�ݺ�ߣ

SA4 4.5 Postimpressionisme
1880-1900
Fonaments de les Arts II
Retrat de Félix Fénéon, detall (1890)
Georges Seurat
Nit estelada (1889)
Vincent van Gogh
Al Moulin Rouge (1889)
Henri de Toulouse-Lautrec

Al llarg de la dècada de 1880’s alguns mestres
opinaven que la recreació poètica de la llum no
responia a les exigències cientíﬁques de l’estudi
del color amb què s’havia iniciat l’escola
impressionista, i van substituir la pinzellada llarga
per petits tocs, punts de colors purs, que exigien
un estudi detingut de la tela i mesos de treball.
Aquesta nova proposta es coneixerà com
Impressionisme puntillista o divisionista,
aplicarà de forma rigorosa la Llei de Contrastos
simultanis exposada per Chevreul.
La proposta Puntillista 1880’s
Retrat de Félix Fénéon, (1890)
George Seurat

Bany a Asnieres,
(1883)
George Seurat

Els seus representants més notables
seran Georges-Pierre Seurat
(1859-1891) i Paul Signac
(1863-1935). El 1886 Seurat va
exposar Un diumenge a la tarda a
l’illa de la Grande-Jatte (1884-86), a
la vuitena (i darrera) exposició
impressionista, i Signac, més inclinat a
temes marins, que van conrear ﬁns a
la seva mort el 1935. S’ha de tenir en
compte que les propostes puntillistes
de Paul Signac conviuran amb
propostes tan diverses com les
fauvistes de Matisse o Vlaminck, les
cubistes de Picasso i les surrealistes
de René Magritte. Un diumenge a la tarda a l’illa de la Grande-Jatte, (1884-86)
George Seurat

El circ (1891)
George Seurat
La torre Eiffel
(1889)
George Seurat

El suro vermell (1895)
Paul Signac
El port de Saint Tropez, (1907)
Paul Signac

Paul ��é��ԲԱ� (1839- 1906)
Va iniciar la seva carrera com a
impressionista però prest va
abandonar els seus principis per
considerar-los “lleugers i superﬁcials”,
volia fer un Art sòlid i perdurable.
��é��ԲԱ� va optar per a representar
formes més sòlides, formades per
plans més amplis, volia representar
la solidesa i multiplicitat de vistes
d’objectes i formes geomètriques
bàsiques: cilindres, cubs i cons. Es va
proposar arribar a l’essència de les
formes a partir d’anar mostrant les
seves estructures geomètriques
inherents.
La seva obra va suposar el punt de
sortida de les propostes cubistes de
Pablo R. Picasso i G. Braque. Els jugadors de cartes (1889-92)
Paul ��é��ԲԱ�

La muntanya de St. Victoire, (1897)
La muntanya de St. Victoire, (1905)

La muntanya de St. Victoire,
(1904)

Les grans banyistes,
(1905)

Paul Gauguin (1848- 1903)
Es va inspirar en el mite del retorn a
l'Edèn de J. Rousseau “L’home ha
nascut lliure, i està fermat arreu. N’hi
ha que es creuen amos d’altri, quan no
són més esclaus que tothom”.
Paul Gauguin va cercar el retorn a un
estat primitiu i més senzill a través
de l’art. Volia veure segons el mite del
Bon salvatge, qualcú que no estava
corromput per la societat.
● Etapa de Pont-Aven (1886-88)
petit poble de la Bretanya
francesa. Volia arribar al
primitivisme a través dels
ancestres celtes. Allà crearà un
altre moviment anomenat
Sincretisme/Simbolisme i
treballarà a partir de la tècnica
del Cloisonné.
La visió després del sermó, (1888)
Paul Gauguin

● Etapa d’Arles (octubre-desembre
de 1888). Conviu dos mesos amb T.
van Gogh a qui havia conegut a París
el 1886. Gauguin havia quedat
impressionat per l'expressivitat de
Van Gogh. Treballen plegats i pinten
la sèrie de vistes d'Alyscamps. Però
la convivència és molt difícil, tots dos
tenen un caràcter molt
temperamental, i Gauguin es cansa
de Vincent. Van Gogh provarà de
suïcidar-se més endavant. La seva
convivència es deteriora i acaba amb
el famós episodi de l'orella tallada
de Van Gogh. És sabut que Van
Gogh tenia problemes emocionals i
que es tallà l'orella; però no és tan
segur que fos per culpa de Gauguin.
Interior de cafè a Arlés (1888)
Paul Gauguin

El pintor dels gira sols (1888)
Paul Gauguin
Retrat de Paul Gauguin abans de marxar
a Tahiti (1888)

● Etapa de Tahiti (1891-1903). El 1891, arruïnat,
Gauguin s'embarca cap a Tahiti on espera fugir de la
civilització europea. Només retorna a França un cop i
passarà la resta de la seva vida a la Polinèsia
Francesa. Influenciat per l'ambient tropical i la cultura
polinesia, la seva obra guanya en consistència i pinta
els quadres més notables. Treballa particularment
l'expressivitat dels colors, la recerca de la perspectiva
i la utilització de formes plenes i voluminoses.
Coneix a Téhura, que serà la seva model. Molt
inspirat, pinta 70 teles en pocs mesos. Però, després
d'uns anys d'estabilitat, els problemes amb
l'administració colonial, la manca de diners i els
problemes familiars (mor la seva filla predilecta,
Aline), acabaran amb un intent de suïcidi. A finals de
juliol de 1893, Gauguin havia decidit marxar de Tahití
i mai tornaria a veure la Téhura o el seu fill fins i tot
després de tornar a l'illa diversos anys després.
El 1901 fuig de nou cap a una de les illes Marqueses.
Enfrontat de nou amb les autoritats colonials, acaba
malalt i arruïnat. Mor el 9 de maig de 1903.
Arearea (1892)
Paul Gauguin
L’esperit de la mort
que vetlla (1892)
Paul Gauguin

Pits amb ﬂors roges
(1899)
Paul Gauguin
Quan et cases?
(1892)
Paul Gauguin

D’on venim? Què som? A on anem?( 1897)
Paul Gauguin
Es llegeix de dreta a esquerra, D'on venim? el nen adormit de la dreta vetllat pel nucli familiar. Què som? Al
centre una persona intuitiva que està al jardí de l'Edèn i que agafa una fruita de l’arbre del pecat. A on anem? És
la mort però també el renaixement. La dona estirada i recolzada amb un braç és Vairaumati, que Gauguin
anomena l'Eva tahitiana. Segons la llegenda, Vairaumati va engendrar el primer dels areois, una societat
privilegiada dedicada a l'amor i a la guerra, i que després va ser divinitzada.

Vincent van Gogh (1853- 1890)
La intensitat dramàtica i la inestabilitat
emocional de la personalitat de van Gogh
marcaran clarament la seva obra pictòrica. Es
coneixen molts detalls biogràﬁcs i psicològics
perquè es conserva bona part de la
correspondència amb el seu germà Theo com
així també amb altres amistats i coneixences.
Va néixer en un petit poble holandès. Fill d’un
sever
predicador protestant va tenir de connexions
amb el món de l’art perquè va tenir familiars que
eren marxants d’art. Vincent tenia una forta
consciència de caritat cristiana que el va portar a
voler ser primer ministre però en suspendre els
exàmens, se’n va anar com a missioner i anar a
viure a un petit poblat miner a predicar la fe
protestant.
Retrat de Vincent cap el 1873
Menjant patates (1885)

El sembrador (1881)
Obrer en un telar(1884)
Natura morta amb Biblia (1885)
Primer període (1880-1885)
Inﬂuències del
Realisme
francès,
admiració per
François Millet

Cap el 1880 considera que el seu treball amb els miners és
un fracàs i decideix dedicar-se al món de l’art.
● 1881. Breu estada a La Haia, amb un cosí pintor
d’aquarel·les que li donarà alguns consells. Empra una
paleta de colors molt sòbria i comença a pintar natures
mortes.
● 1884. Nuenen, coincideix amb un amic pintor que li
dona consells sobre pintura, Anthon van Rappard, en
aquesta època pinta treballadors teixint. Pintarà l’obra
“Menjant patates”, del que el seu germà Theo financiarà
20 litografies per vendre.
● 1885 Anvers. Entra en contacte amb l’obra de Rubens i
canvia la seva paleta cromàtica; comença a emprar
colors vius. Compra xilografies japoneses i es dedica a
copiar obres de mestres holandesos i models de guix.
Contrau la sífilis.
● 1886-1888. París. S’estarà amb el seu germà Theo,
allà coneixerà les darreres tendències pictòriques a
l’academia de Fernand Cormon; Toulouse-Lautrec,
Gauguin, Seurat i Pissarro. Dolor
(1882)

Etapa parisenca:
● A la botiga de material de pintura de Père Tanguy, hi
fa amistat amb Paul Signac i Émile Bernard.
● Les estampes japoneses comprades a Anvers li donen
la clau de la forma i de l'espai. Experimenta amb punts
de vista elevats i oblics.
● Estudia els colors complementaris i la seva
organització en el cercle cromàtic. Pissarro també li
explica les noves teories sobre la llum i el tractament
divisionista dels tons. Aconsegueix d'anar afegint
colors més rics i lluminosos a la paleta, gràcies a
Signac, amb qui treballa el 1887.
● Practica pintant paisatges urbans del barri de
Montmartre i natures mortes, ja amb colors molt més
vius. Els vermells, grocs i blaus, amb els seus
complementaris, ja es poden apreciar en quasi totes les
seves pintures d'aquest període.
Père Tanguy (1887-88)

● Gràcies a Toulouse-Lautrec, fa un gran salt en la
investigació psicològica dels seus retrats.
Aconsegueix entrar en la personalitat de cada un
dels seus models.
● Pot apreciar les pintures exòtiques de Gauguin a la
Martinica.
● Sent gran admiració per Katsushika Hokusai,
Utagawa Hiroshige i Utamaro, pintors japonesos de
qui fa diverses còpies d'uns gravats que havia
comprat. Les reproduccions de les xilograﬁes
procedents del Japó eren llavors anomenades
japonaiseries.
Malgrat ser una època molt intensa i d’aprenentatge el
seu caràcter difícil, la beguda (se sap que bevia molt
absenta), i l’ambient artístic així com nombroses baralles
amb el seu germà Theo li provocaran un gran esgotament
mental que el mourà a cercar un lloc més tranquil per a
pintar i cercar la llum del sud, la llum del Japó.
És per això que se’n va a Arle a la Provença francesa.
Dona (Agostina Segatori) en el Café du Tambourin(1887)

El pont de Langlois (1888)
Presseguer en ﬂor (1888)

En l’etapa d’Arles va viure de forma molt solitària es
dedica a pintar de forma compulsiva, du una vida d’ermità
i es relaciona poc amb la gent del poble.
● Es dedica a pintar a plein air, dibuixa tot el què veu,
ja no li fan falta les estampes japoneses.
● Empra el color com element fonamental per
aconseguir l’expressió.
● Desenvolupa una pinzellada llarga, sinuosa, de
virgule que reﬂecteix el seu esperit turmentat.
● A diferència dels paisatges impressionistes no li
interessa la natura per si mateixa, ni la llum, ni la
captació del moment, sinó com a mirall de l’ànima
de l’artista.
● L’art de Vincent respon a la necessitat d’una
voluntat de comunicació amb els altres que li costa
i, alhora, vol ser una expressió de si mateix.
Entre octubre i desembre de 1888, Gauguin visita a
Vincent i treballen junts durant dos mesos.
Café nocturn (1888)

L’ habitació d’Arles (1888)
Autoretrat amb capell (1889)
Autoretrat (1890)
El carter Roulin (1888)
Gerro amb 12 gira sols (1888)

De Saint Rémy a Auvers Sur l’Oise
(1889-1890)
El mes de maig del 1889, Van Gogh ingressa
a l'hospital psiquiàtric de Saint Remy de
Provença, on té dues habitacions a la seva
disposició, una de les quals li fa de taller
Durant la seva estada aquí, la clínica i el jardí
es converteixen en el tema principal de la
seva pintura. Un dels seus primers quadres és
Iris (1889), en què mostra una gran vitalitat
rítmica i una gran conjunció de colors. En
aquesta època, la seva pintura es caracteritza
per la presència de remolins, com es pot
veure en una de les seves pintures més
conegudes. Allà fa amistat amb el doctor
Gachet metge i pintor aﬁcionat, el mes de
juliol en una sortida per pintar es dispara al
pit, va morir dos dies després.
Retrat del doctor Gachet (1890)
Ronda de presos (1890)
Iris (1889)

Nit estelada (1889)
Església ��’A�ܱ��(1890)

Exposicions en vida
Vincent va participar en 2 exposicions:
● 1889. (maig-octubre) Exposició dels
independents, que va coincidir amb
l’organització de l’Exposició universal,
Vincent no hi anà però va enviar al seu
germà les obres Iris i La nit estelada.
● 1890 amb el grup Les XX a Brussel·les.
Hi va enviar 6 obres; diversos paisatges
i natures mortes de Gira Sols, és aquí
on la pintora i marchante Anna Boch li
va comprar l’única obra venuda en vida;
La Vinya vermella.
Les tombes dels dos germans Theo i Vincent
estan una vora l’altra al cementiri d’Auvers
sur l’Oise. Camp de blat i corbs (1890)
La vinya vermella (1890)

Henri Marie de Toulouse-Lautrec (1864- 1901)
Era fill d’una família aristocràtica; de fet el seus pares eren
cosins germans fet que el va determinar que de petit patís
una malaltia congènita que afectà al desenvolupament
correcte dels ossos de les cames. A més, va patir un
accident (doble fractura dels fèmurs)de va determinar que
no cresqués gaire, media 1’52 cm i tenia un aspecte
semblant al nanisme cosa que sempre el va turmentar i el
feu blanc de burles constants.
Aquest fet el va portar a cercar l’acceptació social entre
altres marginats, en les sales de ball, els restaurants i els
teatrets de varietats de Montmartre, on va trobar la
comprensió que li mancava entre l’alta societat parisenca.
Va portar una vida desordenada i de gresca fins a morir
alcohòlic i sifilític.
Aquesta vida noctàmbula i la seva admiració per Degas
expliquen la temàtica de la seva obra; cafès, les ballarines,
les prostitutes i els artistes de circ i de cabaret.
El pintor cap el 1894 L’establiment Moulin Rouge 1890’S
Pintant el famós quadre Moulin Rouge el 1890.

L’altra cara
de la vida
nocturna de
la Belle
Époque
Parisenca…
Rue des
Moulins,
Inspecció
mèdica
(1890)
AlL llit
(1893)
El saló de la Rue
des Moulins (1893)

Els seus quadres oscil·len entre l’alegria superficial i
colorista del món de l’espectacle i l'atmosfera
opressiva dels interiors dels cafès i cabarets, amb
llums esmorteïdes, i composicions a partir de grans
zones de colors plans i perspectives obliqües.
La seva tècnica pictòrica es basa en el dibuix o esbós,
empra pinzellades curtes i enèrgiques que estan
contingudes per contorns molt pronunciats, sovint deixa
àrees mig buides, sense acabar. Va ser dels primers
artistes que va abandonar la pinzellada empastada i
matèrica pròpia de l’Impressionisme per una altra
més transparent que resultava del fet de diluir la
pintura a l’oli amb dissolvent i pintar sobre la tela
directament. Moltes escenes recreen l’enquadrament
fotogràfic; estan tallades pels marges i no dona
importància a la coherència o a la connexió significativa
de les figures humanes. La impressió de moviment
s'aconsegueix amb l’ús de perspectives obliqües,
horitzons molt alts o inexistents. Igual que Degas,
agafa el punt de mira del voyeur o espectador.
Al Moulin de la Galette (1889)
Moulin de la Galette (1876)
Auguste Renoir

En el promenoir del
Moulin Rouge (1893)
Signatura de
Toulouse-Lautrec
emprada per a signar
obra gràﬁca i
inspirada en els
ideogrames orientals
Autocaricatura de la
dècada de 1890’s

Autoretrat dedicat a un amic, 1896
Amazona al circ Fernando, (1888)
Dona rentant-se (1890)
Miss Lala au Cirque
Fernando
Edgar Degas (1871)

Lautrec només va fer 31 cartells durant la seva
curta vida de 37 anys. Aquests, constitueixen una
important aportació a la historia del Disseny gràfic.
La contribució de Lautrec a l'art del segle xx es
reflecteix indirectament en tots els seus dissenys,
perquè va ajudar a establir el caràcter directe del
cartell com a forma artística.
Toulouse Lautrec es va basar en l'estil de Jules
Chéret, però el va utilitzar per a descriure les vides
dels habitants dels carrers de París. La seva
aportació a l'evolució del cartell va ser un pas més
enllà; va dramatitzar la seva pròpia existència
personal i va utilitzar cada proposta com a mitjà per
expressar-la. L'element caricaturesc, irònic i satíric,
les formes senzilles i llises, la línia decorativa i les
tipografies de pal sec en seran elements definitoris.
Obra gràfica; cartells i d’altres projectes
La Goulue
(1891)

Ambassadeurs (1892).
El cartell va ser dissenyat per
anunciar un esdeveniment en què
actuava el cantant Aristide Bruant
al club nocturn d'Ambassadeurs a
París. S'hi pot observar la imatge
del cantant que ocupa tot l'espai
per destacar-lo, la combinació de
colors foscos per representar-lo i
colors vistosos que fa servir
Lautrec per destacar les lletres.
Reine de joie, (1892).
Aquest cartell era el títol d'una
novel·la de l'escriptor Victor
Dobrski. Es pot veure com la
protagonista de la novel·la fa un
petó al ﬁnancer Olizac, que
representa l'estereotip d'un jueu.
El que fa Toulouse-Lautrec és
recórrer a la composició de dividir
la superfície en dos meitats. A més
a més, també utilitza la
juxtaposició de colors primaris, la
importància del dibuix i la línia són
inspiració de l'estampa japonesa.

Divan japonais, (1892-93)
El cartell Divan Japonais és un dels
molts cartells que fan referència als
cafès concerts de la darreria del segle
XIX.
El que representa el cartell és mostrar
com són les nits a Montmartre. Aquí
podem observar com na Jane Avril és
una espectadora i no una representant
de la funció i que està asseguda al
darrere amb Edouard Dujardin, que era
un home escriptor que anava molt
habitualment als clubs de nit. A la
cantonada de dalt a l'esquerra, podem
observar l'escenari amb el cos de
Guilbert, que es reconeix perquè porta
un guants llargs negres que n'eren
característic.
Cadieux (1893)
Promocionar l'actuació de Caudieux, un
dels cantants més famosos de les nits de
París, al Petit Casino.
S'hi pot observar la imatge del cantant
en primer pla, destacat amb colors
foscos i ombres, probablement en un
dels seus concerts, ja que fa un gest
enèrgic com solia fer.
Cal destacar-hi els efectes de moviment
que hi va afegir Lautrec al dibuix en un
color blanc, però el que més fa destacar
en aquest cas és el rostre del
personatge.

Jane Avril dans les Jardins de Paris,
(1893).
Està inspirat en una de les ballarines més
populars de París. La ballarina apareix
sobre l'escenari i en primer pla trobem el
coll d'un violoncel i la mà del músic.
En aquest cartell, es pot veure certs aires
modernistes, perquè com bé es pot veure,
en posar les lletres a la part alta, després
amb el terra pot crear una sensació de
profunditat i, per tant, la gent que observa
el cartell es ﬁxa molt més en la ballarina.
La Vache enrageé, (1896). (Aquest
Publicitat de la revista “La Vache
Enragée”, el primer número de la qual va
sortir publicat l'11 de març del 1986.
L'assumpte escollit per Toulouse Lautrec
per al cartell té relació amb el títol de la
publicació, en escollir una vaca rabiosa
corrent rere un home atemorit, perseguits
a la vegada per un gendarme.
Feia al·lusió a les penes que passaven els
artistes de l'època. L'expressió “Manger
de la vache enragée” es refereix a
“morir-se de gana”. La sensació de
moviment que produeix el cartell està
relacionada amb el dinamisme del mateix
cartell. La fermesa de la línia ocupa el lloc
destacat de la composició mentre els
colors estan aplicats amb tintes planes.
Segueix l'estampa japonesa i anticipa
cartells modernistes.

Troupe de Mlle Églantine, (1896).
Aquest cartell va ser encarregat expressament per a la funció que es va fer a Londres. Va utilitzar una foto de les ballarines de fons, on es destaca la línia perquè és un tipus
de línia corba que es posa en relació amb el modernisme. Aquest cartell va ser un èxit a Londres per la seva composició i pels colors cridaners i plans.
Paul Sescau Photographe, (1896).
Aquest cartell va ser un regal de Toulouse-Lautrec a Paul Sescau perquè pogués fer la publicitat del seu estudi, que estava situat al número 9 de la Place Pigalle.
En primer pla, podem veure com una jove posa mentre que el fotògraf s'amaga sota la tela de la màquina, i aparèixer al fons una dona despullada amb mitges negres
acompanyada d'un gos. La plenitud de les tonalitats, el dinamisme de la composició i la línia ocupant el paper de manera determinada era el que feia característic Henri.
Babylone d'Allemagne, (1894).
Aquest cartell va ser dissenyat per patrocinar la segona novel·la de Victor Dobrski.
El que es veu al cartell és l'entrada de Babylone a cavall, observat per un guarda i una parella de vianants que resulta atractiva als espectadors.
El que ha aconseguit és crear una sensació de moviment i la perfecta representació de les expressions, que són: el domini de l'home, l'admiració de la dona i el respecte de
la gent. Els colors són plans i uniformes, i recorden la pintura japonesa

El cartell com a nova forma d’expressió
A les acaballes del s. XIX, un cop iniciada la
transformació urbanística de les gran ciutats, van
aparèixer espais diàfans; parcs, avingudes i boulevards
que van permetre la presència d’un nombre
considerable de gent passejant i que freqüentava els
llocs d’oci i comerços. Aquesta disponibilitat d’espais i
la possibilitat d’arribar a moltes persones va fer que
florís la publicitat a les places i cantonades. Es volia
donar a conèixer els productes als vianants.
En aquesta època la producció de cartells va viure un
gran impuls per la perfecció a que arribà la litografia.
Aquesta tècnica s’havia inventat el 1798 per Alois
Senefelder, però en aquesta època es va perfeccionar
gràcies a Jules Chéret amb la tricromia.
Dibuixos i tipografies combinats van constituir un
reclam importantíssim; el públic s’aturava i celebrava
moltes de les noves composicions. Ràpidament els
carrers es veren inundats de cartells.
Cantonada de Rue du Seine amb Echaudé de Saint Germain
d’Eugène Atget, París (1919).

Jules Chéret (1836- 1932)
Va ser un pintor i litògraf francès que es
convertiria en un mestre del cartellisme.
Com la majoria d'artistes novells, Chéret va
estudiar les tècniques de diversos artistes, antics i
moderns, visitant els museus de París. Encara que
algunes de les seves pintures li van fer
guanyar-se un cert respecte entre els
professionals del sector, va ser el seu treball de
crear cartells d'anuncis que li van donar la fama
que conserva avui.
Inﬂuenciat per les frívoles escenes representades
en les obres de Jean-Honoré Fragonard i altres
artistes rococó com ara Antoine Watteau, Chéret
va crear el cartell vívid per als cabarets, teatres de
varietats i els teatres com Eldorado, l'Olympia de
París, el Folies Bergère, el Teatre de l'Òpera,
l'Alcazar d'Ete i el Moulin Rouge.
Orphée aux
enfers de J.
Offenbach
(1878)

Les seves composicions tenen un aire carnavalesc,
dinàmic i popular perquè va posar el seu talent com a
dibuixant al servei del llenguatge popular de l’època.
Una de les claus del seu èxit fou el de crear una nova
tipologia de dona inèdita ﬁns aleshores; una jove que
sortia ballant, rient, desbordant de felicitat i gaudint de la
vida. La seva musa i model va ser l’actriu i ballerina
danesa Charlotte Wiehe, coneguda com la Chérette.
Pantomimes Lumineuses (1892)
Bal au Moulin Rouge (1889)

A causa de la gran demanda, va ampliar el seu negoci per proporcionar els anuncis per a les representacions
de companyies itinerants, festivals municipals i després per les begudes i licors, perfums, sabons,
cosmètics i productes farmacèutics.
Es va convertir en el principal referent del Disseny gràfic i publicitari de l’època, va tenir com a clients a les
principals companyies de ferrocarrils i un bon nombre de negocis de fabricació a la seva llista de clients.
El 1895, Chéret va crear la col·lecció Maîtres de l'Affiche, una significativa publicació de reproduccions
artístiques classificades més petites que oferien les millors obres de dinou artistes parisencs. El seu èxit va
inspirar una indústria que va conèixer l'aparició d'una nova generació de dissenyadors i de pintors de cartells
com ara Charles Gesmar i Henri de Toulouse-Lautrec.
A la seva vellesa, Jules Chéret es va retirar al balsàmic clima de la Costa Blava a Niça. Va morir el 1932 als
96 anys i va ser enterrat al cementiri Saint-Vincent al barri Montmartre de París.
La Comédie (1891)

Athénée Comique (1876)
Folies Bergère (1897)

Au Quartier Latin (1894)
Carnaval 1894 à l’Opéra
(1897)

Arlette Dorgere (1890’s) Aux Buttes Chaumont (1888). Cartell d’una excursió Tourny- Noel (1900)

Valentino (1869)
Benzo-Mouteur (1910’s)

�ݺ�ߣ

SA4 4.5 El Postimpressionisme. L'art del darrer quart del segle XIX

Recommended

More Related Content

Similar to SA4 4.5 El Postimpressionisme. L'art del darrer quart del segle XIX (20)

SA4 4.5 El Postimpressionisme. L'art del darrer quart del segle XIX