ciutadans, d‟ intel·lectuals, de científics, de persones que, en la major part dels casos serien incapaces de cap crueltat directa contra l‟altra que, probablement, reprovarien l‟ús de la violència física i que mai l‟havien utilitzat i, malgrat tot, van aconseguir aquesta col·laboració. Com va ser possible? Es va aconseguir la invisibilitat de les víctimes, deshumanitzant-les, aïllant-les, traient-les de la vista de la majoria, convertint- les en categoritzables, intercanviables i, el més important, totalment diferents de la resta dels ciutadans. Es va construir l‟estereotip del jueu com arquetip allunyat i contraposat al jueu real i proper que no despertava normalment cap tipus d‟animadversió per part de la població alemanya. “L’altre com a categoria abstracte no té res a veure amb l’altre que jo conec”. Es va definit una perfecta divisió del treball, totalment jerarquitzada que permetia a cadascun dels funcionaris implicats obtenir la satisfacció de la feina ben feta, traspassant la responsabilitat moral al funcionari immediatament superior. S‟utilitzava un llenguatge neutre, asèptic, que permetia entre altres coses dormir les consciències i atorgar una sensació de rutina, de normalitat. No existia una relació directa entre la nimietat del gest individual i la immensitat del resultat. Ni es veia a les víctimes, ni existia una relació directa entre el treball de cadascun i el resultat d‟aquest treball, sempre existia un intermediari que propiciava que la responsabilitat moral és diluïes. S‟havia utilitzat, en fi, la burocràcia i com en tota burocràcia, el més important eren els mitjans, els procediments, els reglaments i no el fi que es perseguia. 4
- 5. De la mateixa manera és va fer possible la major crueltat de totes, es va aconseguir la col·laboració de les pròpies víctimes, a les que sempre es va concedir l‟engany de la lògica: sense poder imaginar la immensitat de l‟horror que es gestava, acostumades a pensar en un món ordenat racionalment, es va oferir sempre, fins l‟últim moment, l‟aparença d‟una organització racional, en la que existien lleis, procediments, categories amb les que podien, actuar sempre segons els mitjans dels que anteriorment s‟havien valgut per minimitzar el sofriment i salvar la vida. Aquest punt referent a la col·laboració de les víctimes cal tractar-lo amb prudència. En la reflexió de Bauman existeix una tendència a l‟abstracció de les dades històriques específiques que pot conduir a la inexactitud i a culpar a les víctimes del seu destí. Es a dir, foren els propis mecanismes en els que acostumem a confiar per a garantir el bé general els que van aconseguir que l‟èxit fos complet. Els mateixos mecanismes que van continuar funcionant, com si res hagués passat, que, de fet, continuen funcionant. Bauman no vol dir amb això que ni la burocràcia, ni la moderna organització social donin com a resultat necessàriament un fenomen com l‟Holocaust, però sí que contenen els elements que el van fer possible i que mai han estat posats en dubte com seria necessari. Cal destacar que el raonament de Bauman no presta especial atenció als elements irracionals mítics, per tant premoderns, del dispositiu ideològic que va produir l‟Holocaust. Els jueus eren, per als nazis, els no-humans, sense dret a existir, els paràsits que havien destruït la vida social i econòmica d‟Alemanya. Des d‟aquesta òptica, per tant, no és sòls la raó de la modernitat sinó precisament el binomi raó-mite el que apareix com una dimensió destacada que permetria una amplia caracterització de l‟antisemitisme nazi; tant la raó com el mite semblen haver conviscut, com elements contraris i coexistents en el si del nazisme. Tampoc fa esment, al fet de que fou el projecte de la Il·lustració, amb la seva pròpia vocació homogeneïtzant la que va pugnar per l‟emancipació jueva, que va significar l‟accés a la igualtat jurídica i política dels jueus com ciutadans dels Estats en els que habitaven i va propiciar la seva incorporació i integració 5
- 6. a la societat. La centralitat de l‟emancipació i el seu caràcter definitori de la modernitat jueva han estat destacats per les diferents corrents i enfocaments orientats al seu estudi. La visió burocràtica i despersonalitzada de l‟Holocaust té repercussions sobre la concepció del paper de l‟individu i de la moral en la historia. Així, seguint aquest raonament, la imatge d‟una maquinaria més que la de l‟home com instrument primari de la liquidació tendeix a absoldre als ofensors individuals i desdibuixa la identitat dels veritables culpables que van iniciar i van dur a terme el crim. Al respecte cal reflexionar sobre els controvertits experiments de Milgram i Zimbardo que posen de relleu la relació existent entre la crueltat humana i les relacions socials de dependència i subordinació. Aquestes recerques suggereixen el fort lligam entre els individus i el deure d‟obeir, de forma que la gent normal pugui cometre actes monstruosos i inhumans seguint les ordres donades per l‟autoritat seguint les ordres donades per l‟autoritat. A partir d‟aquests experiments, Bauman argumenta que la “crueltat no té molta connexió amb les característiques personals dels que la perpetren però sí té una forta connexió amb la relació d’autoritat i subordinació, amb la nostra estructura de poder i, obediència normal i amb la que ens trobem quotidianament” Els experiments de Milgram i l‟Holocaust s‟assemblarien en la disposició dels éssers humans per a actuar contra altres, fins i tot contra la pròpia voluntat i consciència i no degut solament a ordres autoritàries. Això suposa que, per a Bauman, la gran majoria dels perpetradors eren gent “normal”, a qui no agradava el patiment, que no assassinaven per plaer. Va ser dins del marc de l‟organització racional burocràtica que es va produir l‟extermini, a través de la violència autoritzada (per las autoritats), la rutina aplicada a les accions, i la deshumanització (invisibilitat) de les víctimes; de forma imminent i irremeiable, el procés de racionalització facilita, un comportament inhuma i cruel en les seves conseqüències. Quant més racional és l‟ organització de l‟acció, més fàcil serà causar patiments i estar en pau amb un mateix. La raó per la qual la 6
- 7. separació de la víctima fa que sigui més senzill ser cruel és psicològicament evident: l‟autor s‟estalvia l‟agonia de presenciar el resultat del seus actes. La conclusió més desassossegant d‟aquest experiments és que la major part de les persones som capaces de causar un dany important a altres si ocupem una posició de poder o si existeix una autoritat ferma i unívoca que ens ho ordeni. La més esperançadora és que la diversitat d‟opinions, la divergència entre els que manen permet que surti a la llum la consciència i l‟esperit crític individual. També cal tenir en compte que, des d‟un punt de vista epistemològic, es qüestionable l‟ equiparació o projecció de conclusions de laboratori a les condicions històriques en las que es va produir l‟Holocaust. L‟obediència amb la que van actuar els subjectes en l‟experiment de Milgram s‟hauria produït fora dels límits del laboratori?. Haurien estat ells capaços d‟haver comes l‟extermini de sis milions de jueus? Interrogants com aquests son de gran importància i no convé oblidar-los. El propòsit de Bauman és que les lliçons de l‟Holocaust aconsegueixin incidir sobre la consciència i l‟actuació de les institucions i dels membres de la societat contemporània, la seva lectura des de la modernitat i els seus descontents requereix d‟elements addicionals per a no trivialitzar-ho, ni desdibuixar-ho. © Núria Pérez Olid, 2005 7