More Related Content
What's hot (19)
Similar to Transició a la democrà cia i memòria històrica (20)
More from benienge (20)
Transició a la democrà cia i memòria històrica
- 1. TRANSICIÓ A LA DEMOCRÀCIA I MEMÃ’RIA HISTÃ’RICA. El 20 de Novembre de 1975, moria Francisco Franco. Durant prà cticament 40 anys la dictadura del General Franco havia eliminat la democrà cia, la llibertat i la major part de drets individuals que són propis de sistemes polÃtics que garanteixen la dignitat dels éssers humans. A més el Règim franquista, havia nascut com a conseqüència d’una guerra civil que havia sacsejat i commocionat a tots els espanyols, conscients en el fons que la guerra havia sigut un fracà s col·lectiu, perquè malgrat les diferències polÃtiques i les injustÃcies socials que en la dècada de 1930, feien que gran part de la població espanyola visquera en la misèria, front una oligarquia que concentrava la major part de la riquesa del paÃs, la guerra havia sigut un enfrontament fratricida, que havia enfrontat espanyols contra espanyols. Les vÃctimes de la Guerra Civil es produïren en els camps de batalla. Però més injustificable pot ser la gran quantitat d’espanyols que van morir per represà lia polÃtica, tant en la zona dominada per la República ( polÃtics de dreta, empresaris,membres de l’Església), o en la zona dominada pel bà ndol nacional ( polÃtics d’esquerra o membres de sindicats de treballadors). Aquesta violència fratricida es va mantindre al acabar la Guerra Civil. El bà ndol franquista, va iniciar una dura repressió contra tots aquells que havien recolzat la República. El nou Estat franquista va instaurar una violència institucionalitzada, materialitzada en lleis com La Llei de Responsabilitats polÃtiques i la Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Un nombre molt important d’espanyols van ser condemnats a mort. Altres condemnats a severes penes de presó. El Règim de Franco, va recordar a tots aquells que havien lluitat per « Déu i per Espanya·, és a dir, als que havien mort lluitant en el bà ndol franquista. En la major part de pobles i ciutats s’alçaren plaques commemoratives amb els seus noms i se’ls va donar un soterrar digne. El Règim inclús va construir un gran monument en la Serra de Madrid, de tall feixista, «El Valle de los CaÃdos», construït per presoners republicans i on encara hui està soterrat el mateix Franco. Per suposat, el franquisme, va oblidar a les vÃctimes republicanes, acusades de traïció i defensores del que pel franquisme era l’Anti-Espanya. La transició a la democrà cia iniciada a finals de 1975 i impulsada pel nou cap d’Estat, el rei Joan Carles I de Borbó va ser un procés difÃcil, però rà pid i exemplar. Va aconseguir allò que era necessari per acabar amb el mite de les «dos Espanyes», del que havia escrit Antonio Machado. En la memòria col·lectiva de tots els espanyols, de cada famÃlia, estava el record de la Guerra Civil. Prà cticament totes les famÃlies espanyoles tenien històries pròpies que comptar. La major part d’aquestes històries eren histories trà giques. Per tant, la conquesta de la democrà cia no solament significava conquerir un sistema de llibertats polÃtiques, sinó també un intent de redempció individual i col·lectiva. La transició a la democrà cia implicava una reconciliació entre Espanyols. Havia que eliminar l’odi i havia que evitar nous conflictes futurs entre espanyols. Aquells que impulsaren la Transició a la Democrà cia, tant aquells que havien desenvolupat cà rrecs polÃtics en la última etapa del franquisme, com els partits majoritaris de l’oposició (PSOE, PCE, nacionalistes bascos i catalans) van donar prioritat a aquesta reconciliació.
- 2. Adolfo Suà rez, cap del Govern des de 1976, conscient que la legitimitat del nou Règim requeria la participació d’espanyols de qualsevol ideologia polÃtica va legalitzar el PARTIT COMUNISTA, un dels fets que demostren la determinació i la convicció de crear una democrà cia autèntica, en la mesura que legalitzar el Partit Comunista, pels franquistes més durs (EL BUNKER), Integrats en bona part per militars d’alta graduació i que controlaven l’exèrcit podia conduir a un Colp d’Estat i a la paralització del procés de transició. Un altre acte que demostra la voluntat de restablir la concòrdia entre tots els espanyols va ser el restabliment dels Estatuts d’Autonomia de Catalunya i el PaÃs Basc. Les eleccions Generals del 15 de juny de 1977, van permetre la presentació de tots els partits polÃtics. La UCD d’Adolfo Suárez i el PSOE de Felipe González van ser els Partits amb major nombre de vots. Més a la dreta se situava Alianza Popular, de Manuel Fraga Iribarne i a l’Esquerra del PSOE el PCE, liderat per Santiago Carrilllo. En el PaÃs Basc, es va consolidar com a primera força polÃtica el PNV i en Catalunya un nou partit nacionalista Convergència i Unió. Els partidaris del franquisme no van obtindre prà cticament representació polÃtica. Per tant, la voluntat dels espanyols manifestada en unes eleccions lliures era la de recuperar la democrà cia. Les Corts que es formaren tindrien el carà cter de Corts Constituents. L’esperit que manifestaren aquells que redactaren la Constitució, seguia sent la de fer possible la reconciliació i recobrar la llibertat, perduda durant quaranta anys de dictadura. Tots els partits eren conscients que era necessari un CONSENS,fet que suposava renunciar a part de les teues idees i acceptar part de les idees dels altres partits polÃtics. D’aquesta manera, els partits d’Esquerra (PSOE, PCE, acceptaren la monarquia parlamentà ria com a sistema polÃtic, o la bandera roja i groga,encara que dotada d’un nou escut). Per donar satisfacció a nacionalistes catalans, bascos i gallecs es va establir el dret a l’autonomia de les nacionalitats integrants de l’Estat Espanyol) Finalment la Constiució va ser aprovada en referèndum per una amplia majoria d’espanyols. Tal vegada, per fer possible, aquesta reconciliació, aquells protagonistes de la Transició a la Democrà cia, deixaren a banda, tot allò que haguera pogut causar dissensions o haguera provocat als militars d’ideologia franquista que encara, ocupaven alts cà rrecs en l’exèrcit. AixÃ,inclús després de la tornada al poder del PSOE, en 1982, fet que per a la major part dels historiadors posa fi a la transició a la democrà cia, no es va plantejar mai en profunditat la necessitat de DIGNIFICAR LA MEMÃ’RIA, d’aquells que havien perdut la vida lluitant per la República o d’aquells que havien mort vÃctimes de la repressió de la dictadura franquista. Per això, va ser molt més tard, ja entrat el segle XXI,quan el Govern del PSOE, presidit per José Luis Rodriguez Zapatero, va plantejar la necessitat d’una Llei de la Memòria Històrica. Pretenia dignificar a aquells lluitadors en defensa de la República, que havien quedat en l’oblit. Es tractava de dignificar els seus restes ( en molts casos en foses comuns, en altres casos desapareguts, etc.), al mateix temps que donar la «pau» interna a aquells familiars que encara no sabien res dels seus éssers volguts. Era inconcebible que inclús la ubicació del lloc on estan soterrats els restes d’un dels millors escriptors espanyols del segle XX, Federico Garcia Lorca, afusellat a principis de la Guerra Civil, en les rodalies de Granada, no s’haguera trobat. La llei plantejava que fer també amb monuments com «El valle de los Caidos»
- 3. Aquesta llei, pretenia ,per tant, tancar definitivament amb el trauma de la Guerra Civil. No obstant, l’oposició polÃtica el va vore com un intent de reobrir antigues ferides ja oblidades. Com sempre diuen els historiadors, estudiem història, és a dir, el passat, per comprendre el present i millorar el futur. Si fem cas d’aquest lema, des de la serenitat i la maduresa, el final d’aquell conflicte terrible, la Guerra Civil espanyola, i la seua secuela, la dictadura franquista, solament quedarà tancada, quan tots aquells que foren vÃctimes d’aquella catà strofe, siguen dignificats trobant els seus llocs de soterrament i el seus restes, en la mesura del possible, identificats. Diuen que mai mors,mentres algú et recorda. Aquestes vÃctimes, totes les vÃctimes, no podem ser mai oblidades. No oblidem per tant.