More Related Content
What's hot (20)
Viewers also liked (20)
Similar to AnàLisi De Textos Argumentatius (16)
More from marclia (20)
AnàLisi De Textos Argumentatius
- 1. Anàlisi de textos argumentatius
- 2. El text argumentatiu. Característiques generals. Estructura. Trets propis del text argumentatiu.
- 3. Característiques generals. Els textos argumentatius intenten convèncer algú d’una idea més o menys polèmica. Hi ha moltes possibles manifestacions de l’argumentació, tant orals (un judici, una conferència, una discussió, un debat) com escrites (un article d’opinió, les cartes al director, etc.). A més, hi ha molts textos que es poden considerar argumentatius en major o menor mesura, no tant per la forma com per la funció que acompleixen, la de persuadir o convèncer, com, per exemple, els textos publicitaris.
- 9. Components d’una situació d’argumentació. Un enunciador que argumenta : qui vol convéncer un altre d'una determinada idea. Un destinatari de l'argumentació . Aquell a qui es vol convéncer. No podem argumentar amb eficàcia si no coneixem les característiques del destinatari. Per triar els arguments més adequats necessitem saber les seues opinions i l'actitud. Per poder argumentar necessitem partir d'una premissa compartida pel receptor; per tant, caldrà partir de les seues creences i dels seus valors per poder bastir l'argumentació. Una tesi, idea o conclusió que es defensa. Una tesi contrària contra la qual s'argumenta. Tota argumentació suposa la negació de la idea contrària. Sovint la tesi oposada contra la qual s'argumenta no apareix de manera explícita però sempre hi és. Uns arguments , és a dir, uns mitjans o instruments emprats per convéncer. Aquests recursos poden apel·lar als sentiments o a la raó. Un temps i un espai en què es produeix l'argumentació . Emissor i receptor poden compartir el temps i l'espai quan l'argumentació és oral i es fa cara a cara. Per contra, en les argumentacions escrites, l'emissor produeix el text en un temps i en un espai diferent al temps i l'espai en què l'emissor el rebrà; per això, caldrà planificar amb molta cura l'escrit i preveure totes les possibles discrepàncies.
- 10. Condicions de legitimitat de l’argumentació . Perquè una argumentació siga eficaç, cal respectar les condicions que legitimen l'emissor i les que permeten determinar si la situació és apropiada. Quatre condicions: No s'argumenta davant d'un altre si es pensa que el destinatari comparteix les mateixes conviccions. No s'argumenta davant d'un altre si es considera que el destinatari no modificarà mai les pròpies conviccions. Només s'argumenta quan s'espera que el destinatari siga capaç de raonar, d'acceptar el raonament lògic. Quan s'argumenta davant d'algú sobre un tema, el destinatari tendeix a deduir que qui argumenta s'adhereix a la tesi que està defensant. A més, perquè l’argumentador siga un argumentador legítim o autoritzat és necessari que tant l’argumentador considere que li és permés d’argumentar sobre un tema concret davant d’un destinatari concret, com que aquest destinatari ho considere legítim.
- 11. Procés de legitimació de l’emissor. Perquè una argumentació siga eficaç, és fonamental que a l’emissor li siga reconeguda una certa “autoritat” i “legitimitat” per part del receptor, a fi que els seus arguments puguen ser escoltats amb la millor predisposició possible. Per això, sovint, l’argumentació s’inicia amb un procés de legitimació per part de l’enunciador: la captatio benevolentiae dels clàssics. Alguns dels recursos hi serien: presentar-se com a membre o com a representant d'un col·lectiu atribuir-se unes característiques que l'acosten a la realitat del receptor (els mateixos interessos, les mateixes circumstàncies...) presentar-se com un expert en el tema objecte de discussió donar-se a conéixer com una persona responsable i digna de ser escoltada donar mostres de sinceritat i honradesa presentar una trajectòria anterior positiva (personal o del col·lectiu) començar negant els propis mèrits per guanyar-se les simpaties de l'auditori (recurs de la falsa modèstia)
- 12. Estructura. Introducció , on es presenta el tema i es pretén captar l’atenció o l’interés del destinatari. Desenvolupament , que inclou l’exposició i defensa dels arguments favorables i la refutació dels contraarguments. Conclusió , que funciona com a síntesi del que s’ha dit i de reforçament de la tesi que es defensa. Tesi -> Dades o premisses -> Conclusió
- 13. L'estructura mínima d’una argumentació està formada per un argument que mena a una conclusió a partir d'una premissa o d’un valor compartit amb el destinatari de l'argumentació. Ex. Hem de comprar aquest pis perquè és el més barat . Tesi “hem de comprar aquest pis”, a la qual s'ha arribat a partir d'un argument (“és el més barat”) que es basa en un valor compartit pels dos interlocutors, que es troba implícit (convé comprar un pis barat).
- 14. La manera de distribuir la tesi i els arguments i contraarguments al llarg de les tres parts pot variar segons l’estratègia argumentativa utilitzada, que pot ser: analítica o deductiva : el raonament va del tot a les parts, és a dir, que, partint de la tesi, s’exposen uns fets que porten a la conclusió. sintètica o inductiva : el raonament va de les parts al tot, això és, que, partint de l’exposició de fets particulars, s’arriba a la tesi, que opera com a conclusió. enquadrada o circular : proposa la tesi en la introducció, enumera els arguments i exposa una altra vegada la tesi a tall de conclusió. paral·lela : es basa en l’exposició de manera paral·lela de dues o més idees d’importància semblant per a extraure’n conclusions que reforcen la tesi. dialèctica : inclou la tesi pròpia i l’antítesi o punt de vista contrari, es demostra la falsedat de l’opinió contrària perquè el receptor compartisca la veracitat de la tesi proposada.
- 15. Estructura del discurs argumentatiu segons la retòrica clàssica. La introducció (anomenada exordium ). Té com a finalitat presentar el tema i obtenir una disposició favorable del receptor a la tesi defensada. Per aconseguir aquest beneplàcit del públic es poden emprar recursos diferents: apel·lar a la compassió i a les emocions del públic apel·lar a l'autoritat, com ara informant que persones destacades, de reconegut prestigi o estimades pel públic estan a favor de la tesi defensada apel·lar a la tradició, a un ideal o a uns valors compartits amb l'audiència apel·lar al precedent, esgrimint casos similars on la valoració ha estat la que ara es defensa L’ exposició de fets (anomenada narratio ): s'hi exposen els fets amb la finalitat que el receptor conega la posició defensada per l'emissor i se situe de la seua part. S'hi poden utilitzar recursos diferents com ara: utilitzar estadístiques i dades que donen suport a l'argument; utilitzar comparacions; narrar històries concretes que puguen donar suport a l'argumentació. L'exposició d'arguments (anomenada argumentatio ) és el centre del discurs, on es presenten arguments pertinents per a la defensa de la tesi i es rebaten els arguments de la part contrària. S'hi poden fer concessions als arguments del contrari per rebatre'ls a continuació amb major força. La conclusió és la part final del discurs. S'hi recorda allò més rellevant de l'exposició i s'insisteix en els arguments emprats. Té un caràcter recapitulador.
- 16. Les estructures contraargumentatives. Per argumentar amb eficàcia no sols hem d’utilitzar arguments vàlids. També hem de preveure els arguments de l'adversari per poder contrarestar-los (per contraargumentar): la refutació la concessió a l’adversari
- 17. La refutació . Consisteix a demostrar la poca consistència de l'argument del contrari. Ex. Imaginem la situació d'enunciació següent. Dos germans estan valorant la conveniència de comprar un determinat joc de consola. El germà que no vol comprar el joc podria refutar l'argument de l'altre: -Diuen que és el millor joc del mercat, però no és cert. En l'últim número de la revista Hobby Consola asseguraven que no era bo, i ells en saben, d'aquestes coses. El germà que vol comprar-lo podria refutar: - No és cert que siga car . En realitat resulta més barat que la majoria, perquè tardes molt de temps a passar-te totes les pantalles i, per tant, pots jugar durant més temps. Observem que en la refutació s'utilitzen determinades estructures lingüístiques: Per introduir la veu de l'altre enunciador: “diuen que...”, “en la revista asseguraven que...”, etc. Aquesta introducció d'una altra veu enunciativa pot tenir dues funcions: introduir l'argument del contrari i fer-lo explícit per refutar-lo a continuació; introduir l'argument d'autoritat: una altra veu que arguments tom l'emissor. Ús de connectors, especialment “però”, que indica una major força de l'argument. Elements lingüístics que expressen opinió: “no és cert que...”, “en realitat...”, etc.
- 18. La concessió a l’adversari . Consisteix a acceptar momentàniament l'argument del contrari per, a continuació, limitar-ne la importància i demostrar que l'argument de l'altre no és una raó suficient. Evita que l’adversari utilitze un argument contra la idea defensada (perquè l'interlocutor ja l’ha acceptada; si continués utilitzant-lo semblaria que no té arguments). Fa que l’argumentador semble una persona tolerant, capaç de raonar, preocupada perquè triomfe la millor idea (ja que és capaç d'acceptar un argument del contrari).
- 19. Tipus d’arguments i recursos argumentatius . Un aspecte important en l’argumentació és la manera com es fa progressar el pensament, partint d’allò que es coneix per tal d’arribar a allò que és desconegut. Aquesta operació anomenada inferència presenta dues classes de raonaments: Inducció : parteix de fets particulars per tal d’arribar a una generalització. Aquesta activitat es dóna sobretot en la recerca científica, ja que permet formular lleis generals a partir de fets observats. Ex. "Brasa" s'escriu amb b ; "abraç" s'escriu amb b ; "zebra" s'escriu amb b , etc.; totes les paraules que contenen la síl·laba "bra" s'escriuen amb b . Deducció : és el raonament que va d’allò general a allò particular. Ex. Tots els estudiants de la Real Escola Superior d'Art Dramàtic (R.E.S.A.D.) han hagut de superar una prova d'accés; Lluís és estudiant de la RESAD; Lluís ha superat la prova d'accés .
- 20. Activitat . Intenta esbrinar d’entre els següents arguments quins són deductius i quins inductius. Tots els gats són mamífers. Els mamífers alleten els seus nadons. Per això, quan nasquen els gatets que esperem, la meua gata els alletarà. L’aigua bull a 100ºC perquè sempre que l’escalfe i arriba als 100ºC es posa a bullir. Algunes persones són arquitectes. Els arquitectes són universitaris. Llavors, algunes persones són universitàries. Sé que només t’agraden dues menes de fruita, les peres i els plàtans. Al rebost no hi havia peres i enlloc no n’has pogut obtenir; així que, atès que estàs menjant fruita, el que menges és un plàtan. Podem dubtar que el seu proper acudit faça riure, fins ara cap dels del seu repertori ha tingut èxit.
- 21. Classes d’arguments. Argument d'autoritat. Consisteix a utilitzar l'opinió d'una persona important per defensar una tesi. L'enunciador pot mostrar la pròpia autoritat com a persona capacitada per opinar-hi. Ex. La indústria de la pesca japonesa posa en perill la supervivència de moltes espècies de balenes tal com afirma l’organització ecologista Greenpeace.
- 22. Argument del model. Es presenta una autoritat com a model que cal imitar. Argument del benefici. S’al·lega els beneficis que es derivaran d'una determinada actuació. Argument del balafiament . Es defensa una determinada actuació per no malbaratar els esforços ja esmerçats. Arguments de causa/conseqüència. Aquells que es basen en una relació de causalitat. Poden respondre a dos models: presentar un fet i, després, la causa; o presentar un fet i, a continuació, l'efecte provocat. Ex. Com està plovent, no anem al cine. Estudie molt per a treballar en el que m'agrada. Si beus, no conduïsques.
- 23. L'exemple. Es parteix d'un cas concret per justificar una tesi que es pot generalitzar. Ex. Vaig demandar a Telefónica i vaig guanyar el juí: la justícia existeix. El meu gat aquest matí s’ha menjat 400 grams de formatge. (Tesi: Als gats, els agrada el formatge.) Quan els exemples de les argumentacions són objectables, és fàcil que l’oponent hi presente contraexemples , que es poden definir com a exemples que invaliden la conclusió que es vol defensar. Ex. Tesi: Les guerres són causades pel desig de dominació territorial. Argument (amb exemples): La conquesta romana, les guerres napoleòniques i Hitler en són una bona mostra. Tot i que els exemples adduïts potser demostren la tesi, és possible trobar contraexemples que la invalidarien (la guerra civil espanyola, per exemple). L’exercici de cerca de contraexemples és molt saludable per part de la persona que construeix l’argumentació, ja que constitueix un bon mètode de verificació del que afirma abans de donar-ho per definitiu.
- 24. La comparació. Posa en relació un fet o un objecte amb un altre. Argument de justícia o d'identificació de situacions. Consisteix a identificar la situació objecte de l'argumentació amb altres situacions similars. La discrepància del destinatari vindrà per considerar que les dues situacions no són equivalents i, per tant, no es pot aplicar l'argument de justícia.
- 25. Apel·lar a la quantitat. Consisteix a fer referència al gran nombre de persones que donen suport a la idea, al gran nombre de vegades que un fet s'esdevé, a l’antiguitat d'un producte... Apel·lar a la qualitat . Es destaca el caràcter únic i irrepetible d'un fet. La simetria. Correspon a la relació matemàtica segons la qual si A és igual a B i B és igual a C, A serà igual a C. La reciprocitat. Correspon a la relació matemàtica segons la qual si A és igual a 8, 8 és igual a A.
- 26. La incompatibilitat. Presenta dues situacions com a incompatibles. Ex. Què preferiríeu: que Cèsar visquera i morireu tots esclaus, o que Cèsar fóra mort i visquéreu tots lliures? L'entimema. Es tracta d'un sil·logisme en què una de les premisses apareix implícita. Té dues parts, de les quals la primera és anomenada pels lògics anteceden t; la segona, conseqüent . Ex. Si tots els éssers humans són mortals i tots els valencians són éssers humans, aleshores tots els valencians són mortals. Totes les arts són desitjables. Així, doncs, l’eloqüència és desitjable.
- 27. El dilema. És un argument que consta de dues parts contràries que es contradiuen per totes dues bandes. Apareix quan s'ha de triar entre dues opcions p o q; p ens mena a un resultat r , q ens mena a un resultat s ; per tant, caldrà triar entre r o s . Ex. Decideixes enviar-li una ambaixada? Si és per a demanar-li res, la desdenyarà; si és per a intimar-lo, no en farà cas.
- 30. Figures retòriques . Les figures retòriques poden ser-hi utilitzades per afavorir l'acceptació de la tesi. Les interrogacions retòriques. Provoquen una major implicació del destinatari, ja que és aquest qui en el seu interior emet la resposta que l'argumentador defensa. La hipèrbole. L'emissor exagera la realitat, tot pretenent colpir el destinatari emotivament. La preterició. Consisteix a negar que es realitzarà un acte, quan de fet sí que es duu a terme. S'utilitza per evitar una actitud de defensa o de rebuig per part de l'audiència. La ironia. Consisteix a dir el contrari de1 que es pretén comunicar. La ironia es basa en l’ús de l'implícit. Perquè aquest recurs funcione és necessari que el receptor puga deduir quines són les vertaderes idees de l'argumentador. L'enumeració. És un procediment comú a tot tipus de discurs (narracions, descripcions, exposicions...). Serà rellevant des del punt de vista argumentatiu quan contribuesca a reforçar els arguments o la tesi defensada.
- 31. L'antítesi. L’antítesi suposa una expressió d'idees oposades, però per tal que es done la figura, cal la construcció simètrica dels membres contraposats. La gradació. S'ordenen els arguments de menys a més importants o a l'inrevés. La repetició. Té l'efecte de destacar el fet que interessa. La prosopopeia. Consisteix a atribuir qualitats humanes a objectes inanimats. Apel·la a l'emotivitat. La metàfora. Comparació en què s'omet el nexe comparatiu. L'ús de lèxic marcat. La utilització de lèxic marcat (substantius, adjectius, verbs o adverbis amb valors i connotacions positives i negatives) és un recurs eficaç per defensar una tesi.
- 33. Les fal·làcies . Sovint, per convéncer no s'empren arguments basats en la raó, sinó uns tipus d'arguments sense suport lògic, però que poden fer pensar al destinatari que hi ha una certa lògica en l'argumentació. Són les fal·làcies . N’hi ha diverses classes. Les que presentem es caracteritzen pel fet que la informació que proporcionen no és pertinent per a la conclusió establerta, malgrat que puga semblar adequada a un interlocutor poc atent. Fal·làcia ad hominem. Fal·làcia ad baculum . Fal·làcia ad populum. Fal·làcia ad verecundiam . Fal·làcia ad ignorantiam . Fal·làcia tu quoque .
- 34. Fal·làcia ad hominem (argument dirigit contra l'home, atac a la persona). És un argument que, en lloc de presentar les raons adequades o pertinents en contra d'una determinada opinió, pretén refutar-la censurant la persona que la manté. Ex. Els ecologistes afirmen que l’abocament de residus contaminants al mar és una acció que comporta un gran risc per a la humanitat (...), però els ecologistes tenen idees massa pessimistes sobre el futur.
- 35. Fal·làcia ad baculum (al bastó). Arguments que apel·len a la força o al poder d'alguna cosa o persona. És freqüent utilitzar aquest tipus de fal·làcia quan els arguments racionals manquen o i fracassen. Ex. No pots suspendre cap més matèria, perquè si no deixaràs de sortir els dissabtes.
- 36. Fal·làcia ad populum (al poble). S'ometen les raons pertinents i s'utilitzen, com a raons, fets o circumstàncies amb l'única finalitat d'excitar els sentiments de l'auditori. És la demagògia. Ex. Si voleu més llibertat, més qualitat de vida, més prestacions socials, menys impostos, menys delinqüència i menys atur; llavors, voteu-me.
- 37. Fal·làcia ad verecundiam (apel·lació a l'autoritat). Es recorre al sentiment de respecte cap a l’autoritat per obtenir l'adhesió a una conclusió. Serà fal·làcia quan l'autoritat no ho és en relació amb el tema de què tractem. Ex. Segons l'alcalde, el millor per a la salut dels ciutadans és asfaltar totes les places de la ciutat.
- 38. Fal·làcia ad ignorantiam. Es caracteritza pel fet de pretendre que una cosa siga falsa perquè no se’n sap d'ella o perquè no se n'ha provat la veritat. Ex. No es pot provar la innocència d'una persona relacionada amb un crim, per tant és el culpable. No s’ha demostrat que Déu no existeixi, per tant no es pot dir que no existeixi. Llavors, si no és veritat que no existeixi, existeix.
- 39. Fal·làcia tu quoque (tu també). Arguments en què no es formulen raons per replicar una acusació, sinó que, en lloc d'això, es torna l'ofensa a l'acusador. Un cas particular de la fal·làcia ad hominem . Ex. El govern que jo presideixo no és corrupte, respecte a això de què m'acusa l'oposició; ells, quan governaven, també ho feien. Tu que fumes, m’estàs aconsellant que jo no fumi?
- 40. Activitat . Llegeix els diàlegs quotidians següents i digues a quin tipus de fal·làcies corresponen les argumentacions que apareixen. -Ets un brut i un porc! Sempre et deixes la roba bruta per terra, en compte de dur-la als safareigs! -Jo, un porc? Mira qui parla! Tu mai no escures els plats després de dinar i deixes la cuina bruta tot el dia! -He estat parlant amb Núria sobre l’elecció de representants al Consell Escolar. Núria diu que Jaume no és un bon candidat: és poc seriós, falta molt a classe i només es preocupa de divertir-se. -Doncs, jo no hi estic d’acord. Qui és Joana per a opinar? Què sabrà una xica de primer sobre el que ens convé? -Què dius? Que la paraula “verbigràcia” és valenciana? Que vol dir “per exemple”? Això serà en català! En ma vida l’havia sentida! I jo parle valencià des de menudeta! Tota la vida s’ha dit “per exemple”.
- 41. -Per què no puc anar a la discoteca? Ja tinc quinze anys. Tots els meus amics van. -Que per què no pots anar? Perquè ho dic jo, que sóc ton pare i qui et dóna els diners! I tingues en compte que si em diuen que has anat, et quedaràs castigada i sense diners tot el que queda de curs! -Ho sent, però no et puc aprovar. No has fet els treballs, has faltat a classe i has fet els exàmens molt malament. -No em pot suspendre! Mon pare em matarà! Jo li promet que recuperaré el temps perdut. Mon pare em pegarà si no aprove. Sempre em maltracta… Li ho dic de veres.. No li ho volia dir… però… per això estic plorant… -La devaluació de la moneda ens beneficia. Sí, estic segur. Vaig veure una tertúlia per la televisió i Pere Calders assegurava que era una mesura convenient.